RECODIFICACIÓ POÈTICA DE LA IMAGINACIÓ COL·LECTIVA

Per a introduir les converses amb tres col·lectius en relació al mapa conceptual “Recodificació poètica de la imaginació col·lectiva” vaig escriure un text en el qual proposava la construcció d’un horitzó d’esperança que pogués superar el poder colonial, racista, patriarcal i neoliberal. Després d’aquestes últimes setmanes, no hi ha dubte que sembla una proposta ingènua i inútil. En els últims dies he estat incapaç de trobar el vocabulari emocional i polític per escriure aquest text. Les paraules són incorrectes, vagues i supèrflues davant del genocidi palestí ^[1]Raz Segal, A Textbook Case of Genocide. Jewish Currents, October 13, 2023 després de 75 anys de colonització i d’assassinat en massa i segrest de civils israelians. Amb l’horror en el meu cos m’aferro cada vegada més a la idea d’imaginar un horitzó d’esperança en el qual un món diferent és possible. Em nego a acceptar el món en què visc sense resistència. Per fràgil que la meva veu sigui i per dèbil que siguin les meves accions, he d’articular resistència i el meu camp d’acció per fer-ho són l’art i l’escriptura.

La imaginació com a essència de l’ésser humà està segrestada per les ideologies, les xarxes socials i la polarització social. Si perdem la capacitat d’imaginar un món diferent, estem morts com a espècie. És clar, la construcció d’un horitzó d’esperança depèn significativament del poder, privilegi i/o capacitat que es tingui. Sense unes condicions mínimes de vida individuals, l’esperança és un concepte buit. Una comunitat és necessària per a que aquestes condicions de vida individuals puguin existir. Sense una comunitat que faci la materialitat de la vida possible, no és pot donar sentit a la idea d’esperança.

“Recodificació poètica de la imaginació col·lectiva” vol respondre aquesta preocupació essencial: com podem imaginar formes de col·lectivitat que sostinguin la vida i ens permetin recodificar la nostra imaginació respecte a la construcció d’un horitzó d’esperança? Per descomptat, el mapa no és la resposta. La resposta es cadascun dels processos duts a terme per un grup de persones que decideixen compartir la responsabilitat de mantenir la seva vida en comú i, a través de la qual, crear la possibilitat d’imaginar un altre món. El mapa és només un espai des del qual activar el procés inesgotable de pensament en converses sobre aquests processos col·lectius. I no només des del mapa, sinó que tota conversa basada en escoltar i en el enteniment mutu és ara més imprescindible que mai. La proposta del mapa és, a la vegada, tan simple i tan complexa com recuperar converses com un espai que ens permeti imaginar col·lectivament les possibilitats d’un altre món.

Durant aquest mes d’octubre, s’han publicat converses amb tres col·lectius: Iconoclasistas, To See The Inability To See y Fictopus. Vaig proposar a cada col·lectiu iniciar una conversa en relació a un concepte del mapa: Cosmopolítica, Cosmologia i Cosmogramàtica, respectivament. Aquestes converses han redefinit el mapa inicial. Les imatges inserides mostren alguns del temes que s’han tractat durant aquestes converses. En futures versions del mapa, aquests temes apareixeran de nou o sorgiran altres aspectes que no són inclosos ara.

Els pensaments que elaboro més avall de les converses amb cada col·lectiu són propis i els membres de cada col·lectiu poden estar d’acord o no, però espero que això faci continuar la nostra conversa.

COSMOPOLÍTICA: “El mapa no és el territori”
Pensaments sorgits de la conversa amb el col·lectiu Iconoclasistas (Julia Risler i Pablo Ares).

Els estats europeus han sorgit i s’han desenvolupat amb la base d’una suposada excepcionalitat moral des de la qual han esclavitzat, destruït, desposseït i colonitzat tots els cossos que han considerat moralment inferiors, Quan una comunitat o col·lectivitat es crea i s’organitza a partir de la seva excepcionalitat, ja sigui racial, de gènere, religiosa, econòmica i/o com excepcionalitat de víctima (Israel) o perpetradora (Alemanya), aquesta excepcionalitat instrumentalitza la seva pròpia comunitat com una arma llancívola per a utilitzar contra una altra comunitat que considera moralment inferior. L’eliminació d’un territori d’una comunitat està destinada a la seva extinció i, per tant, és un fet que afecta a tots i cadascun de nosaltres, sense importar la nostra localització geogràfica. No n’hi cap indret segur per a ningú quan el genocidi d’una comunitat és perpetuat. No hi ha possibilitat d’innocència, tots som perpetradors i víctimes perquè, amb la mort física d’una col·lectivitat, la possibilitat d’imaginar un món des de la seva forma col·lectiva és destruïda.

“El mapa no és el territori”, diu Julia Risle, qui juntament amb Pablo Ares formen el col·lectiu Iconoclasistas. L’espai i el temps són referèncias que els éssers humans tenim per a organitzar la nostra experiència d’allò que entenem com realitat. La nostra posició espacial i temporal defineix la nostra experiència en relació al món. Els mapes geogràfics i geopolítics són eines de gestió de l’espai que tornen invisible l’aspecte relacional de la nostra experiència. Els mapes tradicionals són colonials perquè no consideren les relacions que s’estableixen entre l’entorn i les formes de vida que hi habiten.

El col·lectiu Iconoclasistas es preocupa de recodificar els mapes com una eina que faci visible els territoris com a espai relacional. A través de tallers en què la conversa entre els participants es posa al centre, la realitat del territori es defineix, no pels seus paràmetres administratius o geofísics, sinó que es prenen com experiències relacionals de les formes de vida que se sostenen en aquells territoris. Els mapes relacionals que sorgeixen col·lectivament en els tallers que activen Iconoclasistas són fonamentals perquè serveixen per a analitzar i visibilitzar les interdependències que fan possible sostenir la vida d’una comunitat en un territori i, per tant, reafirmen i reivindiquen la seva existència.

COSMOLOGÍA: “Collective thinking is a resistance”
Pensaments sorgits de la conversa amb el col·lectiu To See The Inability To See (Arefeh Riahi, Maartje Fliervoet i Martín La Roche Contreras)

No n’hi ha cap indret segur sense la col·lectivitat, sense la comunitat. Estem a una greu situació de risc quan es destrueix la capacitat per a construir espais on siguem capaços d’escoltar, deliberar, acompanyar, ensenyar i aprendre mútuament. L’existència individual com a base fonamental per a organitzar una societat destrueix les possibilitats per a construir espais de col·lectivitat. La existència individual no és possible sense una comunitat que la sostingui. Aquesta comunitat que sosté les nostres vides individuals, en el millor dels casos, està obviada fragmentada i/o subjugada al mercat laboral y/o depèn de la unitat familiar com estructura d’explotació i consum. La capacitat per a imaginar mons s’ha reduït al mínim exponent: la construcció de la identitat individual. En “La fantasia de la individualitat” Almudena Hernando ^[2]Almudena Hernando, “La fantasía de la individualidad: sobre la construcción sociohistórica del sujeto moderno.” Editorial Traficantes de Sueños, 2018 analitza minuciosa i precisament com la individualitat que depèn de la comunitat però la nega ens ha portat a una situació de mal mental i físic perquè anem perdent la capacitat d’imaginar des de la multiplicitat i sense multiplicitat perdem la capacitat bàsica de viure.

“Collective thinking is a resistance” escriu Arafeh Riahi, membre de Too See The Inability Too See, juntament amb Maartje Fliervoet i Martin la Roche. El pensament col·lectiu és resistència perquè ens permet a les persones saber qui som pel fet d’estar inserits a una xarxa de vincles. A vegades, els vincles són dolorosament complexes i ens obliguen a identificar i expressar els nostres temors. El pensament col·lectiu és resistència perquè ens permet escapar de les exigències de la individualitat que la societat Occidental ens obligar a sostenir. Mentre no siguem conscients que les dinàmiques col·lectives són processos de complexitat que ens obliguen a transformar incessantment la nostra pròpia identitat, no podrem acceptar que per a dur a terme transformacions socials, la nostra subjectivitat també ha d’estar en transformació permanent.

COSMOGRAMÀTICA: “La Grammatica della Fantasia”
Pensaments sorgits de la conversa amb el col·lectiu Fictopus (Filippo Bertoni, Alice Cannavà, Chiara Garbellotto, Constanza Mendoza, Sybille Neumeyer & Sina Ribak)

La llengua en què escric aquest text es la meva llengua materna: el castellà. Les primeres paraules que vaig aprendre i, suposo que fins als 7 o 8 anys, les vaig pronunciar amb accent xilè. Ara quan parlo, no és la meva llengua materna perquè no  en tinc cap accent. Parlo i escric amb la gramàtica colonial espanyola: sense accent, sense música, sense poesia que em vinculi a un territori. L’exili va destruir la meva territorialitat gramatical i afectiva. Quan parlo un altre idioma (català, anglès o alemany) tinc accent (espanyol) però això tampoc em vincula afectivament al territori espanyol. He arribat a la conclusió que no soc jo qui posseeix la llengua espanyola, sinó que és la gramàtica espanyola la que em posseeix a mi, ha colonitzat el meu cos i la meva imaginació. Només fins que em vaig deixar posseir també per altres gramàtiques i vaig incorporar altres llengües des de les quals anomenar el món vaig començar a alliberar-me de l’estigma del desarrelament. Com vaig deixar-me infectar gramaticalment, em puc vincular afectivament, no amb territoris, sinó amb cossos. Ara posseeixo gramàtiques relacionals. Aquesta pràctica i totes les seves possibles variants és allò que vaig anomenar “Cosmogramàtica”.

La oralitat ha sigut fins fa molt poc temps la forma essencial que teníem els humans per a relacionar-nos. Avui els infants a Occident aprenen més paraules d’una màquina que de qualsevol altre ésser humà. I els adults ens relacionem amb altres éssers humans durant més temps a través d’una màquina que a través de la trobada directe dels nostres cossos. Aquest fet està canviant la nostra subjectivitat individualitzant-nos encara més al desconnectar-nos emocionalment. Al món occidental la nostra experiència relacional està essent exponencialment segrestada per un món paral·lel que ens separa i la nostra subjectivitat està colonitzada per la exaltació de la individualitat a través de les xarxes socials i internet. Necessitem crear una, o moltes, “Grammatica della Fantasia”^[3]Gianni Rodari. “La Grammatica della Fantasia”. Introduzione all’arte di inventare storie, Einaudi Ragazzi Ed. 2011 que sorgeixen de la oralitat dels vincles i que ens permetin desactivar la lògica del jo que s’articula només per a construir-se a si mateix.