Robar, despersonalitzar, escórrer-se, viure

Comencem amb breus missatges entusiastes i dinàmics, és un tema formidable que desafia a treure la metàfora del lloc comú en la que el món es duplica com a traducció i no com a creació. Intento anar més enllà de la crítica sobre els danys que ens ha fet el fet de creure en el Cel, estimar alguna ideologia o entendre que l’expressió d’alguna cosa pot assumir diferents formes i que a més a més, n’hi haurà una de més justa que altres, és a dir, que allò pot ser dit seria subordinat en relació al primer i invariable. Per tant, caldria repensar la llibertat.

De totes maneres, també sabem que no hi ha endins sense un a fora, que aquell significat no és sense un significant, que l’ànima no és sense el cos. Desafio Derrida: Amb què lidiem sinó amb la part contaminada, amb el cos, amb els significants, amb la precarietat de l’aparença? Llavors és la part amb la qual ens toca negociar.

Faig un rasteig ràpid i òbviament caic en la trampa de la qual em sentia aliena. Entro a buscar en el meu arxiu somàtic-epistèmic-perceptiu els “exemples”. Puc sortir amb un batalló a enderrocar la metàfora com a salvació, i totes les referències que se m’ocorren venen   perquè s’oposen a desdoblar, resisteixen les primacies d’un segment sobre l’altre, estan a favor de la diferència radical, abonen els agenciaments col·lectius. I a la vegada, jo mateixa en soc un mal exemple: trobo aquí i allà formes que representen la idea troncal que pretenc desenvolupar, dubto perquè m’oposo contenta davant les expressions filosòfiques que legitimen la meva opinió. Pensava que seria suficient amb la llista de preferits i desentendre’m. Em dono una mica per vençuda. Així no esdevinc res ni s’emancipa cap cosa. No és fàcil navegar pel minoritari quan voltem per allà caminant amb un nom, quan el vincle amb altres demana un llenguatge, gramàtica i sentit.

N’hi ha molts que van resistir-se a això que m’incomoda: Nietzsche amb la interpretació i la potència d’allò que és fals. Busco més aliats: Guattari i els esquizoanàlisis; Haraway amb les narratives; Borges i els infinits; Beckett i tot el seu rotllo del rostre; Deleuze i la inversió del platonisme; Foucault amb el pensament del que és a fora; Artaud i el teatre de la crueltat. Però agafem qualsevol poesia, de seguida veurem que es resisteix a ser explicada, a ser explicada, fins i tot traduïda; la poesia és resistència: deté qualsevol intent d’universalisme de la llengua, no poden amb ella els que detenen la capacitat d’explicar-ho tot. Quan s’explica ja és una altra cosa, ni millor ni pitjor, sinó una altra. És sempre degradada a excepció de l’original irrastrejable. L’acte mateix d’explicar-la és crear una cosa nova. Una poesia només pot ser dita de memòria, conté el repte de portar el llenguatge a l’extrem, al seu mateix caire, el que ja no representa res per fora de si, no es pot duplicar excepte en el seu igual exacte i fins i tot sense el més petit desplaçament. Ella no pot ser sinó la contundència de ser ella mateixa ja metàfora.

Segueixo un consell de Deleuze: robem (que a la vegada agafa de Burroughs), i prenc estratègicament un concepte: “És curiós dir alguna cosa en nom propi, perquè no es parla en nom propi quan algú es considera com un jo, una persona o un subjecte. Al contrari, un individu adquireix un autèntic nom propi al final el més greu procés de despersonalització, quan s’obre a les multiplicitats que el travessen completament, a les intensitats que el recorren”. I un robatori més: Suplement d’en Derrida. No em ficaré molt exquisida ni molt acadèmica perquè soc artista, però sé que hi ha voluntat en aquelles dues paraules com per estar-nos-hi una estona. Potser estant-hi només hi passa alguna cosa, treballa a favor d’allò que és viu i llavors el metafòric resisteix el poder.

Si les estructures binàries funcionen com naturalitzades (n’utilitzo algunes qualssevol: identitat/diferència, significat/significant, essència/aparença, natural/artificial) no podem deixar de veure que un dels dos termes, generalment el primer —llevat que ens hi vulguem oposar moralment—, funciona com a centre, governa a l’altre generant jerarquia, veritat, origen, causa. I el mateix li passarà a la metàfora si la deixem caure a la gola de la Veritat i l’Aparença. Més encara, si la servim amb safata al costat de la supremacia.

Sabem que el suplement se suplementa, d’una cosa més pura, fa de satèl·lit d’una centralitat. De la mateixa forma, el metafòric no és la cosa, és sempre l’altra cosa. Metaforitzar és evocar alguna cosa, parlar d’allò d’una altra manera. Però també és robar i construir; donats al regne dels dualismes, la qüestió seria veure com ens escorrem entre aquests. Ja no serà només la qüestió que la metàfora és el costat menys pur, la còpia d’alguna cosa, el seu degradat; el repte és entendre que ella mateixa és la condició de possibilitat del seu centre. I el robatori la possibilitat de la seva fuga. No es poden aïllar els elements, no hi ha original sense còpia. Alguna cosa ens salva, trobem una resistència matèrica al problema de la representació i els mons duplicats dels quals patim fa molts anys. Emancipar la metàfora ja no serà només alliberar l’oprimit, sinó anarquitzar, desautoritzar el mateix lloc d’inici.

Llavors, que ens en queda del nom propi? Millor que no ens en quedi res del personalisme que implica. Què esperem de la identitat? Millor que no expressi el nostre ésser amb legitimitat, agudesa i veritat. Quin refugi ens espera en el que es gira i ens torna a atrapar en el parany de rearmar-nos en un nou sistema desdoblegat i dual? Si el nom propi pretén nomenclar, ser síntesi i reflex de qui som o qui no som, aquella mateixa pretensió és la presó anomenada legitimitat, la falsa opció en aquella forma de llibertat genera la seva pròpia dependència, cada vegada més precisa, cada vegada més pura. El que uneix el parell d’essència i aparença, qui som i el nostre nom, no és més que el poder. Allà no hi ha res, girem en la trampa del saber, descontrolats. Com si hi hagués alguna cosa que troba, algun lloc on arribar! Com si hi hagués algun altre món, més que aquest.

Com el nom propi —ja en minúscula— podem fer moltes coses, sense temor ni esperança, havent-se desfet en el seu accionar de tot residu de personalització i veritat.

El que escric emancipa el que suposo propi, i m’adono que el que tinc a dir no és més que les veus d’altres persones. I si l’escriptura d’aquest article va fer alguna cosa, va ser tornar-me un subjecte-metàfora, on allò que subjecta, allò que aguanta des de sota, el sub-jectum, no serà més que la impuresa, el mestissatge, la precarietat i el perible. Perquè el suplement i el nom propi juguen al mateix equip.

Emancipar la metàfora, llavors, ja no serà alliberar l’oprimit en un Jo mal expressat, donant una forma d’existència més genuïna, on el seu funcionament es limita a alliberar la matèria del poder, sigui metafísic o contingent (el llenguatge, l’episteme epocal, el govern de torn…). Potser, l’emancipació metafòrica té més a veure amb anarquitzar el mateix lloc inicial que entenem que allibera i del que, suposem eventualment, parteix; i potser aquest gest té dues resistències actuant: una de la desautorització de l’origen i, per tant, del seu autor, el seu reflex, i la univocitat de la seva existència. I l’altra, la d’existir sempre impurament, plural, complexa i diferent.

PD: M’oblidava del que havia deixat en suspens: fa estona vaig pensar en l’opció de ser parlada, del que allò que creia que era la meva opinió, el que volia dir com autora d’aquest article, em sembla ara no ser legítim. Sembla que tot el que penso fos part del que he llegit —i ja no ser si ho he llegit o ho he vist en un documental o ho he parlat amb algú—, que alhora, tot allò està construït de fragments, de barreges malastrugues i involuntàries. I jo, que creia que era meu, que el que feia, pensava i sentia m’era propi. És incòmode, però no em molesta, puc enfrontar-me al fet de no ser original. Puc enfrontar-me amb sempre ser una altra. Puc enfrontar-me amb ser metàfora.

[Imatge destacada: Rosana Simonassi (2015) Blinde Klippe 1, “reflejo”, cortesia de l’artista]