Poshumanisme i utopia a Aura Nera, de Regina de Miguel

Quasi a la conclusió del seu cèlebre Manifest per a cyborgs (1985) Donna Haraway agraïa a un grup d’escriptors de ciència ficció com Joanna Russ, Samuel R. Delany, James Triptee Jr i Octavia Butler la seva involuntària contribució a aquest nou mite sobre la identitat i els imaginaris polítics contemporanis. Si a aquests referents li sumem la ingràvida delicadesa de l’antropologia especulativa d’Úrsula K. Le Guin -omnipresent en l’obra de de Miguel, podríem considerar les tesis de Haraway com una de les fonts principals de les que beu Aura Nera en la seva immersió en les condicions contemporànies de producció de coneixement com a tecnologies de ficció i dispositius hipotètics. Com l’obra de ficció especulativa d’aquells autors, Aura Nera esdevé un oracle artificial on la possibilitat d’una utopia poshumanista sorgeix d’un acte contradictori i simultani: el rescat del passat mitològic i una fugida cap endavant, en una prospecció del nostre futur com entitats biològiques superadores del que actualment coneixem com a “vida”.

El laboratori: un escenari per a la incertesa

“Creu-me, aquesta foscor és un lloc al qual pots entrar i estar fora de perill com en qualsevol altre”. Aquesta suggestiva frase ens rep inscrita en una tipografia blanca sobre una magnànima cortina negra que funciona de portal entre mons. A fora queda el bullici característic de la Rambla al desembre i dins de la sala lateral del centre Arts Santa Mònica ens endinsem en un espai-temps assossegat però imprevisible. Perquè aquesta sentència acollidora funciona com a invitació carrolliana, com aquell inquietant “beu-me” de l’ampolla d’Alicia, que inaugura una instal·lació, un laberint d’estructures metàl·liques a mode de prestatgeries industrials portadores d’uns tubs fluorescents que enlluernen amb les seves intermitències estroboscòpiques replicant el cicle del dia i la nit. Un simulacre de les condicions artificials per crear entitats biològiques, manipulat a l’extrem per produir una desmitificació del seu ús habitual.

És així com Aura Nera recrea l’autosuficient semiosfera de la ciència, un “estrat” cultural condensat de símbols i sentits que té un escenari arquetípic: el laboratori. No obstant això, en aquest cas, funciona com un laboratori de cultius artificials, lliure de manifestacions biològiques sensibles del control humà. Un escenari de ficció que esdevé un banc de mostres, un mostrari de prototips geològics, herbaris o immaculades sales de museus d’història natural i altres entorns controlats que l’artista Regina de Miguel va visitar en contextos com el Centre d’Astrobiologia associat a la NASA a Madrid, els laboratoris de cultiu in vitro d’espècies amenaçades del Jardí Botànic de Sao Paulo, l’Institut de Vulcanologia de la Universitat de Barcelona, el Museu de Ciències Naturals de Santiago de Xile i el Banc de Llavors de la ciutat de Vicuña, també a Xile .

A diferència de la proliferació de tubs d’assaig de vidre i altres recipients o instruments típics de material transparent, que permeten visualitzar a simple vista el seu contingut, en aquest laboratori s’exhibeixen una selecció de recipients de laboratori que són opacs, negres.

El mirall negre: un llindar epistemològic

Amb aquests recipients s’exposen també una sèrie de vidres negres. Són mostres d’obsidiana, un material geològic portador d’una suggestiva polisèmia. Des de l’Antiguitat, a l’obsidiana se li atribueix un caràcter de portal entre universos, d’objecte connector, superfície màgica, interfície esotèrica, semblant a les allisades pantalles dels nostres dispositius tecnològics de comunicació contemporanis. Com a material per se dels miralls negres, artefactes màgics, l’obsidiana serveix de finestra a la fantasia ambivalent: condensen el potencial de la mirada autoreflexiva amb la prospecció cap a fora, l’endevinació i el poder oracular. Aquesta foscor omnipresent en els objectes exposats a Aura Nera també ens parla dels límits del coneixement humà exposats com a paradigma per l’astrofísica contemporània. L’estat de la investigació actual en la matèria i l’energia fosques, així com sobre els forats negres, evidencia que el nostre coneixement del cosmos és molt limitat (tal com sosté el físic teòric i divulgador Carlo Rovelli (2016) “la ciència ens ensenya a conèixer el món però també a comprendre l’àmplia vastitud del que encara ignorem”) i per això requereixen de nous ordres especulatius. Entre el laboratori i el museu d’historial natural, tant els foscos materials de laboratori com els vidres negres o les mostres d’obsidiana, qüestionen les lògiques i els sentits funcionals i utilitaris acostumats i ens interpel·len a fer noves associacions i produir nous sentits.

Del laboratori al laberint: un biosfera fosca

“Diuen que, en una època de mites, indiferenciada del somni i sense distinció entre femelles o mascles, éssers humans o bèsties, hi va haver un moment final, el moment del crim”. Aquesta frase inaugura la peça sonora que dóna sentit a aquest laboratori-sala de museu de ciències fantasmal. Les veus espectrals de l’artista Lucrecia Dalt i la coreògrafa i performer Ania Nowak componen, a la manera d’un sinistre cor grec, el marc narratiu que complementa aquesta foscor al·legòrica omnipresent en els objectes de la instal·lació. Les recreacions de les històries de Medusa, Hècate, Medea, Persèfone i les Harpies, referències a les tríades mitològiques sobrenaturals com les Hespèrides, les Moires o les Gorgones, reversionen els mites fundacionals. I la seva eficàcia es garanteix en la contínua intersecció amb sentències sobre les hipòtesis de les contemporànies teories de la simulació, la liminalitat o la microbiologia. Així és com es recrea un paisatge sonor que evoca somnis i experiències remotes, els mites fundacionals, que són actualitzats com possibilitats en un futur post-humà, augurant noves formes de vida en una “biosfera fosca”.

Aura Nera deu el seu nom a una escena de l’Infern de Dante on un vent invisible i fosc amenaça amb intervenir en el món físic sense materialitzar-se en quelcom sòlid. L’escena inclou al llegendari rei Minos, fill de Zeus i Europa, que va ser el creador del laberint, el símbol per la falta de certeses, la incertesa. Així és com en aquest escenari el laboratori esdevé laberint, i som guiats per una “dialèctica d’allò monstruós”. Aquesta promou la inquietud i la sorpresa davant el desconegut i especula amb les modernes formes de poder i (des)coneixement des de la bioquímica, la microbiologia o la física teòrica per “il·luminar” la possibilitat d’una biosfera fosca on l’ombra del posthumà faci niu per a la utopia.

Aire negre i Chtuluceno: la utopia poshumanista

Aura Nera tanca un cicle comissariat per Oriol Fontdevila: Xarxa Zande. El seu nom recupera la “xarxa Zande” una eina per caçar, un parany d’una tribu sudanesa que en ser exposat en un context artístic va dinamitar els límits entre art i artefacte. Es va convertir d’aquesta manera en objecte d’un aferrissat debat sobre la pròpia institució artística, que va implicar les acalorades intervencions de reconeguts antropòlegs i historiadors i crítics d’art. En aquesta manifesta voluntat curatorial d’interpel·lar l’artefacte artístic, Aura Nera esdevé una transformació dels utilitzats en la primer exhibició del cicle, Unblackbox de Black Tulip, que incloïa unes prestatgeries metàl·liques, reutilitzades com l’escenari d’aquest obscurantista laboratori- laberint. A més, Aura Nera reprèn dues propostes anteriors Ansible (exposada a la galeria Maisterravalbuena a Madrid a l’abril de 2015 i que incloïa aquest tipus de prestatgeries metàl·liques) així com We Are a Plot Device també en col·laboració Lucrecia Dalt (Capella de Sant Roc, Valls, 2016) i les amplifica, efectuant una arqueologia de les pròpies idees que s’expandeixen, configurant les condicions de possibilitat d’altres obres. Com el text que presenta Aura Nera: el resum de la novel·la apòcrifa, excurs borgià de la mà de Víctor García Tur o el joc de rol, un conspiranoic món de “space opera” inventat pel mateix escriptor. Gràcies a aquests projectes rizomàtics, que s’expandeixen de manera imprevisible, a partir de contextos que ho propicien i fomenten, l’art esdevé tecnologia de ficció al mateix temps que pràctica d’antropologia especulativa.

Si un ansible, en el seu sentit original, és “un dispositiu hipotètic de comunicació més ràpida que la llum” (concepte creat per Ursula K. Li Guin el 1966 per El món de Rocannon) podríem afirmar que la prospecció cap al futur incubada a Aura Nera, converteix l’experiència artística, en la seva confluència amb aquestes sospites ontològiques i epistemològiques, en un dispositiu hipotètic. Un oracle futurista on la voluntat de coneixement i la seva conseqüent frustració epistemològica és desarticulada a través d’una arqueologia de la seva pròpia capacitat mitopoética (en el passat, els mites, en el present, la ciència) com a discurs. Així és com en aquesta obra el laboratori esdevé laberint de sentits, on conflueixen la instal·lació, la performance i els paisatges sonors amb la història natural, el coneixement científic i la mitologia clàssica interpel·lant aquestes fràgils certeses apuntalades pel mite de la separació entre natura i cultura. D’aquesta manera Aura Nera, en el seu il·luminador obscurantisme, deixa veure els tentacles d’aquest Chtuluceno profetitzat per Donna Haraway (2016), on la fusió amb l’animal i el maquínic auguren una utopia poshumanista en aquest corrent d'”aire negre”, que sense adquirir forma física, es manifesta en les hipotètiques formes de la vida i l’esperança futures.