Sempre hi ha un motiu

Una de les coses que ens va deixar el final del s. XX és l’alleujament de no carregar amb la reescriptura de la història sobre les espatlles. Un gest no és ja un gest amb pretensions d’universalitat; existeix significant la seva identitat particular, enunciant la seva pròpia manera d’estar en el món, en conflicte amb d’altres, diferents, similars.

Javier Hontoria recorda a ‘Sin Motivo aparente‘ que una exposició és un context específic. Un lloc finit amb regles pròpies, en aquest cas construïdes entre les parets del Centro de Art 2 de Mayo de Móstoles. Habitat per obres de més de trenta artistes, i acompanyat d’un bonic catàleg amb textos d’Abel Hernández Pozuelo, Carlos Marzal i el mateix comissari. L’esperit que mou a aquesta comunitat és el de mostrar-se senzilla, insignificant, oberta per a la recepció de les lectures lliures i espontànies del públic.

Dos eixos articulen la mostra: el reclam d’allò lúdic i poètic del francès Robert Filliou, i la defensa de Laurence Weiner de l’existència de quelcom compartit entre art i públic. Tots dos apel·len a un fet comú a l’obra d’art i la seva audiència; en primer cas és de tipus actitudinal, en el segon, lingüístic. Interessants guies per definir un marc teòric avui. Les obres, tot i que amb veus massa dispars, repeteixen el que sembla un diàleg Beckettià sobre allò tautològic de l’absència de trama. Entre elles, algunes aparentment més contingudes com Sense activitat (Ignasi Aballí, 2013), A Long Day for the Form (David Maljovic, 2012), o Fear (Nedko Solakov, 2003) conviuen amb propostes en principi més pictòriques com Lichtzeang (Daniel Steegmann Mangrané, des de 1998), My Frontier is an Endless Wall of Points (After the Mescaline Drawings of Henri Michaux) (Joachim Koester, 2007), o Filipa Nomoro i Edwin Romualdo (José Díaz, 2013). Però cap, pictòrica o sòbria, són simplement forma. Potser és això el que hauria valgut la pena recordar al públic: que encara que en aquest cas s’intenti obviar, els integrants de la comunitat sí que tenen cadascun una trama individual.

El disseny de les sales inclou una sèrie de missatges escrits en gran, dirigits al públic, amb els quals es fomenta una lectura oberta de la mostra. ¿Però no és una cosa que el públic sempre fa, això de fer una lectura pròpia de les obres? Per damunt de les guies que normalment proporciona el discurs curatorial de tota exposició, vull creure que ningú reprimeix la inclinació natural a entendre des del seu cos. Potser els no iniciats siguin, fins i tot, els que més disposats estan en general a alternar entre els dos jocs. Potser als que va dirigida la invitació d’omplir les formes des de la pròpia subjectivitat són aquells que, per deformació professional o massa convivència amb certs discursos, vam perdre’n la pràctica.

Però l’important és que Hontoria recalca l’especificitat de la proposta. És per això que fer un exercici de defensa de l’autonomia de l’art avui no és igual que fer-ho en els anys quaranta. Ni en els seixanta. Aquesta il·lusió està emmarcada en el primer cas en una crida a l’ordre mitjançant la persecució de la puresa universal de la forma de l’art -per a alguns necessària després de tanta perversió-; en el segon, és la dogmàtica innocència de creure que després de la revolució dels règims estètics, l’abstracció extrema de les formes fetes text serà norma. Totes dues comparteixen un substrat universalitzant que és el que precisament els situa en el passat. És perquè cada acte enunciatiu defineix avui els seus propis paràmetres d’existència que podem anar a una expo on es reivindica “un art basat en la més pura i sincera espontaneïtat” i no pensar que, de veritat, ens estan demanant que oblidem el nostre cos. Val la pena fer el viatge, entrar a la comunitat fictícia una estona i deixar-se portar.