Som cos, més enllà del biològic

“Pensar el cos és pensar el món”.
David Le Breton

Sent poc més que un nounat comencem a explorar el cos que habitem, intuint que el nostre organisme no està adherit físicament al pit que ens alleta; som un ens diferent, un cos independent i autònom. No obstant això, aquest indici d’identitat que s’anirà emfatitzant amb el temps, està inscrit en un espai-temps determinat i és deutor del seu passat sociocultural. Encara que pogués ser perceptible què pertany a la naturalesa i què pertany al món -entès com a context, tots dos espais, dins i fora, estan íntimament entrellaçats.

Com es poden formar altres cossos i quin tipus de cossos seran aquests; quines noves relacions amb els altres i amb l’entorn es generen en incorporar la tecnologia i la ciència (i totes les seves ramificacions: informàtica, biotecnologia, robòtica…). És la finestra a múltiples futurs el que ens mostra el CCCB amb la seva exposició +Humans

Hi ha una estructura social establerta, apresa i interioritzada, un govern que exerceix des del propi autocontrol fins al control de les poblacions (Foucault, teoria de governabilitat), però està tan integrada, que resulta per a molts gairebé innata, com el binomi constant entre home-dona entès com a gènere i sexe. La consciència de multiplicitat i d’autoidentificació ve sempre de minories que s’uneixen, com les teories queer, feministes i transsexuals. No obstant això, aquest obrir possibilitats que trenca amb els cànons i incideix en el teixit social, com bé assenyala Judith Butler a “cossos que també importen” té un radi d’acció més ampli, mobilitzant a poblacions precàries o aquells que no encaixen en el que es presenta com la mitjana perfecte(1) [[A l’exposició es poden veure les següents obres referides en el text i més de 50 altres peces d’art, ciència i tecnologia:

1. La ley del promedio – Addie Wagenknecht, 2014.
2. Cap cos és perfecte – Niko von Glasow, 2008.
3. Recorte por la línea – Regina José Galindo, 2005.
4. Cames de guepard – Aimee Mullins, 1996.
5. Pròtesis. The Alternative Limb Project – Sophie de Oliveira Barata, 2011-2015
6. Ciborgismo – Cyborg Foundation, Neil Harbisson i Moon Ribas, 2015.
7. Transfiguracions – Agatha Haines, 2013.
8. Dispositiu d’empatia improvisat IED – S.W.A.M.P – 2005.]].

En nombroses ocasions, els ideals irreals de bellesa que es propaguen pels mitjans de comunicació, tenen un impacte en l’individu que el porta a un rebuig del propi cos, percebut com “humà imperfecte”(2). Auto-insatisfacció pel seu color de pell, el seu pes, la seva forma i mida, si li falta un braç o li sobra un dit. Si bé la cirurgia plàstica ens ha ofert la possibilitat de transformació i amb això un alleujament, una recuperació de l’autoestima, d’altra banda, la mateixa mà estesa també pot resultar opressiva, arribant en alguns casos a allò patològic. ¿Pot ser un producte per a la nostra identitat ja no només dissenyada sinó modificada, oferint la possibilitat de ser un altre?(3).

Actualment, els ciborgs, batejats per Donna Haraway, cobren rellevància; la discapacitat com a capacitat augmentada. Per a Aimee Mullins(4) el seu cos orgànic acaba als genolls, on comença la màquina; pròtesis inspirades en les potes d’un guepard van ser les que la van donar a conèixer als jocs olímpics. Unes pròtesis de vidre lluïa al videoart The Cremaster, de Matthew Barney. Ha estat model d’Alexander McQueen, ha donat xerrades a TED Talks i amb la seva presència no només demostra que és possible gaudir d’una vida en igualtat de condicions sinó que també és completament normal. Viktoria Modesta va perdre de nena la cama. L’única diferència física entre altres cantants i ella, era que ella podia intercanviar la seva cama per dissenys de pròtesi. Tot i així, les productores musicals li van tancar moltes portes abans de saltar a la fama com a cantant pop. No es tracta de fer apologia de la pròtesi, però sí que és cert que el fet que hagin companyies com The Alternative Limb Project (5) que es dediquin a pensar i crear pròtesis amb un sentit estètic i funcional més enllà del mer simulacre d’articulació, redefineix la concepció d’una amputació i com relacionar-s’hi. La pròtesi ja no és una part del cos a amagar, pot ser una capacitat augmentada a lluir amb orgull.

Coneixem el cos que tenim i algun altre que ens envolta. Ara, a més, gràcies al potencial de la biotecnologia podem somiar amb altres cossos. Sembla que cada vegada estem més a prop de saber si els androides somien amb ovelles electròniques. Neil Harbisson i Moon Ribas han fundat La Cyborg Fundation (6) amb la intenció d’ajudar els humans a convertir-se en ciborgs. Més enllà d’un ús mèdic, promouen el ciborgisme com un moviment artístic i social. Implantar-se per exemple un sensor per percebre el moviment dels terratrèmols és el “poder” que Moon Ribas volia tenir i ara té. Ballarina de professió, incorpora aquestes trepidacions inesperades a les seves coreografies.

¿I si aquestes habilitats o d’altres capacitats puguin ser ja modificades quan el nadó acaba de néixer?(7) Imaginem un món en què les famílies es permeten modificar als seus fills perquè estiguin més preparats davant les adversitats que puguin tenir en el futur. Una possibilitat que posa en qüestió els límits del que és ètic però que pot ser una realitat plausible. De ser un luxe que només les classes altes es poguessin permetre estaríem llavors davant d’una classe de superhumans amb superpoders en potència, augmentant amb això molt probablement, la desigualtat d’oportunitats. Potser l’exclusivitat seria només momentània, com succeeix amb qualsevol invent nou, com li va passar al televisor o al telèfon mòbil.

Per descomptat, si entenem el context com una prolongació del propi cos, l’efecte que tindran en nosaltres les desgràcies del món vindrà amplificat segons la proximitat en la qual tingui lloc. Sentint com per exemple aquell cos que pateix podria ser el teu (8). Trist és que els cossos que pateixen a una distància major, de tan lluny no ens toquen. I així sembla que l’empatia només frega, davant les desgràcies de països que ens enxampen lluny, davant classes que no són la nostra, davant religions o gèneres que no són el nostre. L’afecte en un cos segons Seigworth i Gregg al seu llibre The Affect Theory Reader és tant a fora com en si mateix, fins que finalment tan fermes distincions deixen d’importar.