Roba vella

Vaig acceptar aquest enutjós encàrrec pensant que en el fred mes de febrer seria fàcil disposar d’una tarda casolana per perdre sense remordiment; però un anticicló instal·lat sobre el Principat i, d’altra banda, un reguitzell de notícies sobre la imparable putrefacció del sistema polític convencional, conviden a sortir al carrer sense necessitat de pretextos. Mandra. No hi ha una altra paraula i segur que no és gens arbitrari que així sigui. Mandra, aquesta és la sensació que produeix haver d’incorporar-se al debat sobiranista a dia d’avui, fastiguejats com estem de xerrameca oportunista i d’iconografia bastarda.

La carta d’encàrrec insisteix en l’argument de que “les pràctiques artístiques no poden quedar al marge d’allò que pot afectar-les profundament”. Dedueixo, com a màxim, que es refereixen, per exemple, a les recents restriccions econòmiques que esguarden al MACBA per la negativa del Ministeri d’Educació, Cultura i Esport de procedir a ingressar les seves aportacions corresponents a l’últim exercici, al·legant que la Generalitat no ha complert amb els objectius de dèficit establerts. No estic segur de com deu gestionar aquesta situació al seu cap el Senyor Leopoldo, però tampoc crec que a ell li interessi gaire la meva humil opinió que, en qualsevol cas, es limita a lamentar-ho per a aquells cadells fills del MACBA que puguin veure’s afectats davant el progressiu enfonsament del vaixell insígnia. Però serà millor, sense abandonar la metàfora marinera -tan apropiada, tan mediterrània- no continuar per aquest camí… o per què no? Al cap i a la fi, el que està en discussió en última instància es redueix a discernir en quines condicions polítiques podria garantir-se un millor desenvolupament dels equipaments i de les indústries culturals. En altres paraules, per a abordar la possible afectació que produiria sobre l’ecosistema artístic local la culminació d’una deriva sobiranista en els termes en què es planteja de manera majoritària, és imprescindible distingir entre les evidents conseqüències que això tindria sobre l’estructura institucional i, al nostre entendre, el nul efecte que hauria de suposar sobre el territori específic de les pràctiques artístiques. Començarem amb l’última afirmació, molt més complexa del que aparenta i, a més, susceptible de permetre’ns divertits passos històrics tan comuns en aquest tipus de menesters.

“Fachadas no faltan en Barcelona, y hasta podría decirse que es la ciudad de las fachadas. La fachada lo domina todo, y así todo allí es fachadoso”. Quan Unamuno resol amb aquestes paraules tan taxatiu retrat de la hipocresia de la burgesia modernista catalana, sense possibilitat d’adonar-se’n d’això, està donant just a la fusta. Catalunya és, des de la perspectiva de les hegemonies polítiques dominants, una nació radicalment conservadora -desplaçada des del fatxenda al “fatxa”- camuflada darrere un vel d’exquisida formalitat. Les raons que expliquen aquesta realitat no són de naturalesa genètica sinó de caràcter històric. Només cal recordar els vells i gens sospitosos anàlisi de Pierre Vilar sobre el miracle català: precisament sota l’ombra opressiva dels Borbons, a partir del segle XVIII emergeix la Catalunya moderna i contemporània identificant-se amb l’emergència d’una burgesia que, expulsada de l’Estat, ho aposta tot per un desenvolupament comercial i industrial capitalista. La tradicional definició del català garrepa i obsessionat amb les idees del treball i de l’estalvi, massa sovint oblida que aquests paràmetres no constitueixen tant un retrat psicològic com el que, en termes socials, han de reconèixer-se com els simples principis d’una ideologia de classe. En definitiva, en la mesura que tota nació és un constructe complex – en què es combinen per igual símbols, relats i enemics – articulat per les classes dominants, Catalunya és una nació construïda amb un inequívoc biaix molt conservador i façanós que, des de llavors, enyora unes estructures d’Estat que tindrien per horitzó consolidar-lo i perpetuar-lo. Tot aquesta pesada volta té el sentit de permetre’ns per fi formular una ràpida equació: a dia d’avui qualsevol aposta per la consolidació d’un Estat nacional català s’ha de reconèixer que, fins i tot al seu pesar, s’incorpora a aquesta mateixa tradició i, en conseqüència, si aspirem a assajar noves maneres per al desenvolupament social i col·lectiu, la prioritat és desplaçar la ideologia dominant i amb això, els seus consegüents constructes nacionals. Només si aquesta operació amb vocació instituent obtingués una mica d’èxit, estaríem en condicions d’imaginar els seus pertinents protocols institucionals que, potser, exigirien respectar algunes fórmules estatals, ja siguin sobiranes o federades. Tornem ara al nostre feixuc encàrrec. Exposat el nostre raonament, les pràctiques artístiques mereixedores d’atenció no haurien de patir cap efecte a causa del debat nacional tal com aquest ha estat obert per les pròpies estructures polítiques establertes. La raó és òbvia: les pràctiques artístiques a què ens referim són interessants, precisament, perquè ja s’ocupen de desplegar una visió crítica davant les convencions ideològiques imposades. En altres paraules, el seu veritable camp de batalla ja es trobava, i hi roman, obert amb antelació a l’esclafit de draps, siguin quins siguin, i barregin com vulguin les seves icòniques franges de colors.

Es podria replicar enfront de tot el plantejat que la nostra perspectiva és massa ortodoxa i, per això, excloent en la mateixa anàlisi. Fins i tot potser hi haurà qui evoqui episodis memorables i d’altres batalletes, com la fèrtil comunió que es va produir als anys setanta entre els partits polítics i les forces socials per reivindicar la llibertat, l’amnistia i l’estatut d’autonomia (dels vells ideals de la revolució il·lustrada, la fraternitat feia ja molt temps que havia quedat relegada a la perifèria del pensament anarquista) i que va permetre que els més insignes artistes catalans de l’època comandessin un petit renaixement del cartellisme polític. Cap d’aquestes possibles objeccions ens sembla raonable. Sobre la primera qüestió, n’hi ha prou de precisar que el nostre argument només exclou un tipus de pràctiques artístiques que, d’altra banda, sempre ens han semblat irrellevants; ens referim a la tan esbombada obsessió de cert art català contemporani que es rumia constantment a si mateix, que ronda sobre la simple idea de l’art i es congratula de produir gestos de complicitat constants sobre els seus propis vicis, les seves maneres i les seves estretes genealogies. Al seu torn, aquelles possibles pràctiques artístiques que puguin implicar-se d’una manera explícita amb un hipotètic procés sobiranista, d’acord amb el que s’ha exposat, no queden en absolut exemptes de l’anàlisi sinó que, per contra, queden equiparades a un exercici propi d’intel·lectuals orgànics disposats a auxiliar el model d’Estat establert, malgrat que ara sigui amb noves vestidures. Potser per fi, en aquest escenari, sigui molt més fàcil encertar a resoldre la representació catalana en els grans certàmens internacionals. Pel que fa a l’evocació històrica, la resposta és simple: durant l’agonia del franquisme i en els primers anys de l’anomenada Transició, tot i les nombroses limitacions, el país es trobava en un procés constituent, certament molt lleuger, però que, precisament per això, exigia un grau d’implicació per part de tots els agents disposats a entrar en la pugna per definir el model d’Estat. El resultat final és sobradament conegut; amb prou feines es van modificar les formes bàsiques per a garantir que el poder hegemònic no canviés de mans així que, tota aquesta generosa col·laboració artística – la qual es va legitimar a la Biennale de 1976 amb el magne projecte Avantguarda artística i realitat social a l’Estat Espanyol 1936-1976 -amb prou feines va servir perquè alguns encara avui visquin de renda justificant serveis prestats. Conclusió: el territori d’exploració per part de les pràctiques artístiques amb una mínima vocació política, en el sentit més legítim del terme, és molt ample i del tot aliè a l’escàs panell de banderes que s’han posat en joc.

Ben diferent, com hem reconegut des de les primeres línies, és el que podria esdevenir-se en l’àmbit de l’estructura local del sistema art en cas de prosperar el procés sobiranista. En aquest específic context, en aparença, la sacsejada podria ser notable. Però, també podria ser que el seu calat fos menor del previst; i no només perquè actualment ja és imperatiu gestionar els equipaments gairebé sense aportacions procedents de l’administració central, sinó perquè, al capdavall, tant per bo i com per dolent, des de fa molt temps les polítiques culturals a Catalunya s’han plantejat amb la voluntat de dissenyar un sistema d’acord amb les convencions que correspondrien a un Estat tradicional. No hi ha, per il·lustrar-ho ràpida i fàcilment, cap altra comunitat autònoma que s’hagi posicionat tan clarament en la suposada necessitat de disposar, a l’estil Lluís XIV, d’unes Acadèmies nacionals, un Teatre Nacional i uns Museus Nacionals que garanteixin la conservació dels valors quallats al llarg del temps i que, en conseqüència, defineixen el més semblant al genius loci . En aquesta tessitura, cal pressuposar que els mèrits i els demèrits que genera la situació actual es veurien definitivament consagrats. Si aquesta reflexió conté alguna dosi d’encert, llavors és aconsellable transmetre a tots els agents del sistema artístic local una invitació a reconciliar el son amb absoluta tranquil·litat . Excepte petiteses de molt poca importància, els canvis podrien ser molt menys determinants del que ningú podria témer. Ni les galeries catalanes seran vetades a Arco per condicions d’estirp, ni les prestacions que ofereixen les diferents agències nacionals de promoció cultural haurien de deixar de ser cobertes pels seus previsibles correlats locals que les substitueixin. Ja coneixen el conte: que tot es mogui per tal de garantir l’eternitat de l’establert.