“Principio de Incertidumbre”. The Goma. Jugada a 3 bandas

La gran implicació filosòfica de la mecànica quàntica és que no existeix alguna cosa considerable com a observador independent. La formulació més popular d’aquesta concepció és potser el principi d’incertesa que va postular Werner Heisenberg l’any 1925. Aleshores els habitants del món es trobaven en una etapa de redescobriment, ja que des de l’aparició dels raigs X i la teoria de la relativitat, la realitat es presentava completament diferent al que abans havia estat. Això va significar un gran canvi en la consciència humana i va afectar profundament a l’art que en aquells dies començava a trobar respostes en una visió abstracta del món. Els físics d’avui saben que la consciència forma part dels seus mesuraments, “el que observem” va escriure Heisenberg, “no és la naturalesa en si mateixa, sinó la naturalesa exposada al nostre mètode indagador”. El que suggeria aquest concepte no newtonià era que la realitat sobrepassa les nostres capacitats lògiques per aprehendre.

Des d’aquesta perspectiva és interessant pensar l’art com una disciplina que se sustenta sobre la base de la creació de subjectivitat mitjançant (o no) la matèria. Principio de Incertidumbre, l’exposició comissariada per Bernardo Sopelana a The Goma, ve a proposar-nos, de la mà de la teoria de Heisenberg, que obrim la ment i sostinguem un enfocament del món deixant de banda les nostres concepcions espai-temporals, cosa que pot sonar il·lògica, però resultar tremendament il·luminadora. Per a això els artistes han disposat les seves obres del tal manera que ens desorienten en una constel·lació totalment caòtica de situacions i narratives subjacents en la incertesa.

Aquesta exposició planteja un “passat” i un “futur”, trencant el sempre present “ara” que, en la seva totalitat, conté a tots dos en una unitat intemporal. És sabut que sistemes de coneixement no lineal com l’Iching funcionen acceptant que una part del tot és representativa en qualsevol moment de la seva integritat, de la mateixa manera que una petita porció d’un holograma conté no obstant la seva imatge sencera. A Dateless Alfredo Rodríguez ens presenta els vestigis arqueològics de la creació d’un holograma dividit en tres fragments que van ser creats mitjançant un procés fotogràfic amb l’objectiu de mutar la memòria de l’objecte original. Utilitzant el principi alquímic de la mutació, aquest artista va diluint i materialitzant la realitat establint la impossibilitat de comprovar l’existència d’un temps i un cos únics, i amb tot això, aportant diferents nivells de comprensió i accés a l’origen de la imatge, la seva forma, contingut i significat.

Momentum d’Alejandro Guijarro, dóna una ullada a l’estrany món de la física quàntica en una sèrie fotogràfica de les pissarres de les universitats més prestigioses del món en la matèria. Sense aquests càlculs els físics no podrien dissenyar les centrals nuclears, explicar com el sol es manté calent o com els impulsos del conscient i l’inconscient de la ment formen una unitat aparentment en equilibri. En aquest últim cas és interessant veure com la física quàntica creua els seus coneixements amb els de disciplines tan ancestrals com la meditació, mitjançant la qual, assenyalen els monjos Zen, el nostre cervell pot aquietar fins i tot la seva activitat més mínima provocant la quasi dissolució de la nostra consciència.

Ara, sabent que la ciència té en compte la nostra consciència per fer les seves mesures, caldria preguntar-nos, ¿si la nostra consciència fos diferent, el món que observem també ho seria? o com fa Nicolás Lamas, citant a Einstein, What does a fish know about the water in which he swims all his life? En aquesta peça el joc de billar és utilitzat com a metàfora de les diferents posicions espacials que pot cobrar el joc desproveït de les seves regles i materialitat conegudes. Les boles s’han transformat en uns elements informes que no obstant això tenen una inquieta aura de realitat i proveeixen, com altres peces de l’exposició, un entorn curiosament reconeixible malgrat la seva petita grandària. Principi d’Incertesa provoca aquesta part del cervell que, activada per l’ull, experimenta les sensacions físiques més desconcertants.

És que la realitat, com es preguntaria Eisenberg, només existeix perquè nosaltres l’observem? Només les ments poden practicar la ciència i produir art, només les ments molt entrenades i els instruments dissenyats per elles poden detectar la realitat no òbvia. Bernardo Sopelana ha sembrat en nosaltres la incertesa, i al contrari del pragmatisme de Frank Stella, ens assegura que el que veiem no és el que veiem i que si bé els objectius de l’art són permanents, el seu desplegament canvia de forma paral·lela al canvi en la consciència i mentalitat humanes.