Poètiques raveres. PARKINEO 17

Encara a ple sol, la tarda del dia 11 d’agost la plaça del Matadero de Madrid estava plena de cotxes. Un d’ells, taronja, semblava haver estat tallat per la meitat amb una moto-serra. Un altre, pintat de groc brillant, mostrava el seu interior amb les portes alçades cap amunt. Dels més discrets era un Golf la carrosseria granat del qual brillava amb les tonalitats de la purpurina daurada. Els vehicles havien estat prestats pel col·lectiu de tuneros KDD, dedicat a organitzar kedades de cotxes, i des de les seves ràdios es disposaven a punxar les seves sessions vint músics i col·lectius entre els quals estaven Discoteca, Le Parody o Post Club. Començava així Parkineo 17, un esdeveniment creat per Paula García-Masedo, Andrea González i Lorenzo García-Andrade, que el concebien alhora com a celebració i com a peça artística en la qual, a la manera d’un ready-made, es traslladava al context artístic aquesta forma il·legal de festa que sol ocupar amb música, beguda i reunió al voltant de l’automòbil els aparcaments de grans discoteques, zones rurals i perifèries urbanes.

A la convocatòria, els organitzadors incidien en l’aspecte espacial, assenyalant que els pàrquings “eren i són llocs en què molts passen més temps i es diverteixen més que en les pròpies discoteques”. Així mateix, ressaltaven l’activitat multifuncional del cotxe, que en aquests contextos “es converteix en llit, canviador, discoteca mòbil, nevera, pista de ball i punt de reunió”. Però si l’espai va ser el pàrquing i l’objecte infraestructural l’automòbil, el més important de Parkineo 17 va ser la comunitat que va fer que tots dos formessin part d’alguna cosa diferent.

Parkineo 17 s’estava organitzant en un moment d’indubtable retorn de la cultura rave. En el context espanyol, aquest retorn no pot eludir el referent de la Ruta del Bakalao que, després d’anys d’una demonització que la vinculava a les dretes, està ara sent recuperada en tota la seva complexitat. Tant en la re-escenificació d’un fenomen paradigmàtic dels anys noranta, com en la idea de generar un marc de trobada entre comunitats, Parkineo 17 fa pensar en l’obra del britànic Jeremy Deller, que també ha treballat el tema de la rave a obres com Acid Brass (1997), en la qual una banda d’instruments de metall interpretava temes d’acid house. En la línia de l’interès de Deller per la creativitat popular contemporània, a Parkineo 17 els cotxes tunejats van aparèixer com creacions potents, que en la seva dimensió escultòrica van acaparar gran part de l’atenció.

A l’esdeveniment van acudir els propis tuneros, confluint al voltant dels seus vehicles amb els músics i col·lectius, ajuntant-se també amb un públic format per persones vinculades al món de l’art, amics de participants, veïns i curiosos que van anar apropant-se a la plaça. García-Masedo parla d’estar “ajuntant històries de persones”, una concepció que entén allò arquitectònic com a equipament estructural i que es troba aquí amb principis lligats a les estètiques relacionals. El format de la festa sempre ha estat un bon articulador de diferències i, en aquest cas, no només congrega grups diversos sinó que també integra dues formes diferents d’entendre la producció d’espacialitat.

Celebrant-se en l’estiu de 2017, el Parkineo del Matadero parla també d’un ric entorn de festa més o menys legal que viu un moment d’auge a Madrid i que, en certa mesura, està protagonitzat per alguns dels músics convocats. D’altra banda, l’esdeveniment coincideix amb una tendència a emmarcar la festa dins dels dispositius artístics a la qual hem assistit en els últims anys. Després del gir pedagògic, l’art relacional sembla estar evolucionant cap a allò celebratori, entenent la festa com a catalitzador social, performance i art escènica. En el propi entramat artístic madrileny, aquesta línia trobaria ressò en creadores com Irene de Andrés amb el seu treball al voltant de les discoteques abandonades a Eivissa (Festival Club. Where Nothing Happens, 2011-16),  Ana Esteve, amb els seus vídeos de ravers (Después de Nunca Jamás, 2014) o de policies perrejant (Encierro, 2010), o Raisa Maudit, amb performances com Twerking para la revolución (2015).

El títol d’aquest últim treball resulta significatiu. En el món de la cultura, la festa s’ha convertit en un símbol d’alliberament corporal potencialment polític. En el seu influent llibre Rabelais y lo canrnavalesco, Mikhaïl Bakhtin teoritzava àmpliament sobre el seu potencial revolucionari: el filòsof rus associaria el carnaval amb la constitució d’una col·lectivitat que propiciaria el contacte lliure i igualitari entre aquelles persones normalment separades per les jerarquies de propietat, professió , edat o classe social. En aquests contextos es produiria un oblit d’allò individual, dissolt en el grup, així com un retorn a les funcions físiques, en un protagonisme del cos.

A través de la festa i els seus potencials simbòlics, Parkineo 17 havia convocat l’estètica i els dispositius de la festa, convertint-los en instal·lació i portant-los al centre artístic. El gest reflecteix la fascinació per la cultura rave avui recuperada des de l’art. Els artistes fantasiegen, s’influencien i participen d’aquestes subcultures, alhora que aquestes estan sent reivindicades des de la indústria musical i les institucions culturals. En el projecte sembla haver-hi una intenció d’assenyalar: “mireu la gent, mireu les seves festes, allí està l’art”.

Però a Matadero, Parkineo 17 va acabar d’hora: el context institucional imposava les seves restriccions horàries. Després del tancament de la plaça, amb les ganes de festa al cos i un sistema de so portàtil, algunes persones van voler ballar sota un pont. Només arribar, van ser rebuts per la policia, la qual cosa els va fer peregrinar cap a un altre racó al costat del riu Manzanares. Allà es van trobar amb un grup de persones majoritàriament procedents de Bolívia. Uns nois molt joves es preparaven per a la celebració de la Mare de Déu de Urkupiña de l’endemà, i assajaven les seves coreografies a la llum dels fanals, amb vestits brillants. No va trigar a arribar el mateix cotxe patrulla, i amb el to gris de les amenaces va buidar la zona. Aquella nit Madrid estava plena de policia. La festivizació de l’espai públic es tornava necessàriament il·legal, radicalitzant les visions del parkineo i les pràctiques del ball.