Violació performativa

Al començament del segle XXI, el crític social i entusiasta de l’esport Max Nordau va publicar un article a Jewish Gymnastics Journal titulat “Judaisme Muscular”. Basat en el discurs que va oferir durant el Segon Congrés Sionista dos anys abans, Nordau celebrava “un judaisme endurit per la guerra i amant de les armes” propi de l’era bíblica. Profetes i revolucionaris “que es negaven a acceptar la derrota” (Presner, 2007). La seva meta era clara, posar fi a la imatge del jueu de la diàspora fràgil era una obligació ideològica. Creia en una mena de canvi d’imatge; transformar els febles en disposats i capaços. Partint del pensament il·lusori, intensificat per l’aniquilació de milions durant l’Holocaust, el judaisme muscular va degenerar en una sèrie de patologies. Va deixar de ser una forma d’afirmació corporal per esdevenir una arma contundent contra els altres. En aquesta cosmovisió, esdevenir poderós, ser percebut com a tal i exercir la violència no difereixen de l’autorealització. Com aquella imatge radiant que Nordau va concebre dècades enrere, els soldats israelians que van cometre atrocitats durant la Nakba, així com en totes les guerres regionals successives que va desencadenar aquest cataclisme, han estat majoritàriament aclamats com a herois en el seu propi estat-nació. Combatents atlètics, representats com a figures elegants i atractives. En unir-se a un panorama mediàtic controlat per l’estat, el judaisme muscular va assumir una funció visual determinant. Però els cossos vigorosos no eren suficients per ells mateixos per generar consens. En observar imatges i vídeos que arriben de Gaza, és evident que el judaisme muscular s’ha transformat en una supèrbia de proporcions titàniques.

Image del llibre “Short-Term, But Long-Term” de Federico Vespignani fet a partir de més de 500 fotografies publicades en aplicacions de cites per part de soldats israelians de la Franja de Gaza el 2024

Des d’aquesta visió supremacista, la glorificació de certs cossos depèn de la destrucció dels altres. Mentre els cossos àrabs ferits resulten antiestètics i de vegades fins i tot s’evita mirar-los per aquest motiu, els agressors es presenten com a virils i atractius, fins i tot desitjables. Aquesta lògica es creua amb el capitalisme tardà i la seva mercantilització del jo, fent que el judaisme muscular i el seu paper al genocidi de Gaza també arribi a les xarxes socials. En els darrers vint mesos, han aparegut perfils de soldats israelians a Tinder que resulten abominables: imatges de tropes posant amb rifles d’assalt davant de blocs d’habitatges destruïts mentre “busquen relacions serioses”. Usant la psicoanàlisi freudiana d’aquestes imatges el simbolisme fàl·lic resulta gairebé obvi. Però novament, el més rellevant és subratllar com la submissió de l’altre reforça el mateix masclisme. La destrucció de ciutats i poblacions es tradueix en una promesa segura de conquesta sexual a la primera cita al si d’aquesta cultura militaritzada. Així, la violència no difereix gaire del que Eva Illouz i Dana Kaplan van denominar «capital sexual». Aquesta barreja de sexe i violència ha fet un gir encara més esgarrifós, quan no exhibien els seus propis cossos com a triomfants i poderosos, els soldats israelians es dedicaven a burlar-se de les dones palestines. Van publicar fotografies en les que apareixen amb peces íntimes trobades en apartaments reduïts a runes, rient mentre es posen roba interior sobre els seus uniformes tàctics. Però què podem deduir d’aquesta forma d’assetjament, difosa als quatre vents? Per començar, un dels principals objectius de l’ocupació és l’aniquilació total de la vida privada. La humiliació s’instal·la a les comunitats palestines en fer tangible la presència de soldats. A més, aquesta forma d’assetjament alimenta la paranoia cap als cossos palestins sospitosos que va començar amb els atacs suïcides dels anys noranta del segle passat i va continuar amb la vigilància perpètua per satèl·lit, els sistemes d’enregistrament i l’observació escrutadora de les torres de control. Desvestir l’altre es justifica com a mesura de seguretat. Però a nivell patriarcal, la documentació d’homes armats degradant cossos de dones perquè tothom ho vegi, hauria d’anomenar-se pel seu nom, violació performativa.

Soldats israelians fotografats amb roba interior de dones palestines a Gaza. Foto: xarxes socials

Les burles d’aquesta mena gairebé semblen correlacionar-se amb l’aspecte d’una altra persona. Per exemple, fer servir la roba interior de dones anònimes com a espectacle. Posar-se el vestit de núvia d’algú que va ser estimat. Col·locar-se roba íntima d’una desconeguda sobre l’equip de combat, esperant ser el graciós de l’escamot o dels amics. Les burles són, en essència, una exageració abusiva amb finalitats còmiques que busca divertir a costa d’un altre. La majoria de vegades, els qui es burlen ridiculitzen allò que les persones no poden canviar de si mateixes; amb l’impuls d’enlletgir els subjectes de les burles. I això no és gratuït, i és que l’aparença és un dels indicadors més evidents del nostre origen socioeconòmic i, per tant, un blanc habitual d’agressió. Ja sigui la roba, parts del cos, el color de pell o l’estructura òssia, l’aspecte físic és informació sobre qui som o com ens presentem i que oferim a tot aquell amb qui ens creuem, inclosos, per descomptat, els potencials agressors. És igual que siguin bullies a l’institut o soldats cometent un genocidi; els qui es burlen solen triar trets físics aliens i distorsionar-los fins a allò grotesc, perquè així de senzill és. Són atacs a allò visible, una via directa per generar dany personal als qui són ridiculitzats, alhora que eviten tot coneixement significatiu de qui són en realitat.

A diferència d’altres formes d’abús que busquen marcar una distinció clara entre agressor i víctima, la burla és singular perquè sol assumir el rol de la persona subjugada. Igual que les imatges de supremacistes fent performances transvestides a Gaza, l’acció teatral de la imitació fragmenta el jo en diverses identitats, que s’alimenten de la dissonància entre si. Aquesta projecció aplana el camí perquè els agressors alliberin els seus desitjos carnals fent veure que no els pertanyen. Imitar la manera de caminar, parlar o vestir d’algú equival a convertir-lo en el boc expiatori social de desitjos mentals inconfessables.

Revista Maxim i el consolat Israelià a Nova York estrenant el desplegament fotogràfic el 2007 “Dones de les Forces de Defensa Israelianes”. Aquesta invitació en particular té com a protagonista a Miss Israel 2004, Gal Gadot

El judaisme muscular no es limita als homes. A principis dels 2000, el govern israelià va detectar un problema d’imatge davant del públic masculí nord-americà. Davant d’això, el Ministeri d’Afers Estrangers es va aliar amb el Ministeri de Turisme i va organitzar un número especial per a la revista Maxim (Boyer, 2007). David Saranga, el llavors cònsol de premsa i relacions públiques al consolat d’Israel a Nova York, va descriure aquesta iniciativa com “un cavall de Troia” que mostrava “Israel com un país modern, amb platges paradisíaques i dones guapes” (Keinon, 2007). El que es va anomenar «diplomàcia del biquini» era un mètode que buscava convertir tots els cossos israelians en desitjables, i per tant, dignes de ser preservats a qualsevol cost. «Són espaterrants i poden desarmar un subfusell Uzi en segons», proclamava la portada de Maxim. «Són les dones de l’exèrcit israelià les soldats més sexys del món?»

Dones de l’exèrcit israelià. Foto: xarxes socials

Avui dia, TikTok i Instagram desborden de vídeos autoproduïts o comissionats que mostren soldats atractives amb armes; una mena de girlbossing de crims de guerra. En fer del desig libidinal inseparable de causes violentes, agències de models com Alpha Gun Angels han esdevingut un actiu indispensable per legitimar els interessos geopolítics israelians i la seva indústria armamentística (Goodfriend, 2019). Però des que les nefastes condicions de vida palestines s’han tornat innegables, la comercialització del judaisme muscular s’ha hagut de reinventar una vegada més. Els bikinis han estat reemplaçats per uniformes de combat llestos per a l’acció. Sota el pretext de vendre sexe, es blanqueja el genocidi. I seguim mirant cossos capaços, no els embenats, encaputxats, emmanillats i considerats poc atractius.

Parts d’aquest article van ser incloses en la introducció del llibre Short-term, but long-term de Federico Vespignani (Debatable Publishing, 2024).

(Imatge destacada: Soldats israelians fotografiats amb roba de dones palestines a Gaza. Foto: xarxes socials)