Revela i reprograma. Entrevista amb Ed Fornieles

Impulsats per la febre contracultural dels anys 1960 i 1970, els misticismes alternatius i newage han servit com a substituts de la religió per a agnòstics durant dècades. Aquest autocuidado hippie, comercialitzat i molt disseminat avui, és recognoscible per la seva mescla de significants: un conjunt de referències de cultures orientals (no sempre ben usades), dietes pseudocientíficas i experiències existencials. En l’actualitat, alguns artistes aborden les tendències de autocuidadoper criticar les fallades de la societat i imaginar un camí positiu cap a endavant. A través de la reflexió sobre el consumisme, les tendències alimentàries i l’espiritisme alternatiu, aquestes pràctiques artístiques sovint es defineixen per l’autoorganització en la seva dimensió social i comunitària.

El treball de l’artista londinenc Ed Fornieles (1983, Petersfield, Regne Unit) està conformat per xarxes socials, anàlisis de dades i relacions interpersonals que sorgeixen de l’entorn digital. Les narratives, els hàbits i el rol de la tecnologia en la definició de perfils socials i d’identitat personal es traslladen a guions i actuacions improvisades, com la sitcom de Facebook DormDaze, New York, New York, Happy Happy (NY NYHP HP) o The Work Place, però no solament, en Der Geist: Flesh Feast, l’artista narra la seva pròpia experiència seguint una dieta autogestionada d’estil corporatiu-zen, documentant-la a través de diferents formats –escultures, dibuixos animats o pel·lícules– encara que la intervenció real va ser sobre el seu cos. Fornieles es pregunta si és possible reutilitzar les dietes que milloren el rendiment, aparentment alineades amb la productivitat i les expectatives neoliberals, per a una remodelació integral de l’individu i de les societats, al mateix temps que reconeix les ansietats, les dependències i la política inherents a elles.

El teu treball en general està relacionat amb grups comunitaris que defineixen la seva pròpia identitat, la seva construcció i interpretació. El misticisme també pot referir-se a la visió de veritats ocultes i a la transformació humana a través de diverses pràctiques i experiències, creus que aquestes tendències de autocura de la nova era capitalista tardana, la vida online o les societats impulsades per la tecnologia estan relacionades amb el nou misticisme contemporani?

En realitat, l’estil de vida alternatiu s’ha convertit en norma. Estic bastant interessat en com aquest tipus de grups d’estil de vida intenten crear diferents opcions a partir del corrent general, però amb freqüència acaben replicant les grans estructures de poder. En aquest moment m’enfoco en moviments contraculturales i l’ús del joc de rols per crear un grup diferent. El meu proper projecte anomenat The Group, usa la improvisació per crear una cultura molt diferent, una forma de ser i viure diferents, un estil de vida dietètic, i definir una sèrie de creences, així com un conjunt de símbols i de rituals.

El teu treball Der Geist: Flesh Feast tracta sobre autogestió i biohacking, i de quina manera les dietes funcionen com a instruments de la ideologia. Podries desenvolupar una mica aquest concepte?

Aquest treball surt de mi, encarnant o experimentant moltes d’aquestes dietes durant un període de temps. Tots aquests estils de vida i dietes new age neixen d’un sistema basat en una aproximació a l’individu i al cos. M’interessen la creació i el control de la identitat i les seves ramificacions polítiques. La dieta sembla ser el pinacle de l’autogestió. És un procés en el qual el cos i la ment es converteixen en alguna cosa que pot ser dissenyat per aconseguir objectius específics. Sovint té a veure amb una dieta literal, amb el que menges i amb com passes el teu temps lliure, en general practicant meditació o exercicis que, en si mateixos, tracten de cridar l’atenció individual sobre un mateix, parar atenció al cos, com se sent i en què està pensant.

Òbviament, també hi ha perills ocults i ansietats en aquestes pràctiques. És possible que un tingui expectatives gairebé impossibles d’aconseguir, i fallar causa sovint ansietat. També hi ha alguna cosa com de màquina en les persones que sí aconsegueixen aconseguir l’objectiu òptim. Si et converteixes en un ser eminentment eficient, en algun moment comences a perdre la teva humanitat i et tornes robòtic. Crec que tot això és part d’una tendència molt més significativa en la qual l’individu s’allunya de la seva narrativa naturalitzada. Els gurús darrere d’aquestes dietes gairebé semblen no humans.

Les dietes estan relacionades amb el gènere? En el teu treball, parles específicament sobre dietes creades per a homes, però històricament, a causa de la societat heteropatriarcal, les dones sempre han estat pressionades per encaixar en un cànon imposat pels homes –l’aparença externa. Quin és el teu punt de vista?

És interessant pensar en termes d’història de les dietes. Fa setanta o vuitanta anys, la dieta es basava en la comunitat. Es basava en la geografia i sovint tenia a veure amb la conformitat i, per tant, d’alguna manera, implicava valors socials. Després de les dues guerres, van aparèixer dietes enfocades a la pèrdua de pes que, per descomptat, estaven dirigides a una audiència femenina. Avui dia, ha aparegut una nova gamma de dietes dirigides a homes; les que jo he estudiat neixen a Sant Francisco, on hi ha molts informàtics interessats en aquestes coses. Aquí pots veure com venen les dietes, quins són els seus objectius. En el cas de Silicon Valley, s’usen per augmentar la funció cerebral, però també per tenir més músculs, la imatge corporal no es deixa de costat. Encara que no estiguin reproduint les formes patriarcals d’una dieta tradicional per perdre pes, aquestes dietes expansoras de neurones segur que tenen implícits els mateixos conceptes patriarcals.

Cuidar d’un mateix, amb una comunitat en ment, és un equilibri entre interessos individuals i col·lectius. Què penses de l’individualisme, el ser mentalment positiu i reeixit socialment com a artista i com a individu de la societat en general?

Doncs aquesta és la promesa que normalment asseguren aquestes dietes i eleccions d’estil de vida, el que d’alguna manera, un pot prendre el control del seu destí. Tal vegada algunes persones aconsegueixen fer que funcioni, jo, personalment, mai ho he aconseguit. Sento que contínuament estic fracassant, aquest fracàs el veig com un subproducte inconscient d’aquests mètodes. De totes maneres, sí, segur que genera una forma individualista de veure el món perquè et fa centrar-te en tu mateix, com he dit abans. Tal vegada algunes dietes en el nord d’Europa són molt més comunals o socials, tots tenen la mateixa relació cultural amb els aliments i això és un factor unificador. Em sembla fascinant, perquè totes aquestes persones són molt individualistes però segueixen la dieta en massa. Un coneixerà persones que no tinguin dietes iguals encara que sí similars, però segur que tenen el mateix esperit. Definitivament, aquesta també és una manera d’unificar grups.

Deixant el menjar aparti, creïs que l’individualisme i l’èxit estan connectats, que les persones troben noves formes de ser individualment reeixides? Les teves obres, per exemple, la sitcom de Facebook Dorm Daze i Maybe New Friends o la performance de Twitterbots, d’alguna manera es basen en una visió distòpica de l’individualisme, informant sobre el drama de la vida quotidiana, l’egoisme i el fals èxit a través de les xarxes socials…

Per parlar d’èxit, has de definir els paràmetres del que significa tenir èxit. Al meu entendre, hi ha un alt enfoc individualista dins d’aquests grups d’estils de vida. És interessant analitzar els grups socials; un dels canvis més significatius en la societat és el causat per la dissolució de la família, ja en marxa des de fa dècades. Per exemple, el programa de televisió Friends es basava en persones que venien a la gran ciutat i redefinien la seva unitat principal a través d’un grup d’amics. Es van alinear pels seus punts de vista, valors i interessos compartits. Tot això està interrelacionat, el sentit d’individualisme pressuposa que podem copar aquestes noves formes d’unitats socials. No sé si és efectiu, ni tampoc si eventualment portarà –amb el temps– a una tornada a l’estructura familiar.

En les teves obres hi ha jocs de rol, dimensions simulades, escenaris apocalíptics, un avatar llobató… He sentit parlar que en els teus projectes performatius hi ha manipulació de la individualitat –o identitat, si prefereixes– i, per tant, de la subjectivitat, quin és la teu parer?

Idealment, el meu treball té dos nivells: un és revelar els mecanismes de com les estructures de poder subratllen molts dels entorns en els quals vivim, per a això una possibilitat és revertir aquestes estructures. Per exemple, en el joc de rol, un participant interpretarà a un personatge i, d’alguna manera, es veurà a si mateix com un actor. Parlem de certes actituds que no són necessàriament una part integral del que és ser tu. Estic interessat a exposar el que succeeix en aquests casos. Això s’aplica a més a l’anàlisi de com plataformes com Facebook i Twitter donen forma a les accions de la gent i, de com en actuar sobre elles, s’aprenen. Igualment, a través del joc de rol pots ser capaç de reinventar el teu propi comportament o les institucions en les quals et desenvolupes. Jugar de manera diferent pot ser canviant i fructífer. Per tant, les meves accions performativas realitzen ambdues coses, revelar i reprogramar. El meu treball es basa en processos que impliquen fallades i experiments. Entenc que un treball és reeixit quan es crea un cicle de retroalimentació entre una experiència d’immersió per als participants, que examini la possibilitat d’un altre espai de reflexió sobre el que els ha succeït, i com reconstruir o deconstruir això. Això succeeix en performances com a Animal House, Dorm Daze, Ny Ny Hp Hp, Dreamy Awards i espero que també en la nova, The Group, que estic realitzant en aquest moment.

En l’actualitat el món sembla fora de control i opac, políticament parlant, degut l’auge del totalitarisme, el populisme, etc. Per acabar, com a jove artista amb una càrrega política substancial, creus que pots infondre un canvi o almenys influenciar als teus amics i generació? Com va dir Foucault, “la societat es construeix a partir de les nostres relacions quotidianes, en el nostre entorn proper, veïns, amics…”

És crucial per als artistes veure’s a si mateixos dins de les estructures de poder com qualsevol individu. Per a mi, l’espai de la galeria és un camp de proves, en el qual es poden simular situacions, provar-les i potencialment traslladar-les al món exterior, és un laboratori social. El que m’interessa més sobre el món artístic, és que cada vegada més disciplines, des de la política a les ciències socials, troben fàcilment un camí per desenvolupar el seu discurs a l’entorn de l’art. M’interessa cada vegada més aconseguir aquest lideratge perquè cada vegada menys la conversa se centri, d’una banda, en el discurs romàntic que embolica a l’art i a l’artista i, per un altre, a generar actius per al comerç dels adinerats. No crec que l’art s’hagi de limitar solament a això. En qualsevol cas, vivim en un món de bojos!