Radicalment poc concloent

Recentment va tenir lloc al MACBA el seminari Radicalment incomplet, radicalment poc concloent. Sobre el llegat d’Art & Language. . Tot i que els conceptuals de la vella escola passen sovint pel Raval, vaig ser una de les escasses assistents a l’esdeveniment, així que crec que mereix cert esment. Sobretot perquè la majoria de nosaltres coneix els Index, la seva representació expositiva en calaixos plens d’escriptura indesxifrable, però l’anàlisi de la pràctica dialògica d’aquest col·lectiu va ser i segueix sent d’urgent actualitat.

Sobre què parlaven exactament Art & Language? El col·lectiu es va crear com a projecte discursiu, com un espai social on sotmetre a qüestió certes idees. Fugien de la tradició moderna en la qual l’artista havia de romandre en silenci esperant que les obres parlessin per sí mateixes. Es reunien per tenir converses desordenades sobre filosofia; psicoanàlisi; organització política; tecnologia o pràctiques culturals. Moltes vegades la comunicació fallava i tant la improvisació com la irrellevància s’incorporaven com a part del treball.

Ja sigui per la manca de recursos o, en el millor dels casos, per la crítica a les institucions des de la institució mateixa, actualment assistim a un renovat interès, no tant per la creació d’objectes per se, sinó per processos conversacionals i col·laboratius. D’aquesta manera, un seminari crític sobre els pioners d’aquestes pràctiques va comptar, per exemple, amb el teòric Matthew Jesse Jackson, que ja havia realitzat -com a part d’Our Litteral Speed- esdeveniments en els quals la conferència s’imagina com una mena de “media pop opera” o “Gesamtkunstwerk administrativa”.

Però l’apogeu del seminari van tenir lloc, sens dubte amb “instal·lacions teòriques” del grup de performance alemany The Jackson Pollock Bar. A la primera, “Confessió: Art & Language entrevistats per Carles Guerra”, tres persones s’asseuen a l’auditori com si anessin a fer una entrevista. No són ni Art & Language, ni Carles Guerra, i a més estan fent playback, el que crea una estranya reduplicació de la conversa original. De sobte, diversos membres de l’audiència interrompen en el diàleg amb preguntes agressives, també en playback. La intervenció, d’alt contingut teòric, de vegades queda a l’aire. Però no importa. A la segona part, dos dels membres d’Art & Language pugen a la llotja i es converteixen en The Jackson Pollock Bar, els quals al seu torn repliquen a Art & Language en el seu vessant musical com The Red Krayola. Escoltem el que podem d’una hora i mitja de concert que divaga sobre la figura del crític, el comissari i algun altre element indesxifrable. El que interessa és crear una massa de llenguatge i posar-la en funcionament, que de vegades connecti i d’altres vegades entre en curtcircuit.

Estem acostumats a que ens alterin el context ritualístic d’una exposició, però en una conferència o en un simposi no hi ha experiments possibles: hem de comportar-nos de certa manera, mantenir-nos en silenci i saber com i de què parlar. L’espectador es converteix en una institució. Introduir una cosa que no esperem fa visible el que abans no era, i crea una distribució nova de l’espai material i simbòlic.

Aquestes pràctiques em van fer pensar en el valor de certes xerrades als espais independents o alternatius, sorolloses i desordenades, i que no conclouen amb cap asserció definitiva. Potser només per ser llocs de trobada i de conversa, de promiscuïtat intel·lectual i de producció de coneixement, ja són un punt de partida legítim. Com Art & Language, treuen l’espectador d’una pràctica estandarditzada de consens, re-polititzen l’espai de l’art i la institució des d’una lògica que, encara que pugui ser degenerativa, sempre obre un espai de possibilitats.