Rebobinats, videoart de Cali de la dècada dels 1990. Entrevista a Julián Montenegro

Durant la dècada de 1990, la ciutat de Cali va començar a ser percebuda a través d’una lent la perversió de la qual encara persisteix. L’auge del fenomen narco unit al conservadorisme estètic dels seus capos, va produir una crisi i una oportunitat per als millors artistes contemporanis d’aquesta ciutat: no venien obra, però tenien temps de sobres per experimentar. Un dels camps més beneficiats d’aquest desinterès per part d’un dels sectors que més art adquiria a l’època, va ser el de la producció d’obres en vídeo. Entrevistem a l’investigador de Cali Julián Montenegro, per a qui va esdevenir necessari ampliar el radar de la indagació i documentar els resultats d’aquest fenomen en una ciutat diferent a Bogotà, complexitzant la lectura socioeconòmica, i sense atribuir-li tota la bona fortuna de l’experimentació contemporània de Cali al menyspreu calculat sobre els formats menys convencionals.

Per què va concentrar la seva anàlisi en la dècada de 1990?

Es podria dir que és durant aquesta dècada que s’inicia el desenvolupament del vídeo dins de l’art a Cali. Malgrat que hi ha alguns antecedents de mostres i tallers realitzats a la ciutat, aquesta ciutat es caracteritzava més pel desenvolupament en el cinema (aquell realitzat per la generació del Caliwood amb directors com Luis Ospina i Carlos Mayolo). A més, durant aquesta dècada el país va patir canvis profunds, com la signatura d’una nova carta constituent, cosa que va donar com a resultat un major suport al desenvolupament de la cultura. Un altre fet important va ser l’obertura econòmica que va iniciar el president César Gaviria, i que va permetre millorar l’adquisició de tecnologia pel comú de la gent (abans d’això, els elevats costos de càmeres de vídeo feien gairebé impossible la seva adquisició).

Però l’auge del videoart a Cali no només va ser degut a una sèrie de factors polítics i econòmics: es podien adquirir equips, però el mercat no tenia el menor interès per patrocinar-lo, així doncs, ¿quina raó hi va haver perquè experimentés un impuls tan fort durant aquest període?

Hi ha diverses raons, per una banda, des de l’escola de Comunicació de la Universitat del Valle es van obrir espais a la televisió local com Rostros y rastros i Rayuela, que van permetre als comunicadors mirar les possibilitats del vídeo dins de la televisió, i com aquesta servia de plataforma per mostrar els seus treballs. D’altra banda, els artistes locals van prendre el vídeo com una possibilitat d’enregistrar les seves accions.

Durant els seus 12 anys de transmissió, Rostros y rastros va tenir un enfoc documental, on es tractaven temes locals, alhora que va permetre l’aparició de nous realitzadors que estaven creant noves narratives, generant material de tota classe. Els seus treballs eren curts experimentals, vídeoart i documentals.

El videoart a Colòmbia no va rebre suport privat de manera explícita, de manera que els primers realitzadors de videoart colombians van fer ús oportunista dels seus vincles professionals per accedir gratuïtament a càmeres de gravació i estudis d’edició ¿va ser així a Cali?

Allà va passar una cosa diferent. Va haver-hi espais dins de la televisió local que van ser gestionats des de l’Escola de comunicació de la Universitat del Valle. Això va permetre que tant estudiants com gent vinculada amb l’escola poguessin mostrar els seus treballs i desenvolupar-los amb els equips de la universitat sense cap mena de restricció. Així mateix, en aquests programes es mostraven experiments amb el video que altres espais no admetrien.

¿Es pot dir el mateix dels espais d’exposició? ¿També van recolzar de forma tan sostinguda aquest tipus de produccions?

Sí. Durant aquest període es van realitzar diverses mostres a la ciutat. A més, l’Alianza Colombo francesa va realitzar l’any 1992 el I Festival Franco-llatinoamericà de videoart, on es mostraven obres d’artistes internacionals i nacionals; i el Museu La Tertulia també va fer algunes mostres on incloïa vídeo i regularment portava artistes que aprofundissin en el tema. A finals dels noranta, el col·lectiu local Helena Producciones, va inaugurar el Festival de Performance de Cali, obrint un altre espai per mostrar obres en aquesta tècnica.

Què va succeir amb la producció de videoart a Cali durant les dècades de 2000 i 2010, va decaure?

No. De fet, artistes com Oscar Muñoz o Rosemberg Sandoval tenen un treball constant amb el vídeo. Addicionalment, el vídeo continua sent una plataforma utilitzada en la producció artística local tot i que hagin desaparegut programes com Rostros y rastros.

L’exposició de videoart anomenada Circuito cerrado es va realitzar a l’espai públic de Cali l’any 1995, quina va ser la seva major particularitat?

Aquest va ser un treball realitzat per Jorge Navas, en aquell moment estudiant de comunicació de la Universitat del Valle. Consistia a transmetre imatges d’arxiu en un circuit de televisors disposat sobre el pont Ortiz a la ciutat de Cali, mentre un artista desenvolupava una acció performàtica davant dels transeünts. D’aquesta acció es va fer un registre que va ser posteriorment presentat a Rostros y rastros.

En la generació que més s’acosta al final de la seva investigació vostè destaca el treball de Carlos Moreno, Sofia Suárez i Jorge Navas, ens pot dir què estan fent aquests artistes a l’actualitat?

Sofia Suárez es troba vinculada a la gestió cultural com a Directora Artística del Festival de cinema de Cali. També dirigeix una facultat d’arts a la ciutat. Carlos Moreno treballa a la televisió privada i en cinema, on ha dirigit projectes com Perro come perro. Jorge Navas també està vinculat a la televisió i al cinema, dirigint pel·lícules com La sangre y la lluvia, a més de també treballar en publicitat com a realitzador d’anuncis.

Tots es van inserir amb èxit en la institucionalitat tradicional. Igual que en altres contextos, vostè va trobar que una de les metodologies preferides del treball dels performers locals era la d’usar aquesta tècnica per enregistrar les seves accions, ¿va trobar una altra relació entre aquests artistes i el vídeo?

Al principi el vídeo es va usar únicament per al registre d’accions realitzades pels artistes. No obstant, això va obrir la possibilitat que el registre no es limités, sinó que el vídeo es convertís en obra. Així, artistes com Rosemberg Sandoval van decidir que el registre de l’acció fos igual d’important a l’acció mateixa. D’altra banda el vídeo va permetre que l’acció no tingués espai ni temps específic, que pogués ser transmesa i ocorregués en diferents moments i temps.

¿Al llarg del seu recorregut, quines obres destacaria i per quina raó?

Calicalabozo, realitzada per Jorge Navas com a part de la seva tesi de grau. En ella explora les possibilitats del vídeo dins d’un imaginari local i reviu moments de l’època del Caliwood des de la mirada d’Andrés Caicedo, escriptor que es convertiria en personatge de culte a la ciutat. A més d’allò mostrat en el programa Rostros y rastros, hi va haver realitzadors destacats com Carlos Moreno, Luis Ospina, Oscar Campo, Antonio Dorado. Artistes com Wilson Díaz i Juan Mejía exploren aquest format, arribant a realitzar treballs com Saltando Matones, que també es destaquen dins d’aquesta dècada. També hi ha el registre d’accions de Rosemberg Sandobal, que va decidir tornar-hi per produir-los a la dècada de 2000, amb base a accions originades als noranta.