Sospirs de plàstic

La planta sap molt bé contra què s’ha de rebel·lar en primer lloc
Maurice Maeterlinck

La imposició del turisme com a via d’escapament per a l’economia occidental ha comportat certes obligacions inesperades per a la societat. Pobles i ciutats s’han adaptat als ulls de qui exerceix el seu dret a l’experiència i l’hedonisme, mentre els habitants han assimilat nous rols disposats a satisfer les necessitats de qui visita. Els espais intermedis i els terrenys erms, on solien regnar la practicitat i la improvisació, estan cada vegada més cotitzats per a la col·locació d’urbanitzacions, aeroports, hotels, centres comercials, o el que és el mateix: per ser destruïts.

El denominat “monocultiu turístic” fa referència a les pràctiques d’una indústria que no deixa que res creixi, es desenvolupi o arreli, un sistema limitat en desitjos i necessitats, basat en els mandats del “s’ha de”, en què la roda només passa per dos pols dependents: produir per gastar. Situada en un lloc d’alienació, d’alguna manera la població desitja ser turista, també en el seu territori, poder sortir de tant en tant a menjar, a prendre alguna cosa, i fer com si res.

Ens enfrontem a uns espais de lleure cada cop més similars, on cada consumidor repeteix la mateixa seqüència. En aquests llocs-no-llocs, bona part del temps es passa practicant la paraula, intercanviant-la, posant-la per sobre, en un intent d’aferrar-se a ella com a salvació davant els fets, davant les circumstàncies materials. En aquests entorns semblants, límpids i estèrils, malgrat tot, sol haver-hi espai per a l’esperança, i és per això que, en algun racó, potser dalt d’una prestatgeria o a la porta del lavabo exclusiu per a clients, hi ha un forat per a una planteta de plàstic.

En la cultura del succedani, on només les aparences importen, les plantes troben el seu protagonisme, encara que sigui artificial. En bars, restaurants i hotels sembla haver-hi una certa preocupació per atendre la vida (encara que només sigui la seva imatge), i els propietaris solen entossudir-se a comprar i col·locar elements decoratius que es facin passar per plantes, siluetes que de lluny poden fer el fet, però que de prop només evoquen una certa desil·lusió.

Sabent del cert, com a éssers racionals, que una de les activitats imprescindibles per a la supervivència és respirar, el nostre vincle amb el regne vegetal ha de ser molt més potent del que pensem. Les inspiracions profundes quan anem a la muntanya en són una prova. Sense la necessitat de sortir del ritme de la ciutat, aquestes tires verdes travessades per filferros col·locades de qualsevol manera en qualsevol racó intenten generar un ambient que ens pugui apaivagar.

El missatge queda bastant clar: “aquí no”. Aquí no hi ha temps, no hi ha escolta, no hi ha sosteniment, no hi ha curiositat, no hi ha estima, no hi ha comunitat, no hi ha cures per a una planta. En el sector serveis, tot passa tan ràpid, hi ha tantes coses per fer amb tan poques mans que una planta seria un destorb, generaria pèrdues. És per això que tot el que s’ha enumerat s’evita dedicar a qualsevol ésser viu, ja siguin les necessitats d’un potus o del personal que carrega amb el negoci.

Costa creure que es pugui presentar la vida vegetal de manera tan fragmentada, quan és ben sabut que totes les plantes es connecten amb les seves veïnes, es complementen, es donen suport, es comuniquen. Com podem assumir, encara que només sigui decorativament, que quatre tests amb flors de plàstic evoquen la presència del regne estudiat per la botànica? En un moment en què la societat està hiperconnectada i rebem missatges generats a milers de quilòmetres, ens conformem a col·locar algunes còpies de les flors més barates en llocs que no molestin, i així intentem crear un clima més amable; de la mateixa manera, ens conformem amb viure en cases que generen una certa asfíxia, desvinculats del que tenim més a prop. El sosteniment natural també és el social. Es tallen les arrels d’arbres i habitants, es dificulten les dinàmiques comunitàries entre persones, vegetals i animals, el suport que fa possible que un individu no hagi de fer-ho tot sol, tot el temps.

També a l’aire lliure anem comprovant que en molts carrers on tradicionalment s’han plantat espècies ornamentals com tarongers, plàtans o jacarandes, s’ha normalitzat evitar el co-protagonisme als escocells entre l’arbre principal i les plantes adventícies, cegant la terra als seus peus, evitant connexions d’interdependència i deixant un buit en el nostre vocabulari, ja que aquest espai, que deixava lloc a l’aigua, sempre ha tingut un nom, i és una de les paraules més antigues de la nostra llengua, herència dels sumeris.

Vist el que hem vist, i si la reproducció de la flor ha de molestar el mínim possible, també és probable que hagi de costar el mínim. Des de les flors de paper, plomes, cera, os, vidre o seda fins a les que avui en dia ambienten els espais amb la seva aroma plàstica, la tasca minuciosa i repetitiva ha estat acompanyada de certes dolences a causa de les postures, les presses per una demanda creixent, les esbroncades per alguna equivocació. Qui ha elaborat aquestes presumptament delicades plantes podria ben bé ser qui serveix les taules, corre cap a la cuina i qui, una tarda de gener, en una hora morta, dedica uns minuts a netejar la pols acumulada en fulles i pètals d’etern petroli.

Potser una flor no es mereix estar en un bar fent olor de fregits o d’alcohol, i l’opció de la còpia sigui la menys dolenta. Per què haurien de patir aquests inconvenients només pel nostre gaudi i caprici? Si dediquen la seva vida a la supervivència a través de la reproducció, deixarien entrar un element tan perillós i disruptiu com una abella perquè fes la seva feina pol·linitzadora? L’estat del benestar mai permetria tal risc.

A les botigues especialitzades argumenten que aquestes tiges de vida plastificada són ideals per a aquells que no tenen temps per cuidar una planta natural, que són una alternativa duradora i atractiva, que es poden encarregar segons les necessitats de cada espai, que no tenen els inconvenients de les plantes vives. La vida a la carta, però sense la vida. D’aquest viu sense viure en mi en deixa constància l’artista Paula Anta, que en la seva obra Paradisos artificials mostra recreacions inofensives i controlables de paradisos possibles i perfectes a través d’un registre fotogràfic de diverses botigues de Corea del Sud on es venen plantes artificials.

El temps passa, i verdolagues, roselles i ortigues s’entesten a brotar en les escletxes del consum, del turisme i del superflu, petites fissures en el sistema per les quals ja està esclatant tot, però a poc a poc, i seran les flors que viuen i moren les que acabaran guanyant la partida.