Que es foti el museu

Sempre he tingut un problema amb la direcció, acabo escollint el camí però m’equivoco de sentit. No ho faig a propòsit, ni és bo ni dolent, simplement passa. “No tocar, por favor“, projecte comissariat per Jorge Luis Marzo i presentat a Artium, no ha estat una excepció. Havia llegit l’’statement’, les notes de premsa, vist el vídeo… Però, quan després de la primera sala, vaig entrar a la següent, em vaig plantar al mig, vaig mirar al meu voltant i vaig decidir que la millor manera de veure la mostra era seguir per la gran instal·lació de vuit vídeos de Mireia c. Saladrigues. Tres obres després, em vaig adonar que havia triat continuar pel final, o almenys pel final del recorregut proposat. ¿Acte de rebel·lió? No, no conscientment, però aquest petit i aïllat episodi involuntari reforça la necessitat de plantejar un tema com el que s’exposa a Artium.

La mostra -que en cap cas vol qüestionar o jutjar el treball realitzat pel personal de sala del Museu Artium- pren com a punt de partida el minuciós registre d’incidències reunit des de l’obertura del Centre-Museu, l’any 2002, per posar en qüestió el paper de la institució-museu com a part indefectible de l’entramat que els poders polítics i econòmics utilitzen per a disciplinar-nos. Intervenen en aquesta cruïlla als artistes Félix Pérez-Hita, Mireia c. Saladrigues, Joan Fontcuberta, Guillermo Trujillano, Andrés Hispano, i el mateix Jorge Luis Marzo, més el grup de treball de la Facultat de BBAA de la EHU / UPV format per Oier Gil, Sandra Amutxastegi, Pau Figueres i Arturo “Fito” Rodríguez. Es tracta d’un gran treball conjunt actualitzat i ampliat al bloc del projecte i en el qual cada peça és singular. No obstant això, es poden apreciar quatre grans eixos generals: les obres que mostren les incidències hagudes; les que prenen el punt de partida de l’autoritat museística; les que ens parlen de la insubordinació del visitant, i les que tracten el tema de la relació entre art i espectador amb un punt d’ironia i humor. Els treballs d’aquests artistes van més enllà de la simple relació dels successos anecdòtics que l’han generat -en aquest cas el registre de comportaments no apropiats dels visitants-, són producte d’una idea que ve de lluny dins dels plantejaments teòrics de Marzo: el concepte de la cultura com a generador de ciutadania, herència de la societat burgesa del XIX, que tindria el seu reflex més palpable a les sales d’exposicions.

“No tocar, per favor”, lluny d’aportar solucions, ens omple de preguntes: ¿Ser ciutadà equival a estar disciplinat, o només ho és un determinat tipus de ciutadà? Existeixen, aleshores, diferents classes de ciutadanies? Com és possible que una societat visiblement complexa accepti el ferri reglament d’una institució a la qual no pertany sense posar-hi cap objecció al respecte? Per què no passa en d’altres com, per exemple, l’exèrcit? ¿En quina mesura el públic es creu amb dret a menysprear i menystenir l’art? Són les pròpies normes de les infraestructures culturals les que donen aquest dret, no al visitant, sinó al ja ciutadà modelat per aquestes? Hi ha possibilitats de revolta, d’emancipació?

L’emancipació, en el sentit més extens del terme, es refereix a tota aquella acció que ens permet alliberar-nos de qualsevol classe de subordinació o dependència, però també era, en Dret romà, l’acte d’alliberament d’un esclau per voluntat del seu amo. Sabem que el museu no ens alliberarà, per la qual cosa no ens queda altra opció que la insubordinació sorgida de la nostra pròpia ciutadania, que, com ja hem vist, ha estat creada per ell. Per això resulta tan interessant Radicalment emancipat (s), treball en procés de Mireia c. Saladrigues -una instal·lació que recull els testimonis de persones que roben, o han robat, fragments d’obres d’art i que veuen en això una profunda i respectuosa relació amb elles-, perquè mostra primer el que ja suposem: que per a trencar les regles, cal un acte de passió; i segon, que únicament a través del mecanisme de la pròpia regla podem traspassar-la. Necessitem del mateix art per rebel·lar-nos contra la institució. La funció d’aquest ha canviat. Ho va dir el mateix Marzo a Que es foti el públic, i que m’he permès parafrasejar al títol d’aquest article: «L’art ja no està per escalfar-nos del fred. Està per relatar-lo: per què collons fa fred?».