Pot l’art deixar de ser útil?

Té utilitat l’art?, Per a qui? I en quin sentit? L’espai Off Limits a Madrid proposa a través d’una mostra col·lectiva una reflexió sobre la utilitat de l’art i la seva implicació en el context social i polític actual.

Comissariada pel col·lectiu Democracia i l’artista Tania Bruguera, la mostra “Arte útil”, pretén qüestionar la utilitat i funció de l’art actual, així com la seva capacitat com a eina de transformació de la realitat. L’exposició es basa en les obres publicades a l’últim número de Nolens Volens, revista anual editada per la Universitat Europea de Madrid. En aquest exemplar es reflexiona sobre l’art com una eina vàlida de transformació social, i atorga a la mostra un marc teòric, necessari en aquest cas, ja que la exposició és més interessant per allò que planteja que per allò que mostra.

És possible expropiar diners a les entitats bancàries? Això sembla, si seguim les instruccions del manual de l’artista Núria Güell, on recomana una sèrie d’estratègies per expropiar diners a les entitats bancàries creant diners del no-res, és a dir, a semblança dels bancs. El col·lectiu Todo por la praxis crea mobiliari guerriller, com un banc amb aparença de barricada; un urbanisme de guerrilla que reivindica un ús de l’espai públic diferent a l’imposat per les administracions municipals. Destaca també el projecte de “Turismo raro” de Unofficial Tourism, en el qual s’han creat una sèrie de rutes turístiques on es proposen itineraris alternatius a la ciutat de Madrid, diferents dels convencionals (pistes de bitlles, bars horteres, espais autogestionats o rètols comercials de neó). “Real State”, de Domènec, és un simulacre d’oficina immobiliària que es publicita en premsa escrita a Israel i on s’ofereixen cases a bon preu a Territoris Palestins Ocupats. “Rifiuto Con Affeto” (Rebuig amb amor) és el projecte del grup d’artistes Publink, una barata d’objectes i roba usada “tirats a les escombraries amb amor”. La majoria dels treballs suposen “atemptats simbòlics” que tenen com a objectiu operar a la realitat, encara en la més quotidiana, fent ús de tàctiques micro polítiques i tècniques subversives de tall situacionista.

Enfront de la concepció de l’art pour l’art, -o els diners pels diners-, d’un art burgès abocat a la mera contemplació, sense comprensió, encara que això sí, amb un valor de canvi altíssim, l’exposició planteja la necessitat de reflexionar sobre un art amb valor d’ús. És a dir, sobre un art que serveixi per construir “coses” i canviar, o almenys repensar, el context en què s’insereixen les nostres vides. En definitiva, un art destinat a l’acció més que a la mera producció de mercaderies. La promesa emancipadora de l’art, i la cultura en general, encara que avui pugui semblar irrisòria, és l’esperança que ens queda, la de viure en la utopia, sent conscients que tot és, com no, política.

Més que la pregunta de si l’art és útil, que sempre ho ha estat, sobretot en la seva vessant propagandística-polític-religiosa, caldria preguntar-se, com ho fa encertadament Daniel Villegas: Pot l’art deixar de ser útil? No ens enganyem, avui en dia per a la immensa majoria l’art contemporani és del tot inútil, i no precisament en el sentit d’Oscar Wilde. Com diu José Luis Marzo “El 85 per cent de la població no va als museus, el 85 de la població no pot estar equivocada.” Que l’art sigui útil en el futur dependrà de les decisions que es prenguin a l’actualitat sobre les polítiques culturals, d´acord amb una major formació i participació.

De la mateixa manera que el món no canviarà fins que no es produeixi una redistribució de la riquesa, l’art i la cultura no alliberaran cap procés emancipador fins que, seguint Jacques Rancière, es produeixi un repartiment d´allò sensible, insistint en polítiques educatives , d’inclusió i participació.