Pregàries a subhasta: qui en dóna més?

Una de les notícies rellevants per a l’art aquests dies ha estat la iniciativa de crowfunding llençada pel MNAC; per la qual s’ha proposat que la ciutadania financi la compra de l’obra “La Pregària” de Fortuny, davant la falta de fons per part del museu. Ressorgeix el debat de qui ha de finançar la cultura. Ve al cas rescatar part de les converses que van sorgir a la jornada “La responsabilitat sociocultural de l’empresa”, organitzada pel CaixaForum fa un mes. En elles es proposava fomentar un model de gestió mixt: inversió privada, inversió pública i autofinançament (tiquets, lloguer d’espais, etc.). No obstant això, aviat es va passar de l’harmoniosa teoria a retreure la falta d’implicació entre uns sectors i altres: les fundacions vetllen pels col·leccionistes, i dirigeixen les seves rèpliques a l’Estat i als museus, els col·leccionistes també clamen a l’Estat i als museus, els museus defensen el seu estatus i critiquen novament l’Estat, i Estat… no té cap representació.

Algunes demandes per part de les fundacions d’empreses eren: modificació de la llei de mecenatge per oferir més prebendes al col·leccionista, posant com a exemple al MOMA, que conté multitud de programes promovent així l’afamada filantropia americana; flexibilitzar la normativa dels departaments de Conservació perquè no hi hagi tants impediments en que certes obres puguin exposar en altres llocs (es va fer referència al Gernika), transparència en la gestió museística, oferint a disposició pública els plans estratègics del museu.

El que al cap i a la fi s’exigia era una gestió sota les mires d’eficàcia i eficiència, sota principis que s’estan posant en valor (especialment l’eficiència), ara que els diners semblen haver-se evaporat. És cert que molts han aconseguit tirar endavant bons programes treballant amb modestos pressupostos, però les meves mires es dirigeixen a les grans subvencions. Molts arquitectes estrella, artistes estrella, comissaris estrella,… la majoria estrangers. Finalment aquest vaixell s’ha estavellat, i els nostres professionals fugen a destinacions on sí que se’ls valori.

Tota proposta semblava raonable fins que Juan Alfaro (secretari general del Club d’Excel·lència en Sostenibilitat), portaveu del sector de col·leccionistes, va emetre les paraules que tots havíem estat tement: “Cal saber com poder intervenir en la programació del museu… que els museus ens preguntin, què espereu de nosaltres com a institució cultural? Quina performance o artistes us agradaria veure?”. No resigna quedar-se amb el lema “cal empresarialitzar cada dia més les institucions”, sinó que traspassa les competències corresponents al seu sector, insertant els col·leccionistes en tasques que no són de la seva potestat. Seguint la mateixa regla, si per donar diners es té poder decisori, perquè no s’ha fet amb la ciutadania quan el finançament sortia de les arques públiques? D’aquí la por que sol venir en pensar en finançament privat: que es traspassin drets i deures de la compra al mecenatge.

Quin és el principal problema? Ignasi Miró, director de l’àrea cultural de la Fundació la Caixa, va parlar sense embuts: “La cultura es troba en risc d’exclusió social”. Va visualitzar la frase amb una dada: un visitant ve quatre vegades a l’any a CaixaForum; per tant, la seva audiència ja no és d’un milió de persones, sinó de 200.000. En preguntar-se “per a qui treballem si el públic és cada vegada menor, encara que amb més capacitat de demanda?” dóna amb la solució del problema amb què ens encarem avui dia: persona a qui se li ofereix una formació adequada, persona que repeteix. Pregunta de la sessió: “Hem invertit l’energia necessària en consciència social?”

No es fomenta l’educació ni la mediació cultural; per tant, l’escissió entre art i societat sembla cada vegada més gran. Greu irresponsabilitat política en considerar totalment prescindible l’esfera artística, ja que eliminen el capital simbòlic que aporta a la societat. En un moment en què tot s’ha de justificar en termes d’impacte econòmic, no és difícil augurar la ruïna de l’intel·lecte comú al qual ens van empenyent.

Tots tenim el dret d’accedir a la cultura i també certes responsabilitats amb ella. Només espero que el cas Fortuny no faci oblidar a l’Estat quines són les seves.