Set reflexions breus, quasi exabruptes, sobre la idea de frontera

1.- Quan el 2012 els curadors nord-americans Elizabeth Sussman i Joe Sanders van convidar l’inclassificable realitzador Werner Herzog a ser part de la prestigiosa Whitney Biennial, aquest els va dir que no.

“Però per què?”, van assenyalar confusos, “potser no assisteix vostè a museus i exposicions?” “No”, va dir. “No assisteixo a museus ni exposicions, no sóc part del món de l’art”. “Però, no és vostè un artista?”. “No.” Va dir. “Jo sóc un soldat.”
Herzog volia ser un “bon soldat del cinema”.

El creador de Fitzcarraldo i L’Home ós planteja que en el temps paral·lel a Rembrandt, hi ha a Holanda un artista que anomena el pare de la modernitat. Es tracta d’Hercules Segers (1590-1638). A partir del cos d´obra d´aquest pintor del segle de l´or, realitza no un film, no una pintura en moviment, sinó una instal·lació que va ser part icònica de la biennal. Pel que fa a això, pensa que les seves pintures i les seves pel·lícules no es parlen una a una altra però més aviat ballen una amb una altra, desplaçant o més aviat travessant les categories de classificació de les disciplines artístiques. No eren transcendentals. O més aviat tot a i per a ell era cinema.

2.- Pensar la idea de frontera em porta a connectar-la ràpidament amb la idea d’obscenitat. Per què obscenitat? es pot pensar, què hi té a veure?
I és que l‟existència en si de la frontera és depenent d’una imposició. En el cas físic, sociopolític, geogràfic, sempre és així.
No hi ha frontera no imposada. Perquè no vénen d’origen, perquè no estaven estructurades, ni en aquest continent ni en cap a partir d’acords dels pobles en relació amb el seu context.
Perquè són categories de separació, exclusió, imposició, que han estat consignades arbitràriament per al benefici dels uns per sobre els altres, i aquests uns han estat generalment els homes-blancs-rics-heterosexuals-guanyadors-de-les-batalles.

3.- I aquí s’imposa en el meu pensar la frontera, la imatge que vaig gravar per sempre en mi, el juliol del 2024, en estar indignada, desconcertada, desolada davant del mur de 650 km que separa la terra ocupada de Palestina. Perquè això és avui Israel: una voraç tecnologia d’imposició fronterera, ideològica, psicopatològica automatitzada i solucionada per l’economia del gran nord-americà. Que d’unit, res.

Fa mal haver d’escriure aquest text sota un fals cessament al foc que hauria d’estar alleujant la zona avasallada, envoltada avui per la frontera més crua del món: Gaza. I no obstant per mitjans no cooptats ens vam assabentar que des del suposat cessament ja van més de 100 morts i que els bombardejos no s’aturen.

4.-La idea de frontera una mica més a prop, em porta a pensar en la injustícia de Cúcuta. El 2018, l’expresident de Xile, Sebastian Piñera, acudeix a l’icònic pont que uneix Veneçuela amb Colòmbia, i convida llavors els refugiats polítics del -cito- “autoritari règim de Maduro” a buscar oportunitat a la nostra fèrtil terra. Sis anys més tard, Xile està submergit en la crisi de migració més gran de la seva història recent, i la sola idea de frontera porta en si el cabal de conflictes sobre la penosa gestió d’aquest tema que enfuria polítics i estudiosos de tots els colors ideològics.

En aquest mateix lloc de la frontera colombiana, l’artista mexicana Teresa Margolles, hi troba la frase “el capital te culea” escrita en un mur. Margolles la utilitza després per fer una sèrie de treballs al voltant de la violència normalitzada de la desigualtat en el neoliberalisme xilè, el país promesa al sud de tota frontera, que té com a lema la “llibertat per escollir” de Milton Friedman, que no és una altra cosa que una falsedat tan gran com una catedral o com la serralada que uneix gran part del continent sud-americà com una columna ossuda.

La llibertat, frontera avall, és la de triar de quina manera el capital et dona pel cul. Així de fort, així de real. I aquesta frase, que sembla una mena d’advertència o premonició d’un(a) migrant que hi va passar, serveix per a la producció d’una sèrie de treballs que desborden les categories i són alhora accions, teles, poemes viscuts, instal·lacions, fotografies i cartells de Margolles. Dies després d’inaugurar la seva exposició a Xile, comissariada per Andrea Pacheco Gonzalez, Xile crema de set de justícia i igualtat social, i la frontera es torna interior. La frontera -que sempre va ser frontera- és Plaza Italia esdevinguda plaça Dignidad i posa la perifèria al centre, cosa que a l’elit no li agrada perquè es veu lleig. No és la forma, han de dir.

5.-El teòric crític indi Homi Bhabha desenvolupa a la seva escriptura el concepte de “tercer espai”, que ressona en la seva possibilitat d’entendre els espais intersticials on s’agencien i articulen formes noves d’identitat cultural, configurant-se potencialment com una forma útil per mirar cap a les cruïlles, desplaçaments i les diàspores que no casen, o més aviat directament rebutgen les narratives tradicionals sobre la ja tantes vegades problematitzada idea de nacionalitat.

6.-En múltiples ocasions s’ha relacionat aquest darrer concepte de Bhabha amb la idea plantejada a Borderlands, la nueva mestiza, de l’escriptora xicana feminista Gloria Anzaldúa, en entendre la idea i el lloc de frontera no ja com una rígida línia divisòria que anul·la, sinó com un espai fèrtil de producció cultural en si mateix. És en aquesta línia que l’antropologia de fronteres es converteix en un camp disciplinar útil per estudiar els fenòmens culturals que precisament es produeixen a les zones limítrofes. A nivell simbòlic –i no tant– la frontera és així un lloc de pas i de relacions entre cultures, per tant un territori social, porós. Ja no una barrera rígida, sinó una oportunitat.

7.-Curiosament aquest text acaba una mica com comença. Reflexionant sobre la producció d’un altre realitzador prolífic, inabastable: Raúl Ruiz, i el cine-més-allà-del-cinema d’una producció que permanentment està “contrastant l’automatisme de la narració”. (Espósito, a Valenzuela, 2011). ^[1] Cáceres, Y. (2023). Raúl Ruiz. Potencias de lo múltiple, laFuga, 27. [Data de consulta: 2025-01-21] Disponible a: http://2016.lafuga.cl/raul-ruiz-potencias-de-lo-multiple/1133

Cito part d’un text que vam tenir l’oportunitat d’escriure a quatre mans amb l’acadèmica i investigadora xilena Francisca García:

“Cineasta, arxiver, fantasma. Ruiz va ser al llarg de la seva vida un pensador de la imatge i les tecnologies de la visió, que va articular un pensament teòric i situat a través de la seva obra: més de cent pel·lícules filmades, a més de textos teòrics, poesia, tallers amb estudiants, posades en escena de teatre i òpera, i instal·lacions artístiques. Va ser conscient, des de molt aviat, de com la indústria del cinema funcionava homogeneïtzant les maneres de veure i de filmar, relegant l’espectador a un lloc passiu de consumidor. Les seves referències artístiques, teòriques i literàries són heterogènies i provinents de diferents èpoques, de la cultura popular i l´acadèmia, d´orient i occident. Amb això, es va proposar reformular els esquemes narratius de la indústria de Hollywood i reparar la separació històrica de la teoria i la ficció. La majoria de les seves pel·lícules són presentades com a “adaptacions” de peces del teatre, la literatura, la pintura: de Palomita blanca a L’isla del tesoro, passant per exercicis més obertament híbrids com La lechuza ciega o Memoria de apariencias, i per adaptacions a penes nominals com Tres tristes tigres, La colonia penal o fins i tot Diálogo de exiliados.

També, la instal·lació titulada La expulsión de los moros, que consisteix en un tipus de reconstrucció oberta i especulativa sobre una pintura de Velázquez. En aquest sentit, –així com la nostra proposta curatorial recentment exhibida a Raúl Ruiz, fantasmas arabescos al Centro Cultural Matta, de l’Ambaixada de Xile a Buenos Aires– Ruiz va conèixer i va explorar en vida la potència dels arxius artístics com a punt de partida del seu pensament creatiu i les seves imatges, i el seu llegat és així mateix un espai de memòria o una Història de l’Art expandida, on conviuen referències heterogènies, temps històrics, llengües, disciplines artístiques i tradicions com el barroc espanyol, el teatre venecià, la pintura xinesa o la poesia popular de la Vall Central de Xile.”^[2]García , F., & Berger Prado, D. (2024). Curadurías (audio)visuales: archivos y afectos en la exposición Raúl Ruiz: fantasmas arabescos. Estudios Curatoriales, (19). Recuperat a partir de … Continue reading

Sempre tensionant les categories, tractant rigorosament el sense sentit i administrant el seu desbordament, la mirada a Ruiz, com a creador a l’exili, (o potser portant una frontera perpètua en si), tanca aquesta breu reflexió, entenent que en el camp de la producció cultural potser avui tota idea de frontera consignada pot ser entesa com una rica ampliació de tota condició de possibilitat.

[Imatge destacada: Instal·lació “Cementerio Parlante”. Exposició Raul Ruiz. Fantasmas arabescos. Curaduria Francisca Garcia i Daniela Berger. Centro Cultural Matta Buenos Aires. Juliol 2024]