Software social. Una entrevista amb Antoni Abad.

Antoni Abad és un exemple paradigmàtic d’artista amb una formació en belles arts que s’inicia com a escultor i que progressivament va desmaterialitzant el seu treball fins a desenvolupar projectes que necessiten de la institució artística com a iniciadora i impulsora, però que es desenvolupen en el terreny d’allò que és real. A la següent entrevista, Abad parla dels detalls d’aquesta evolució, dels canvis experimentats en el seu rol com artista, de les necessitats i requeriments de producció del seu treball actual, dels canals de distribució que utilitza i de la seva independència en relació al mercat de l’art.

Montse Badia: Vas començar treballant com a escultor i ara fas projectes que no produeixen objectes específics. M’agradaria que facis una mica de resum de com ha estat aquesta evolució en el teu treball i en la teva manera de concebre’l.

Antoni Abad: Per respondre a aquesta pregunta, hauria d’arrancar de l’estada com a artista en residència al Banff Centre for the Arts a Canadà, l’any 1993. Arribo a Banff amb els treballs amb cintes mètriques i és on descobreixo el vídeo i realitzo la primera vídeo-projecció a l’espai. És allà on per primera vegada tinc noció de l’existència d’Internet. Arribo doncs a Canadà amb les eines de relatar que utilitzava per manipular les cintes mètriques i torno a Barcelona amb cintes de vídeo. També m’emporto la meva primera adreça d’email. És el moment en què modelo l’última escultura, els pams metàl·lics, i realitzo la primera vídeo-projecció en l’espai: la meva mà mesurant infinitament pam a pam la quotidianitat.

Arriba un altre moment crucial al 1996 en el que ni tan sols hi ha una projecció a l’espai. És quan en Roc Parés em convida a fer un projecte específic per a Internet dins la desapareguda plataforma MACBA en Línia, un projecte impulsat per la Universitat Pompeu Fabra i el MACBA. En resulta una renovada interpretació de Sísif, una vídeo-projecció del 1995. La nova versió s’adapta a la Web i té lloc entre dos servidors d’Internet, un a Barcelona i l’altre a les Antípodes, a Nova Zelanda. L’espai virtual s’apodera de Sísif i ja no queda res que succeeixi a l’espai físic. Per gaudir d’aquesta experiència, és imprescindible connectar-se a Internet.

Més endavant experimento amb vídeo-projeccions realitzades a partir de programes informàtics fets a mida, com la peça “Ego” del 1999, on les mosques que dibuixen infinitament la frase “YO” i “YO” i “YO…” ens remeten a les misèries egocèntriques que tots patim. A partir d’aquestes experiències, inicio l’any 2001 un projecte de llarga durada a la Web. Es tracta d’un programa que es manifesta en forma de mosca virtual, que viu a la pantalla de l’ordinador quan es connecta a Internet. Aquest fou un projecte precursor del que ara anomenem xarxes socials, on els usuaris que instal·laven la mosca en el seu ordinador, podien comunicar-se entre ells sense ser detectats per un servidor central. Aquesta xarxa tenia un disseny horitzontal realitzat amb tecnologia p2p, de manera que les comunicacions entre usuaris no es podien interceptar. El projecte de la mosca no hauria pogut existir sense els usuaris que, en instal·lar el programa en el seu ordinador, entraven a formar part de la comunitat virtual.

No va ser fins l’any 2004 quan arriben els telèfons amb càmera integrada i començo el treball amb els diferents grups i comunitats en risc d’exclusió social.

MB: Quan vas començar amb Megafone.net era més difícil que la gent tingués els seus propis canals de comunicació a Internet, ara és més habitual. Com ha incidit aquest aspecte en el teu treball?

AA: L’any 2004, quan vam dur a terme el primer projecte amb telèfons mòbils a Ciutat de Mèxic, els taxistes no sabien què era Internet. A partir d’aquest descobriment els taxistes van haver de trobar quin era el fil conductor del seu discurs. Ja es va veure que aquest era un projecte per a grups petits de persones, que es trobaven setmanalment per a proposar, debatre i decidir els temes que tractarien. Aquests projectes no són oberts a tothom, com Facebook o Twitter, on no cal trobar-se presencialment ni consensuar temes. Més aviat serveixen per a intercanviar el dia a dia i no és fins fa poc que s’han utilitzat per denunciar o promoure determinades causes. En canvi, els projectes de megafone.net, promouen que determinats grups en risc d’exclusió social es puguin auto-representar i no estan oberts a que hi pugui participar tothom, encara que sí són consultables lliurement a Internet.

Normalment aquests projectes surten de tergiversar les propostes que em fan centres d’art. Al principi no era així; em demanaven, per exemple, un projecte de vídeo-projeccions i jo mirava de girar la truita, demanant quins col·lectius hi havia a la ciutat als que pogués interessar una proposta de creació de canals de comunicació alternatius via telèfons mòbils.

MB: Com canvia el teu paper com artista, quina és la teva feina i quina és la teva responsabilitat?

AA: Jo vinc de l’escultura i havia utilitzat materials com cadires plegables, goma-escuma, “mecano”, ferro,… després vaig fer servir materials més eteris com la fotografia o el vídeo. Ara el material que faig servir són les xarxes de transmissió de dades mòbils i d’Internet. Les intento modelar a fi que puguin servir perquè aquests grups es puguin expressar amb tota llibertat. La meva feina com artista consisteix en donar forma a aquestes xarxes, a més d’implicar-me amb els grups amb els que treballo.

Intento utilitzar la tecnologia de manera minimalista, sota mínims. Megafone.net no és gens barroc ni complicat, mira d’expressar les idees d’aquests grups de la manera més nua possible.

MB: ¿Cómo se financian tus proyectos?

MB: Com es financen els teus projectes?

AA: Hi ha de tot, des de patrocinis potents, tant privats com públics, com va ser el primer cas, el dels taxistes de Mèxic, on vam tenir el Centro Nacional de las Artes de México, el Centro Cultural de España i el patrocini de Telefònica, que acabava d’aterrar a Mèxic. O al Centre d’Art Santa Mònica, on vam tenir el patrocini de Nokia i d’Amena (després Orange). O bé, al Centre d’Art Contemporain a Ginebra, on hi va haver una llarga llista de fundacions que van patrocinar el projecte. També hi ha projectes com el de Manizales a Colombia, organitzat per la Universitat de Caldas, pràcticament sense pressupost i amb uns telèfons mòbils que es porten de contraban des d’Espanya; o el dels Saharauis, on ni tan sols tenim xarxa de dades mòbil, sinó que utilitzem l’antena de connexió a Internet que ha posat una ONG italiana.

MB: En aquests casos el centre d’art l’utilitzes com a punt de trobada?

AA: Sí, es tracta d’aprofitar tots els recursos del centre d’art. Primer l’espai físic. El centre busca que dins d’aquell espai hi hagi art, una instal·lació, una representació. A Megafone.net l’utilitzem per fer les reunions setmanals dels participants. Quan s’obre al públic, aquella taula i els ordinadors que utilitzem es converteixen en una instal·lació. Jo les anomeno instal·lacions documentals, perquè intenten explicar el que està passant; que hi ha unes persones que tenen uns telèfons i que remotament van nodrint la web amb les seves imatges, els seus sons, els seus vídeos i les seves cròniques.

D’altra banda, el centre d’art sempre té una secció de relacions públiques i un departament de premsa, que mirem d’aprofitar per tal de disseminar els projectes. S’intenta utilitzar qualsevol dispositiu que el museu tingui per tal d’intentar parasitar tots els medis amb informació sobre el projecte. Aquestes disseminacions mediàtiques tenen com a objectiu que l’usuari es decideixi a entrar a Internet i veure què ens volen explicar els participants en aquests projectes.

Hi ha llocs on el projecte ha tingut molta visibilitat. Per exemple a Mèxic, quan es va fer públic mitjançant una roda de premsa, aquells taxistes anònims es van convertir en perfectes difusors del projecte. A partir d’aquell moment no van parar de tenir entrevistes a ràdio, televisió, diaris. Va arribar un moment que el servidor rebia 50.000 visitants diaris. Així vam aconseguir que allò que expressaven aquestes persones, que no són mai escoltades, tingués ressò a través de la web.

MB: El que no fas es produir fotografies dels participants, per exemple, per ser exposades en galeries d’art. Quina és la teva relació amb les galeries comercials?

AA: Actualment és nul·la. Al començament hi havia retrats dels participants que formaven part d’aquestes instal·lacions documentals. Però va arribar un moment en què vaig considerar que ja no era necessari. Si escric en el mur del centre d’art la frase, “18 taxistes transmeten des de mòbils a la web”, el projecte ja està explicat, no cal saber quina cara tenen els participants.

Hagués pogut jugar al món de la galeria i del mercat, però vaig decidir abandonar-lo. Qui vulgui gaudir d’aquests projectes només cal que vagi a la web i els visiti. No produeixo res que pugui tenir valor de canvi en el mercat. Miro de treballar amb institucions que puguin finançar aquests projectes.

Un altre aspecte és la investigació tecnològica que hi ha darrera, i que ha d’anar millorant, de manera que el dispositiu sigui cada cop mes fluid i més fàcil d’utilitzar. D’això en dic “software social” ja que el modelat del que parlava al començament es fa en funció de les necessitats de cada grup de participants. Aquest esforç per minimitzar la utilització del software i del dispositiu, i per fer-lo el més fàcil possible, lliga amb aquella idea del minimalisme mediàtic que sempre m’ha interessat.

MB: De vegades has utilitzat telèfons per a cadascun dels participants i de vegades telèfons comunitaris que es van passant de mà en mà entre els participants. Per què?

AA: La idea del telèfon comunitari va sorgir amb el projecte dels missatgers amb moto de São Paulo. El canal*MOTOBOY es va iniciar amb dotze participants que utilitzaven un mòbil cada un. Acabat el període inicial del projecte, els participants van decidir fer-se seu el projecte i continuar-lo. Però com que ja no tenen el suport dels centres d’art que el van organitzar, s’ha acabat el finançament. Considero que aquesta decisió de donar continuïtat als projectes per part dels participants, és el màxim èxit que un projecte d’aquest tipus pot arribar a tenir. Doncs bé, a São Paulo va passar que els participants no podien mantenir els comptes dels 12 mòbils i aleshores vaig inventar el telèfon comunitari: un mòbil que canvia de mans a cada reunió setmanal. Així s’aconsegueix que el manteniment d’aquesta xarxa sigui molt més barat. São Paulo porta 4 anys de transmissions ininterrompudes amb 3 telèfons comunitaris que permeten a 6 motoboys continuar amb el projecte.

Quan els participants decideixen donar continuïtat als projectes, la sostenibilitat esdevé un factor clau. En el cas del projecte amb joves Saharauis el 2009-2010, vam adaptar el dispositiu per a què es pogués publicar via WIFI, d’aquesta manera la publicació a Internet arriba a tenir cost zero.

MB: Quin equip humà necessites per dur a terme el teu treball?

AA: A més a més dels equips dels centres d’art que esmentava abans, a cada projecte hi cal un coordinador local a qui es transmeten tots els coneixement del funcionament del dispositiu i que coordinarà i dinamitzarà les reunions setmanals on el grup decideix democràticament sobre els temes a tractar. També són imprescindibles, naturalment, els programadors informàtics amb qui he treballat en aquests anys, feina que actualment realitza Matteo Sisti Sette.

MB: Com ha modificat la tecnologia la teva manera de treballar? Com ha anat canviant el tipus de telèfon que utilitzes i com ha anat evolucionant l’accés?

AA: Les coses han canviat molt; hem passat dels primers projectes en els que el telèfon amb càmera integrada era l’últim crit de la tecnologia a la popularització dels smartphones. Recentment l’aparició del sistema operatiu Android, que facilita enormement la programació per a aquests tipus de dispositius mòbils, facilita l’experimentació i la ràpida execució d’aplicacions mòbils.

La interfície que més ràpidament creix -i ja molt per davant dels ordinadors- és la dels telèfons mòbils. Per exemple, al projecte que ara estic fent a Nova York, he trobat que molts dels participants ja tenen telèfons amb càmera i connexió a Internet, la qual cosa facilita sobre-manera la realització d’aquests projectes.

En el començament d’aquests projectes, a partir de 2004, sovint calia explicar als participants què és Internet. Els processos tenien molt de inclusió digital. Actualment, sovint els participants ja coneixen Internet, són usuaris de xarxes socials i ja tenen telèfons mòbils.

MB: El fet de donar veu a diferents comunitats alguna vegada ha entrat en contradicció amb les pròpies bases de la comunitat i ha generat alguna mena de conflicte?

AA: En algun moment els dos grups de gitanos amb els que he treballat van ocasionar alguna situació conflictiva, encara que mai va arribar “la sang al riu”. En el món gitano, els que tenen dret a expressar-se en nom de la comunitat són els patriarques. Jo, en canvi, els hi vaig proposar donar veu als joves. En un primer moment, aquesta proposta no va ser prou benvinguda, però finalment els patriarques van acceptar que fossin el joves els que representessin la comunitat en el projecte. En el cas de Lleida, va resultar molt difícil trobar noies gitanes que volguessin participar. A alguna d’aquestes noies, la comunitat la va intentar censurar per algunes imatges que havia publicat. Però en tots els casos els conflictes es van superar.

En el cas de Colòmbia vaig proposar que en comptes d’un sol grup, hi participessin dos grups que eren potencialment antagònics. Un estaria integrat per persones desplaçades pel conflicte i que han hagut d’abandonar l’àmbit rural per a refugiar-se a les ciutats. L’altre el conformarien persones que havien format part dels grups armats il·legals, com ara les FARC. Quan vaig fer la proposta em van dir que si estava boig perquè es corria un gran risc per la integritat física i fins i tot la vida d’aquestes persones. Que de cap manera es podrien reunir juntes en un mateix espai. Vaig insistir i el que vaig fer va ser demanar-los que es reunissin per separat, però això sí, que tinguessin un sol espai virtual on publicar, de manera que el diàleg que no podien tenir presencialment, el pugessin dur a terme mitjançant Internet. El resultat va ser el millor possible, perquè al cap de la tercera reunió, al veure que els temes eren els mateixos, els vaig proposar que es reunissin presencialment. Van acceptar i a partir d’aquell moment es van convertir en un únic grup que més tard es va integrar com a grup de treball a la Universitat de Caldas.

De manera que la voluntat d’expressar-se sempre ha estat per sobre dels conflictes interns. A São Paulo els missatgers van tenir algun ensurt amb els sindicats, que van voler apropiar-se del projecte per convertir-lo en la veu del sindicat, però els Motoboys van decidir mantenir la independència.

MB: Quan et conviden a presentar Megafone en el context d’una exposició col·lectiva, com ho fas?

AA: Normalment mitjançant una instal·lació que recrea la instal·lació documental que tenia lloc durant el projecte. És a dir, una taula de reunions, una projecció aleatòria i un ordinador on es poden consultar el continguts publicats pels participants. Si hi ha documentació impresa es posa damunt la taula per a què es pugui consultar. Es tracta d’explicar el que va passar. Dic “projecció aleatòria” però hauria de dir potser una mena de “breaking news” de cada projecte. Es tracta d’una aplicació que busca a la base de dades la publicació més recent per a projectar-la a manera de “billboard”. Si no la troba, busca entre les últimes publicacions.

MB: La teva responsabilitat ara és mantenir aquesta base de dades, que és el que va quedant de tots aquests projectes. La preservació de Megafone és responsabilitat teva.

AA: Sí, mantenim un servidor d’Internet que permet la publicació en temps real i també constitueix el repositori que preserva la memòria de tots aquests projectes, prop de 300.000 fotografies, textos, vídeos i sons.

MB: T’imagines seguir sempre amb aquest tipus de projecte, o de vegades tens la temptació de tornar al teu estudi i produir objectes? O, pel contrari, aquesta tornada endarrere ja no és possible?

AA: Ara per ara em plantejo continuar en aquest àmbit. Segurament prendrà altres camins, com el projecte amb persones cegues del 2010 i d’altres espais de recerca més específics. Pot ser que el sentit d’aquesta recerca vagi adreçat a persones que puguin treure partit d’aquestes tecnologies per problemes com la ceguesa o l’Alzheimer. La qual cosa representa un nou i complex tomb al cargol per tal d’intentar construir un dispositiu més depurat i senzill, que pugui fer servei a aquestes persones.

Si ho valoro a nivell personal tot recordant els meus temps com a escultor en els quals jo estava a l’estudi pensant en el sublim de l’art, quan els comparo amb les situacions a les que em porten aquests projectes, en les que sovint estàs al carrer amb gent que potser no arribaries a conèixer mai, i em trobo compartint una sèrie de problemàtiques que no tenia ni idea de que podien existir, doncs tot això no ho canviaria pas per la meva pràctica anterior. Encara que potser arribi un dia en el que trobi a faltar allò que tenia l’escultura, que anaves construint a poc a poc amb materials físics. L’endemà tornava a l’estudi i allò continuava allà. No hi havia necessitat de connectar-se a Internet per constatar la presència escultòrica.