Sobre ‘La invención concreta’ al Reina Sofia de Madrid

Del 23 de gener al 16 de setembre el Museu Reina Sofia de Madrid presenta al públic l’exposició La invención concreta, coproduïda pel museu i la col·lecció Patricia Phelps de Cisneros. Una oportunitat per veure a Madrid algunes de les obres representatives del desenvolupament de l’abstracció en quatre països llatinoamericans a mitjans del XX. La mostra proposa una mirada introductòria a aquesta línia de desenvolupament de la plàstica, i deixa al públic amb preguntes en la ment, les respostes de les quals difícilment es troben dins del context de l’exposició.

La mostra inclou obres ja clàssiques com Relógio de sol (Lygia Clark, 1960), Estudio 4 i Estudio 5 (Alejandro Otero, 1954), o Metaesquema (Hélio Oiticica, 1958). Mai és redundant tornar a veure-les, ja que sens dubte, a més del seu valor plàstic, són empremta de com certs sectors de la cultura llatinoamericana incorporen i transformen els problemes que planteja l’avantguarda de postguerra a les capitals de l’hemisferi nord. Però hi ha un problema en la manera com es presenten. Aquest al final produeix una lectura de les obres mancat de tota reflexió respecte els entorns en els que es generen. L’exposició s’organitza sobre cinc idees o intencions: universalisme, diàleg, il·lusió, geometria i vibració. És cert que les obres incloses en cada apartat participen de certa manera en cadascuna d’elles, però tal com es planteja en l’espai expositiu, l’associació queda una mica vaga. El visitant es queda amb la sensació de presenciar experiments formals aïllats, dissociats del context particular de cada creador. Res més lluny d’allò.

On és l’alarma per la norma que estava creant al Brasil l’art concret? Entre d’altres, Lygia Clark i Lygia Pape, representades a la mostra, signen al 1959 el Manifesto neoconcreto. Reivindiquen la importància de la intel·ligència no racional en la creació. Veuen necessari allunyar-se de la ment màquina per acostar-se a la saviesa del cos. Reformen la forma, integrant en ella l’observador de manera activa. On queda l’empremta de l’argentí Tomás Maldonado com a reformador del disseny modern? Probablement el seu treball com a teòric de la forma i els materials a Europa ajudi a entendre millor la seva aposta per una pintura geomètrica com Composición 208 (1960). En quin lloc de l’edifici Nouvel es troben els reclams del Manifesto No? Redactat pel grup d’artistes Los disidentes l’any 1950, emmarcaria la representació veneçolana a l’exposició i la mostraria com a part d’un intent reformador de l’escena cultural del país.

La millor part de la proposta és la manera en què la sèrie Objeto ativo (Willys de Castro, 1961) està instal·lada. En una habitació pròpia, els objectes conviuen en un espai tancat, interpel·lant al cos del visitant que entra i participa en aquesta relació de veus diverses que s’estableix entre ells. El visitant s’activa alhora que les obres, anunciant una comunicació física entre tots, en una mena de fenomenologia minimal molt estimulant.

El Reina Sofia ha assumit a la perfecció la seva missió d’oferir al públic altres relats de la modernitat a Llatinoamèrica: porta anys aportant evidències que sostenen lectures diferents de la història d’un àmbit geogràfic particular. Té al públic acostumat a veure a les sales material complementari a les obres, publicacions; textos; vídeos, i documentació diversa que emplacen les obres en un moment històric determinat i sosté, ara sí, intencions reals de les persones que les van pensar i van produir. En aquest cas, però, aquesta part necessària de la mostra s’ha volgut substituir per una deficient aplicació per ipad.