Relats: art i periégesis

Històricament el Gran Khan venia a ser una mena de rang imperial que s’atribuïa a aquell que ocupava el càrrec d’emperador en la cultura antiga mongola i turca. Aquesta mateixa figura és la utilitzada per Italo Calvino en el seu llibre Les ciutats invisibles, en què, rememorant el Llibre de les Meravelles de Marco Polo, ve a crear un relat estructurat en nou capítols. Calvino, fent ús del seu estil literari combinatori, crea una història en la qual el viatjant venecià explica a Kublai Khan, emperador dels tàrtars, com són les ciutats del seu imperi. Allò suggestiu del llibre és la capacitat imaginativa de Marco Polo, ja que aquest inventa i fantasieja sobre detalls i escenes només existents en la seva imaginació. Al·ludint a el fet d’escriure i a la potència narrativa del relat, Calvino emfatitza sobre com podem crear móns, com podem projectar desitjos i voluntats mitjançant el simple fet de narrar.

La mostra que aquests dies (fins al 23 de juny) acull la Galería Nacional de Arte Moderno de Roma en col·laboració amb la Real Academia d’Espanya a Roma es desvetlla també com una mena de relat alternatiu de viatge. Un viatge que transcorre en diverses direccions i a partir de diversos elements.

Avelino Sala i Pelayo Varela, tots dos asturians, juntament amb Emilio Chapela, de Mèxic, plantegen com l’art és sempre una espècie de viatge, cap a l’altre i cap a si mateix, al seu torn, cada un dels projectes dialoga amb obres d’artistes italians situats entre el Renaixement i el segle XIX.

La mostra, i d’aquí de nou aquesta capacitat hermenèutica del projecte, gira al voltant de tres eixos. Cadascun d’ells assentat en ciutats diferents: Venècia, Florència i Roma. Els tres artistes parteixen en un sentit ple de l’experiència basada en la periégesis històrica, ciutats que han estat arribada dels viatgers del Grand Tour però també ciutats que al llarg de la història han estat enclavament de successos que apuntalen el segle XX i XXI .

Avelino Sala presenta l’obra Poètica de la fugida, un vídeo que ens situa als afores de Roma, just per on va escapar el poeta Ezra Pound quan fugia dels partisans. En el vídeo, la intèrpret Noemí de Haro, toca la peça militar Marxa sobre Roma a l’inrevés. Mitjançant aquesta acció, planteja interrogants sobre la història i les seves contradiccions, sobre l’antisemitisme de Pound i sobre l’escapada. El títol del vídeo suggereix, no exempt de poètica, aquestes qualitats no implícites: fugida, viatge, escapada. Apel·latius que designen com l’home pot ser arrossegat pels fets. La peça de Sala dialoga al seu torn amb La Trasteverina uccisa dóna una bomba (1850), de Gerolamo Induno. Imatge femenina que ens remet a la intèrpret del vídeo i alguna cosa més.

PoeticadelaFuga from avelino sala on Vimeo.

Pelayo Varela parteix de la tela de Tranquillo Cremona Marco Polo davanti al Gran Khan dei Tartari (1863), per utilitzar aquesta capacitat de la inventiva a què al·ludíem al principi, tot i que, en altres paraules, podem traduir també que aquesta capacitat imaginativa pot ser llegida a partir de la falta de veracitat o, fins i tot, com a manipulació dels fets. A partir d’aquí Varela se situa a la perifèria de Florència i realitza una acció que ens remet a l’art però també a aquesta tipologia contemporània del viatge obligat. Immigrants intentant deixar enrere vides i històries passades, de nou fugides i fugues. Al vídeo, que porta per títol Fake!, assistim a una sèrie d’accions dutes a terme per immigrants xinesos. L’artista els proposa dibuixar, amb aquestes plantilles mitjançant les quals dibuixen noms propis per a nens, el nom d’alguns dels artistes més representatius de l’art contemporani. D’aquesta manera Varela inverteix el paper i permet qüestionar la ciutat renaixentista però també jugar amb la categoria de la falsedat.

Finalment, Esteban Chapela, se situa a Venècia i reflexiona sobre el turisme massificat. No pot ser més apropiat per les dates en què ens trobem. A la ja saturació contemporània veneciana, afegim els milions de visitants que deixaran la seva empremta a la ciutat dels canals en aquests dies de Biennale. Chapela parteix de l’obra Squeri a Sant Baseggio (1886) de Pietro Fragiacomo i porta a terme una investigació sobre la imatge que genera la ciutat. En aquesta ocasió s’erigeix la idea de viatge lligada al turisme però des d’aquí, s’al·ludeix a la destrucció auràtica de l’espai, al buit d’un subjecte que crema la història sense comprendre el lloc. Lloc entès com a emplaçament capaç de narrar històries si deixem l’espai necessari.
El conjunt, ve a ser una mena de viatge sobre el viatge, amb anades i vingudes cap a l’art, la pràctica artística, la història de l’art i la contemporaneïtat.