Poesia i ciència per redimir el mar

Principis de setembre de 1959. Un fulgor suau s’estén sobre aquest «espès vi vell de sals i de iode» que és el Mar Menor, tal com ho descriu la Carmen Conde en un poema. Aquests versos encara no existeixen, els escriurà en els pròxims dies. L’escriptora els passa a Lo Pagán, al costat de les ribes del Mar Menor, i també capbussada a les seves aigües assossegades. Les poesies que crea  en aquells moments acabaran publicant-se en un llibre que es dirà Los poemas de Mar Menor. Però encara, com ja he dit, aquests versos no han vist la llum perquè la Carmen Conde acaba d’arribar. Obre la maleta, penja la roba als armaris i ocupa, amb la seva amiga Eulalia Ruiz, la caseta envoltada de pinedes que els han trobat. Quatre dies després, en una carta que li envia a la seva estimada Amanda Junquera, li explica que al costat del Mar Menor hi ha una pau antiga, de làmina, que extasia a vegades. I diu: «He comptat el pols del mar, trenta-quatre batecs per minut, i una olor que recorda vides que no tinc més que a la sang».

Sis dècades després, si la Carmen Conde desplegués els seus dits per sentir el batec del Mar Menor, el trobaria molt afeblit. Ja no seria un batec calm sinó un batec malalt. Quan fa dos anys, el 2023, vaig anar a conèixer el Mar Menor per documentar-me pel llibre que estava escrivint, Laberinto mar, vaig veure amb claredat que els batecs de les seves aigües eren els d’un cos malalt. En el mes d’agost, tan turístic, em vaig trobar que a les platges dels pobles de l’interior de l’albufera no es banyava gairebé ningú. Encara que les havien retirat a primera hora del matí, en les seves ribes quedaven restes d’algues podrint-se i palpitaven meduses ou ferrat que els nens recollien amb les seves pales de plàstic i tiraven en les seves galledes.

Al Mar Menor m’esperava la Isabel Rubio, portaveu de Pacto por el Mar Menor, una de les primeres organitzacions que va advertir dels greus problemes de la llacuna i el nom de la qual es deu precisament a un dels poemes de la Carmen Conde, titulat «Pacto». En aquest, escriu la poeta: «Voldria jo ser eterna, només per veure’t». No sé si avui dia pensaria el mateix. La Isabel Rubio, apassionada de la fotografia submarina, fa anys que veu com es degrada la vida al Mar Menor a causa dels nutrients que arriben a l’albufera. Procedeixen dels cultius agrícoles que l’envolten, que se sumen a altres tipus de contaminació, i produeixen eutrofització, un excés de nutrients a l’aigua. «Eutrofització era una paraula que no sabíem ni pronunciar», em va dir la Isabel. Aquests nutrients causen la proliferació del fitoplàncton i aquesta sopa verda té com a conseqüència la hipòxia, l’absència d’oxigen a l’aigua, que ha provocat morts massives de peixos a les ribes del Mar Menor. Un malson de boques obertes i cossos escatosos que es corbaven en agonia.

El 2022, a partir d’una iniciativa legislativa popular que va aconseguir més de mig milió de signatures i la recollida de les quals va ser promoguda per la Teresa Vicente Giménez, professora de Filosofia del Dret de la Universitat de Múrcia, el Mar Menor es va convertir en el primer ecosistema europeu amb personalitat jurídica pròpia. Això significa que el Mar Menor és subjecte de drets, com si fos una persona. S’han produït millores, com la desconnexió de regadius il·legals i la reducció del volum de nitrats i de fosfats que arriben a l’albufera, però els problemes del Mar Menor continuen.

Ciència i poesia es poden unir per redimir el mar. He intentat transmetre aquesta idea en els paràgrafs anteriors. En utilitzar aquest verb, redimir, també estic citant un poema de la Carmen Conde titulat així, «Redimidos por el mar». Un dels seus versos diu: «Si no esperés el miracle, ploraria». Així que sempre hem d’esperar el miracle o, almenys, confiar que arribin algunes millores, seguir cap endavant. Molts pensaran que dir que la poesia pot ajudar a mitigar els problemes greus que tenen els mars, els oceans, és una exageració de lletraferida. Els diria que a vegades la bellesa s’oposa al crematístic. Per la bellesa, és a dir, per la poesia, en moltes de les nostres costes s’han creat espais protegits que han evitat la hiperurbanització que s’ha produït en altres llocs. Per la poesia, és a dir, per la bellesa, el Mar de les Calmes, a El Hierro, es convertirà (si tot va bé) en el primer Parc Nacional cent per cent marí d’Espanya.

Però tractar de protegir el mar i les costes utilitzant únicament l’argument de la bellesa és insuficient. I aquí acudeix en la seva ajuda la ciència, que no sempre té una rima bonica encara que sí una rima precisa. Un cop sumades bellesa i ciència arriba el més difícil: aconseguir que l’àmbit polític i jurídic es vegin concernits per elles. Hi ha poemes que compten molt bé el mar, però crec que per conèixer-lo a fons hem d’escoltar als científics i a les científiques. En el meu cas, per comprendre millor els efectes del canvi climàtic en els oceans, i alguns problemes com l’acidificació vaig haver d’anar fins a Telde, a Gran Canària, on està l’Institut d’Oceanografia i Canvi Global, per a trobar-me amb l’ecòleg Javier Arístegui. I per saber per què el Mar de les Calmes mereix una protecció especial vaig parlar amb la biòloga marina Beatriz Ayala, de WWF. En Joaquim Garrabou, de l’Institut de Ciències del Mar, del CSIC, em va explicar com els corals del Mediterrani es veuen afectats per les onades de calor marines, cada cop més freqüents, i el biòleg Andrés Cózar, de l’Institut de Recerca Marina de la Universitat de Cadis, em va explicar la contaminació del mar per plàstics i microplàstics. Tant de bo les seves veus, i les d’altres científics, s’escoltessin molt més.

El mar, el mar, el mar. Ens hi capbussem i ens oblidem de la seva complexitat i també de la complexitat de la vida. Hem de redimir-lo perquè ell ens redimeixi a nosaltres. La Carmen Conde celebrava això:

Alegria que vinguin aquí els miserables
de bellesa, els lents de la terra, els maldestres
i els sans!

Escull de las Sirenas a las costas protegides del Cabo de Gata (Almería). Foto: Pablo J. Casal

La Restinga, a la vora del Mar de les Calmes, és la localitat més al sud d’Espanya a l’illa del Ferro (Illes Canàries). Foto: Pablo J. Casal

La platja Paraiso, al Mar Menor (Múrcia), gairebé buida en una tarda de mitjans del mes d’agost. Foto: Pablo J. Casal

Plataformes de fusta per al bany a Los Urrutias, al Mar Menor (Múrcia). Foto: Pablo J. Casal

(Imatge de portada: Fonaments d’un edifici sense construir a La Manga del Mar Menor (Múrcia). Autor: Pablo J. Casal).