Rolando e Gari no Ravalegen

Rolando i Gari són dos personatges de còmic dels 70; Rolando és una caricatura de la marica armaritzada i amb ploma, amb finalitats humorístiques. Gari és marica orgullós i empoderat per la -recent- conquesta dels drets LGTB.

Contextualitzem un moment la producció d’aquests dos personatges: anys setanta, un editor Italià -Renzo Barbieri- i uns autors anònims. Havia passat molt poc temps des dels disturbis de Stonewall; una sèrie de manifestacions espontànies i violentes en protesta contra una batuda policial la matinada del 28 de juny de 1969. Freqüentment se cita aquests disturbis com la primera ocasió en la història del EEUU en què la comunitat LTGB va lluitar de forma organitzada contra un sistema que els perseguia i assetjava amb el beneplàcit del govern, i són generalment reconeguts com el catalitzador del moviment LTGB als Estats Units i a tot el món.

Així que tenim, còmics sobre mariques, produïts majoritàriament per heterosexuals i per a un públic aparentment heterosexual que a partir d’estereotips defineix -i desplaça- el desig homosexual masculí. En el cas de Gari, la sublimació i barroquització de símbols per representar el desig arriba a extrems delirants. S’evita parlar explícitament de pornografia gai mitjançant dibuixos (penseu per exemple en els raigs i calaveres d’alguns còmics per referir-se a insults) de salsitxes, puttis ensenyant el cul, gàbies i altres bizarrades.

Ser hetero de l’època i comprar aquests còmics havia de ser alguna cosa així com això d’aquests vibradors que es venen sota l’etiqueta d’articles per a “massatges d’espatlles”. Què gran el poder de la negació i l’autoengany! Són necessàries segones lectures des d’altres posicions per entendre certs gestos de complicitat o actualitzar codis. Com quan descobreixes que les representacions de Sant Sebastià en el barroc eren adquirides per recrear la vista amb el pecat nefand.

Rolando e Gari són recuperats i reinterpretats per l’artista Francesc Ruiz, en el seu format original: el dibuix i el còmic, però amb els afegits d’aquesta segona lectura que els vincula al queer, a d’altres autors i còmics obertament gais com Ralf König o Tom Finland, i creuant amb contextos de l’art contemporani. Aquest projecte de Francesc Ruiz, que al costat de Pepo Salazar i Cabello Carceller formarà part dels sujetos Dalinians que representaran al pavelló d’Espanya a la biennal de Venècia d’aquest any, no podia arrencar des d’un lloc millor: el Palomar.

Aquest any (crec recordar que a finals d’octubre) va tancar un dels bars més emblemàtics de l’escena LGTB de Barcelona. La Bata de boatiné, “l’abeurador queer” – tal com deien en alguna de la seva precària publicitat- baixava persiana per sempre. Portava allà des dels 90, al carrer Robadors, una de les zones calentetes per a tota la posterior reforma i deformació del Raval, ex barri xino, actual barri on ravalejar (sic) i passejar, envoltada de policies, pancartes on es llegeix “volem un barri digne”, parcs i places de ciment i bars cada vegada més moderns. Fer fora de la zona a les treballadores sexuals i la gent sospitosa passava per remodelar els carrers i els seus establiments.

La Bata va aguantar el que va poder, com si fos el “barco de Chanquete” enmig de la gentrificació. Diverses circumstància porten al tancament d’un local, però cal assenyalar el cop de gràcia que va donar la BRIMO, quan el 28 juny 2013 van decidir (no va arribar a quedar clar qui va donar l’ordre des del despatx) fer un reenactment de Stonewall. Celebràvem així el dia de l’orgull LTGB a Barcelona amb batuda policial, portes trencades, identificacions, registres, cops i intimidació. Una eficaç manera de recordar-nos els motius pels quals seguir celebrant el dia de l’orgull.

La Bata era un d’aquests bars per a la comunitat LGTB que no freqüentava el Gaixample (un altre dia si cal parlem de l’escassetat de bars de lesbianes en aquesta zona) i suposava una alternativa a l’oci de pasta, canònic del que se suposa que és la comunitat LGTB. Val a dir, que a part d’oci, per aquí s’hi creuaven col·lectius que posaven en circulació la producció d’altres imaginaris i discursos: Post Op, La Quimera Rosa, la Pornoterrorista… És a dir, a part de suposar un espai dels anomenats “segurs” per a l’expressió i relacions socials d’una comunitat LTGB precària però apoderada, era un punt de trobada per a la recreació de pràctiques, desitjos i aliances polítiques que a dia d’avui encara suposen una amenaça per a la marca amable i moderna que la ciutat de Barcelona pretén mostrar.

Gentrificació i transparència; una plaça d’asfalt i aclarida, amb Filmoteca, hotel de luxe, el bar amb terrassa de l’esmentada filmoteca i el bar que ara està al davant d’on va estar la Bata. Curiosament tots aquests edificis són fotudament transparents, de vidre; veus el seu interior des de fora.

La Bata era un antre al qual accedies picant un timbre perquè t’obrissin -des de dins- una pesada porta de vidre i ferro que separava el carrer Robadors de l’interior del bar, que era bàsicament un túnel fosc amb una petita sala al fons.

Els nous bars d’oci (cal dir que són obertament gai friendly) responen a un model homologat d’una col·lectiu molt més flexible i heterodox del que la normalització pretén. Aquesta transparència, amable i banal, no permet cap tipus de segona lectura o re-apropiació; el que veus des de fora és el que hi ha dins.

Barcelona 2015. Rolando -aquesta vegada amb ploma conscient, apoderada i queer– obre un xat al Grindr i contacta amb un tal Gari, que l’espera assegut en un banc de Rambla del Raval. Es troben i comenten com ha canviat el barri; ja no hi ha ni rastre d’aquests carrerons i portals pels quals Jean Genet o més tard, Ocaña i les seves amigues van patejar tantes nits. Rolando i Gari decideixen fer les maletes i trobar-se de nou a Venècia.

Bye bye Barcelona, la Ciutat Morta.