ALTERITAT POSTHUMANA: L’ARTISTA DEL LLENGUATGE COM A MODEL DE LLENGUATGE

Un dels meus primers mentors, el poeta Allen Ginsberg, va conceptualitzar la seva imaginació com una espècie d’aparell psíquic, la plasticitat neuronal del qual el va portar a escriure que 

“La ment és mal·leable, l’art és mal·leable.
Màxima informació, mínim nombre de síl·labes.
Sintaxi condensada, el so és sòlid.
Fragments intensos del llenguatge parlat, millor.”  

Fa gairebé 40 anys, va escriure aquestes paraules a Boulder, Colorado, la meva ciutat natal. 

En un text diferent, un que Ginsberg va imaginar “compost en la llengua”, va articular les «qualitats maquíniques» del seu procés creatiu: “Des de que la disposició física de les paraules va catalitzar en el meu cos una experiència fisiològica extàtica vaig decidir, fa temps, pensar en la poesia com una espècie de màquina que tenia un efecte específic quan s’introduïa en el cos humà, una disposició d’imatges i associacions mentals que vibraven en la xarxa de bancs mentals: i una disposició de sons i moviments físics relacionats de la boca que alteraven les funcions habituals de la xarxa neuronal”.

Ginsberg, el poeta beat, molt abans de la IA tal com la coneixem, percep la seva producció com “una espècie de màquina” que està literalment “plantada dins del cos humà” com una infiltració estratègica, una que altera “les funcions habituals de la xarxa neuronal”.

En llegir aquestes paraules, no puc evitar preguntar-me d’on li hauran sorgit aquests pensaments. Ginsberg solia referir-se el propi estil com a “ment espontània”. Això és una cosa amb la qual jo, com a artista de remescles intuïtiu i generatiu, puc identificar-me. No obstant això, en què es diferencia la màquina implantada dins del cos de Ginsberg, per exemple, de l’autòmat psíquic que opera dins del meu? I què se’n pot dir del recent increment de nous models de IA que també mostren la capacitat de generar sobre la marxa disposicions d’imatges, textos, sons i fins i tot codis informàtics que alteren la nostra pròpia plasticitat neuronal?

Després de treballar amb diverses tecnologies digitals durant quatre dècades, segons la meva opinió, els models de IA són en primer lloc, una eina creativa. Penso en ells com el que Jean Baudrillard va anomenar una vegada “estètica protèsica”, dispositius digitals que augmenten la meva imaginació. Aquests models de IA són molt diferents de les eines d’art digital que han sobreviscut durant molt de temps, com Photoshop i Premier Pro o, de fet, el software VJ amb el qual solia experimentar en les meves actuacions en viu. La principal diferència és que els procediments algorítmics avançats i el “saber fer” funcional que la IA aporta al procés creatiu són molt més inter i intra actius. Les meves extenses investigacions sobre creativitat i IA, com artista i filòsof, deixen clar que: la humanitat es troba a la vora d’una gran convulsió en les arts creatives i retòriques.

Adobe i tots els altres desenvolupadors de software propietari que els artistes utilitzen per realitzar la seva obra estan dissenyant estratègies per a integrar la intel·ligència artificial en els seus sistemes. I a mesura que aquests sistemes integrats de IA es converteixin en coconspiradors, és a dir, més col·laboratius en els camps en expansió de creació i distribució d’art digital, els artistes acabaran sent més codependents d’aquests. M’imagino entrant en l’estudi sincronitzant-me (o aparellant-me) amb els meus models de IA com si es tractés dels meus assistents d’estudi, creant el que la teòrica Rosi Braidotti, llegint críticament al filòsof Félix Guattari, denomina “autopoiesi maquínica”. Una síntesi creativa convergent que “estableix un vincle qualitatiu entre la matèria orgànica i els artefactes tecnològics o maquínics” i que “dóna lloc a una redefinició radical de les màquines com a intel·ligents i generatives”.

Mark Amerika, Watermark 8, 2023. Obra d’art digital generada per human-IA

Com suggereix Braidotti, les màquines també “tenen les seves pròpies [temporalitats]” i com més codependències temporals creem entre objectes tecnològics humans/no humans, més s’obre la nostra renderització inconscient del procés creatiu mateix com “un lloc a esdevenir post-antropocèntric” i més s’obre “el llindar cap a molts móns possibles”.

Però què presagien aquests móns i quins són els riscos ontològics?

Auguro que el problema és que els sistemes d’intel·ligència artificial es tornin massa predictibles, eficients i conformistes, i tanquin les portes al nostre propi potencial imaginatiu. És a dir, que ens entrenem a nosaltres mateixos i/o siguem entrenats pels nostres “altres” IA per a pensar, crear i comportar-nos d’una manera preprogramada. Serà que els artistes amb inclinacions digitals aviat comencin a funcionar menys com a artistes i més com a tècnics vigilats per màquines d’amorosa gràcia?

El terme “artista de IA” pot donar lloc a confusió perquè podria significar per una banda, “artista el mitjà del qual és la IA”, i per l’altra, que “la IA és un artista”, i en aquest cas el programador humanoide i/o l’enginyer prompt quedaria relegat a convertir-se en una eina creativa per a ajudar el model a desenvolupar tot el seu potencial.

Ja veiem que això és el que passa amb un programa de IA popular i extremadament ràpid com chatGPT.

En efecte, la versió beta de chatGPT pot respondre moltes qüestions fàctiques amb precisió, però no totes, almenys encara. La rapidesa amb la qual aquest programa de xat de IA ha estat adoptat pels ciutadans de tot el món és impressionant. La genial estratègia de OpenAI va consistir en posar chatGPT a la disposició dels usuaris de manera gratuïta i encoratjar la retroalimentació dels clients segons un sistema prompt-by-prompt (pregunta/resposta), de manera que els algoritmes del programa i les dades d’aprenentatge crítics poguessin entrenar-se ràpidament per a ampliar el seu coeficient intelectual artificial i ser encara més potents en la seva capacitat de tallar virtualment osques neuronals en l’inconscient col·lectiu.

El document de Microsoft Word que estic utilitzant per a compondre aquest assaig artístic aviat tindrà GPT incorporat en la seva funcionalitat i, una vegada “em conegui”, anticiparà les meves paraules abans que jo tingui temps d’intuir-les. Però, i si el procés es converteix en algo extremadament còmode i començo a acceptar no només les seves autocorreccions sinó també el seu procés de pensament d’auto completat, serà que l’únic que em quedarà és exercir el paper d’editor i signar-lo?

Però, no és això el que ja faig? M’he entrenat per a auto completar el meu procés de pensament a través d’un rigorós procés de preparació que s’ha convertit en la meva forma de praxi personalitzada. A Twitter, la meva descripció diu: “autòmat psíquic entrenat en un model de llenguatge d’un altre món”. És a dir, que jo també m’estic entrenant amb les entrades que s’incorporen en el meu continu estat de presència onto-operatiu. La ment és mal·leable i la xarxa neuronal funciona en totes dues direccions.

Pel moment, no obstant, l’artista encara té un avantatge sobre els col·laboradors de IA. Un programa com chatGPT fracassa estrepitosament a l’hora d’intuir l’impuls creatiu que un “inconscient maquínic” necessita per a inventar noves FORMES. Mancar d’una intuïció ben afinada que hagi estat modelada amb èxit per a generar les projeccions neuronals del propi potencial creatiu inconscient és la sentència de mort de qualsevol aspirant a artista humà. Per ara, experimentar una “sensació” intuïtiva creada espontàniament per al llenguatge que un està creant en temps real, continua estant dins del domini operatiu de l’artista del llenguatge que, amb el temps, ha desenvolupat les seves pròpies tendències estilístiques i tècniques de remescla automatitzades. Llavors, com m’he entrenat per a realitzar aquests trucs de “ment espontània” mentre establia automàticament els paràmetres de cap a on vull que vagi la meva imaginació?

Com ja va dir Ginsberg, aquest moment d’activació creativa inconscient que tot artista experimenta en realitzar la seva obra, pot concebre’s com “un collage de les dades simultànies de la situació sensorial real”. Però quina és la base neuronal corresponent a aquesta activació, i si no hi ha cap que coneguem, d’on prové realment aquest comportament automatitzat? Per a un artista, aquesta qüestió d’on ve ​​—i també d’on ve la seva obra— requereix una recerca experimental sobre el que significa ser creatiu i com aprenem a entrenar-nos per a modelar aquella presència onto-operativa que accioni misteriosament una sensibilitat estètica etèria.

És per això que predic que l’artista que s’entreni per a trobar intuïtivament les paraules adequades per incitar als models de llenguatge i imatge a produir formes més impredictibles, inclós sorprenenentment boniques i noves, d’art conceptual, visual i de llenguatge, aviat ocuparà un lloc central en l’escena artística.

Mark Amerika, Watermark 27, 2023. Obra d’art digital generada per human-IA

Simon Colton, investigador de IA, assenyala encertadament que “[m]entre que les experiències vitals no humanes dels sistemes de softwarepoden semblar d’un altre món, l’automatització forma part del dia a dia dels humans, i la nostra creixent interacció amb el software significa que hem d’estar constantment oberts a noves idees per a entendre el que fa.

No obstant això, pot influir la forma en què entrenem a la IA per a que faci el que fa com si encarnés la versió algorítmica del que Duchamp es va referir com a “intuició pura”?

Aparentment, l’artista actua com “un ésser mediúmnic” que, des d’un laberint més enllà del temps i l’espai, busca la seva sortida cap a la claredat. Si a l’artista li donem els atributs d’un mèdium, hem de negar-li l’estat de consciència en el pla estètic sobre el que està fent o per què ho està fent. Totes les seves decisions en l’execució artística de l’obra resideixen llavors, en la intuïció pura».

Però, en quin moment l’artista del llenguatge es converteix en model de llenguatge i viceversa? I quines noves habilitats haurà de desenvolupar l’artista a mesura que aquests coevolucionen en un entorn de treball creatiu en el qual un ha de mantenir una relació lúdica i dinàmica amb les ràpides maniobres tècniques de “l’altre maquínic”?

Una relació més sòlida, intuïtiva i interdependent amb els models de IA requerirà el que podríem denominar una habilitat cosmotècnica. Aquesta habilitat cosmotècnica ens connectaria en primer lloc amb l’antiga cosmologia grega. Yuk Hui, escriu: “kosmos significa ordre; cosmologia, l’estudi de l’ordre. La naturalesa ja no és independent de l’ésser humà, més aviat representa el seu altre. La cosmologia no és un coneixement purament teòric; de fet, les cosmologies antigues són necessàriament cosmotècnicas”.

Seguidament, Hui procedeix a donar una definició preliminar de cosmotecnia: “com la unificació de l’ordre còsmic i moral mitjançant activitats tècniques”. Remesclant el procés de pensament de Hui per adaptar-lo a la pràctica artística contemporània, podríem dir que, en lloc de limitar les nostres predileccions ontològiques cap a una cosmologia general que estructura el món segons una constel·lació sistemàticament concebuda en l’univers, hem d’aspirar a anar més enllà del coneixement teòric poder aplicar les nostres habilitats cosmotècnicas al processament creatiu de la realitat, —els resultats de la qual poden revelar la naturalesa estètica de l’espai conceptual mentre “esdevé màquina”—.

Prenent com a mostra conceptes extrets de la construcció de Braidotti sobre el posthumà, aquesta habilitat cosmotècnica resitua l’activitat artística en una “relació lúdica i propensa al plaer amb la tecnologia que no es basa en el funcionalisme”.

Convertir-se en posthumà és participar en el tipus de praxi encarnada en la qual: “com a híbrid, o cos-màquina, el cíborg, o l’espècie acompanyant, és una entitat de connexions; una figura d’interrelació, receptivitat i comunicació global que difumina deliberadament les distincions categòriques (humà/màquina; naturalesa/cultura; masculí/femení; edípic/no edípic)”.

Sempre hem estat posthumans, potser ara és l’hora que comencem a actuar com a tal.

(Imatge de portada: Mark Amerika, Watermark 3, 2023. Obra d’art digital generada per human-IA. Aquestes obres d’art s’inclouen a l’exposició “Mark Amerika. Remixing Reality, 1993-2023” a la Marlborough Gallery Barcelona del 30 de març al 13 de maig de 2023).