Reforçar la comunitat. Supercommunity i les pràctiques de lectura entorn una biennal d’art

Preparo l’esmorzar: te, iogurt amb fruita. Encenc la ràdio. Entra el sol per la finestra de la cuina. Em sento i llegeixo les notícies, obro el correu i hi ha una pila de newsletters sobre esdeveniments d’art contemporani. Entre elles, durant vuitanta-vuit matins, ha estat SUPERCOMMUNITY, la col·lecció de textos en línia que la plataforma E-Flux ha publicat en paral·lel a l’edició d’enguany de la Biennal de Venècia. Autors de diverses procedències signen textos de diversos tipus en diverses llengües, tots traduïts a l’anglès, enviats gratis a un públic que s’ha subscrit voluntàriament per a la seva recepció. – Leo a Hiwa K, amb les seves notes d’extratelectual (tots desitgem ser-ho).

Al principi hi ha només extractes acompanyats d’una imatge. No són necessàriament els inicis dels textos. Llegeixes ràpid bevent el te, que ara es refreda. Al final de l’extracte un enllaç et suggereix que segueixis llegint, ja fora del teu correu, a l’espai ecumènic del web dedicat al projecte editorial. De fons, la ràdio. En clicar l’enllaç entres a l’arxiu on els editors han agrupat les contribucions per temàtiques: supercomunitat, corrupció, cosmos, computació planetària, apocalipsi, polítiques de la brillantor, l’art de la feina, l’”art”, els comuns socials, Cuba. Deu termes que poblen la literatura creada per a i pels membres de la comunitat de l’art contemporani global, dislocats en diverses geografies físiques i fortuïtes trobades en forma de biennal, congrés o festival. Aquesta literatura excedeix el paper, i inclou e-mails, newsletters, assajos de catàlegs, crítiques d’exposicions, entrevistes amb artistes, comissaris i col·leccionistes. Abasta també els fullets que recollim, els articles que llegim i les converses que mantenim. Quin és el rol de SUPERCOMMUNITY en una edició de la Biennal de Venècia declaradament articulada pel text? – Llegeixo a Liam Gillick, Weapons grade pig work.

Okwui Enwezor, curador i director artístic de la Biennale aquest any, va triar El Capital com a eix de la seva exposició. Enwezor va situar el text de Marx com a últim referent de les peces seleccionades i els esdeveniments organitzats dins del seu programa. Va apostar per un “post-Occidentalism” revisionista dels crims comesos pel trio cultura-colonialisme-capitalisme des de les massacres de Leopold II, quan es construeix el pavelló belga, la primera representació nacional a la Biennale. Afegit a més a la llista dels artistes participants, Marx avui es converteix en l’autor del text sagrat no només de la mostra, si no de l’àmplia comunitat articulada entorn de l’art contemporani global -almenys durant aquest estiu del 2015. Però ja advertia Althusser de la necessitat de llegir el Capital de manera fragmentada i dislocada. El seu consell feia ressò de la presència dels obrers-lectors ja dins del text, un text descriptiu de les condicions d’explotació en les què llegir passava. En comptes d’un sentit monolític, infinites veus arrelades en les seves condicions d’existència. A més, aquesta concessió es feia esperant facilitar l’accés i conseqüent adhesió de les classes treballadores a una retòrica marxista determinada en el paisatge ideològic francès de postguerra. Enfront de l’ortodoxa teoria, accessible lectura fragmentada. Com veiem amb la literatura produïda en i al voltant de les biennals, diverses pràctiques de subscripció al credo també esdevenen dins de les elits; i no per ser elits se salven de les males lectures .– Llegeixo a Harun Farocki, On the documentary, que mai és dolenta.

SUPERCOMMUNITY és un projecte dirigit per Julieta Aranda, Brian Kuan Wood, i Anton Vidokle. Allotjat a la web, ha estat emmirallat amb esdeveniments, converses i lectures en diverses seus. Ha tingut representació física permanent a la Biennale. És fidel a la línia editorial d’e-flux i inclou postures crítiques en teoria i crítica d’art contemporani .– Llegeixo el text de Jonas Staal, sobre la doble faç de l’imperialisme, representació nacional i fonamentalisme iconoclasta. Fa vent.

Si cada edició d’una biennal genera una imatge del món determinada, entorn d’ella orbiten dispositius espirals que consoliden narratives disperses, imatges flotants i referències vagues. SUPERCOMMUNITY és un d’ells. Facilita una lectura descompromesa i mal·leable de les idees que vertebren el discurs curatorial, semblant a la varietat de quotidianitats, ciències ficcions, contorsions, mites de destrucció, ètiques del treball i relacions amb la paraula ‘art’ presents en les vides de cadascun els que formem aquesta gran comunitat global de l’art contemporani. SUPERCOMMUNITY també s’activa concretant l’abstracció del capital amb les seves descripcions d’instàncies d’explotació, determinisme tecnològic, o aberracions històriques, en vuitanta-vuit primeres persones. La varietat de registres dels textos, les seves veus, orígens i plaers fan el dispositiu més accessible per a un públic cada vegada més heterogeni, ampli, i poc inclinat a escrutar de principi a fi l’assaig d’economia política del pensador alemany. – Llegeixo a Charles Stankievech, Supercritical decay.

Un dificil text canònic central i ahistòric, El capital; vuitanta-vuit adaptacions contemporànies, plaents, espectaculars, SUPERCOMMUNITY. Tots dos conformen junts un potent dispositiu literari que reforça el discurs curatorial d’una exposició d’art, alhora que recluta files entre lectors dispersos i consolida l’hegemonia de Venècia en el xarampió de biennals. Hem sobreviscut; aquí estem. El cicle va acabar però aquí seguim, van dir.