Violació performativa

Durant el canvi de segle, el crític social i entusiasta dels esports Max Nordau va publicar un article al Jewish Gymanstics Journal titulat “Judaisme Muscular”. Des del Segon congrés Sionista que va tenir lloc dos anys abans i que duia el mateix nom, Nordau ha celebrat “el judaisme endurit per la guerra i amant de les armes” de l’època bíblica. Els profetes i revolucionaris que “han negat conèixer la derrota” (Presner, 2007). Nordau tenia un objectiu clar. Acabar amb la imatge del jueu fràgil i en diàspora, era per ell una obligació moral. Creia en una mena de canvi d’imatge, un re-brànding; actualitzar els dèbils com a capaços i disposats. Des de les seves il·lusions, compostes amb la reducció de milions a pols durant l’holocaust, el Judaisme muscular va mutar més enllà cap a un conjunt de patologies. Sense formar part d’una forma d’afirmació pròpia, sinó d’una matraca contra els altres. Esdevenint i sent percebuts com a poderosos, així com exercint la violència, no és tan diferent com una realització des d’aquest punt de vista cap al món. Així com la brillant imatge que Nordau va imaginar fa unes dècades, els soldats israelians que han comès atrocitats durant la Nakba, així com en altres guerres regionals subseqüents que han provocat catàstrofes, han estat, en general, celebrats com a herois nacionals en la seva pròpia nació-estat. Combatents tonificats imaginats com a elegants i atractius. Quan s’emparella amb un paisatge d’estat controlat pels mitjans, el judaisme muscular va adoptar una funció visual crucial. Cossos robustos no eren pro en si mateixos a l’hora de manufacturar consentiment. Quan es miren imatges i vídeos de Gaza, es veu clarament com el Judaisme muscular va transpirar com a arrogància de proporcions titàniques.

Image del llibre “Short-Term, But Long-Term” de Federico Vespignani fet a partir de més de 500 fotografies publicades en aplicacions de cites per part de soldats israelians de la Franja de Gaza el 2024

Des de l’òptica supremacista, la glorificació d’alguns cossos depèn de la destrucció d’altres cossos. Mentre la visió de cossos àrabs ferits no és atractiva i quan inclús a vegades s’eviten precisament per aquest fet, els agressors són presentats com a virils i atractius. Desitjables, fins i tot. Barrejats amb la lògica crua del capitalisme tardà i la comercialització d’un mateix, el Judaisme muscular i el seu paper dins del genocidi gazià també ha filtrat a les xarxes socials. En els últims vint mesos, els perfils de Tinder de soldats israelians s’estan fent abominablement visibles. Imatges de membres de tropes agafant rifles d’assalt llargs i gruixuts amb d’illes de cases destruïdes al fons, qui estan “buscant parelles de llarga durada”. La psicoanàlisi freudiana de tals imatges fàl·liques són gairebé massa òbvies. Però el que val la pena destacar un altra vegada és com la submissió de l’altre reafirmen la masculinitat malaltissa. Com desvestir ciutats i poblacions és una promesa segura de desvestir la roba durant una primera cita en una cultura tan militaritzada. Com la violència no és tan diferent del que Eva Illouz i Dana Kaplan van descriure com a “capital sexual”. Barrejar sexe amb violència ha fet un gir horrible. Quan no estan ocupats amb presentar els seus propis cossos com a triomfants i assolits, els soldats israelians s’estaven esforçant molt per riure’s de dones palestines. Publicant fotografies d’ells portant roba interior trobada en pisos enderrocats. Rient quan es posen la roba interior per sobre de l’uniforme militar. Com podem discernir aquesta forma d’assetjament, emesa a tot arreu? Primerament, un dels principals objectius de l’ocupació és la total erradicació de la vida privada. La humiliació es crea dins de les comunitats palestines quan els soldats fan sentir la seva presència dins d’aquestes. A més a més, aquest assetjament alimenta la paranoia dels cossos palestins sospitosos, que va començar amb els terroristes suïcides dels noranta, la vigilància satèl·lit perpètua, els sistemes de videovigilància i l’observació i l’escrutini des de les torres de vigilància que han aconseguit, al cap i a la fi, arribar a aquesta situació. Desvestir a l’altre esdevé una suposada preocupació sobre la seguretat. Però a nivell més patriarcal, la documentació d’homes armats degradant els cossos de dones perquè tothom ho pugui veure s’ha d’anomenar com el que és: violació performativa.

Soldats israelians fotografats amb roba interior de dones palestines a Gaza. Foto: xarxes socials

Burles com aquestes poden semblen correlacionar-se amb l’aspecte d’algú altre. Portar posada la roba interior d’una dona sense nom com a espectacle. Vestir el vestit de núvia d’algú que va ser estimat. Posar-se les mitges d’un desconegut sobre la roba militar amb la intenció de ser graciosíssim a ulls dels altres paios de l’escamot i els amics de casa. Les burles són llavors una exageració abusiva feta amb el propòsit humorístic que pretén fer una divertida declaració a costa d’algú altre. La major part de les vegades, els mofaires ridiculitzen les qualitats que les persones no poden canviar de si mateixes; amb l’impuls d’enlletgir els subjectes de les burles. Sigui la nostra roba, parts del cos, color de pell o estructura òssia, les aparences són trossos d’informació sobre qui som o com ens presentem als altres que donem a qualsevol a qui ens trobem, i això per descomptat, inclou a possibles abusadors. Siguin els pinxos a l’institut o soldats cometent un genocidi, els mofaires tendeixen a riure’s dels aspectes físics dels altres i després exagerar-los perquè és així de simple. Fer això és una manera de remoure un tòpic que se sent personal per aquells qui son objecte de la burla, mentre eviten qualsevol coneixement rellevant sobre qui són.

A diferència d’altres formes d’abus que pretenen crear una clara distinció entre l’abusador i l’abusat, la burla és unica ja que normalment assumeix el paper de la persona subjugada. Com les imatges d’actuacions de supremacistes travestits a Gaza, l’acció treatrat de l’imitacó fractura a un mateix en diferents versions, que prosperen des de les dissonancies entre ells mateixos. Aquest tipus de projecions donen pas per a que els abusadors desfermin els seus desitjos carnals fent veure que no son seus. Fer mimica de com la gent camina, parla o vesteix vol dir utilitzar-los com a bocs expiatoris socials de desitjos mentals revelats.

Revista Maxim i el consolat Israelià a Nova York estrenant el desplegament fotogràfic el 2007 “Dones de les Forces de Defensa Israelianes”. Aquesta invitació en particular té com a protagonista a Miss Israel 2004, Gal Gadot

El Judaisme muscular no està només reservat als homes. Als primers anys dels dos mil, les autoritats israelianes es van adonar que el seu estat té un problema de relacions públiques amb els homes americans. Ja que, el ministre d’exteriors va unir forces amb el ministre de turisme i van organitzar un número especial per la revista Maxim (Boyer, 2007). David Saranga, el cònsol de mitjans i afers exteriors al consolat d’Israel a Nova York, ha descrit la iniciativa com un “Cavall de Troia” que presenta a “Israel com a un país modern amb platges agradables i dones boniques” (Kenion, 2007). El que va ser descrit com a “diplomàcia de biquini” va ser un mètode per fer que tots els cossos israelians fossin atractius, i per tant mereixedors de ser preservats a qualsevol cost. “Són increïblement esplèndids i poden desmuntar una metralleta Uzi en segons” deia la portada de la revista Maxim. “Són les dones de les forces de defensa Israeliana les soldades més sexis del món?”

Dones de l’exèrcit israelià. Foto: xarxes socials

Avui en dia, TikTok i Instagram és ple de vídeos d’iniciativa pròpia i comissionats de soldades atractives agafant armes; perpetrant crims de guerra de manera empoderada. Fent el desig libidinós inseparable de causes violentes, agències de models com Alpha Gun Angels han sigut un actiu indispensable en legitimar els interessos geopolítics d’Israel així com les seves indústries armamentístiques (Goodfriend, 2019). Però des que les condicions de vides palestines han esdevingut innegables, fer màrqueting del Judaisme muscular ha hagut de canviar una vegada més. Els biquinis són ara canviats per uniformes armats. Sota l’auspici de vendre sexe, es blanqueja el genocidi. En el que ens fixem continuen sent els físicament capaços. No els que tenen els ulls tapats, ni els emmanillats i ni els poc atractius.

Parts d’aquest article van ser inclosos en la introducció del llibre Short-term, but long-term de Federico Vespignani (Debatable Publishing, 2024).

(Imatge destacada: Soldats israelians fotografats amb roba de dones palestines a Gaza. Foto: xarxes socials)