Surely such a transformative time on Earth must not be named the Anthropocene! (1)

A Strata, d’Ariadna Guiteras, una Veu ancestral que creua la història es veu embolicada en “una romàntica història de poliamor a l’Antrobscè”. Amb aquest terme Jussi Parikka es refereix al miratge d’una falsa promesa: la d’una tecnologia redemptora que torna més sana la nostra relació amb el medi ambient. La història de poliamor que mantenim amb els nostres dispositius i que els nostres dispositius mantenen entre si gràcies a una extensa xarxa de relacions materials és una relació tòxica. El Núvol perfora la Terra. Vivim en la Tercera Era del Carboni. El plastiglomerat amb el qual intima la Veu de Strata serà part fonamental del nostre llegat geològic. Una sonda espacial que apunta cap a la Terra. El missatge són els media. El programari és matèria. Arqueologia d’un futur mediambiental residual. El contenidor d’escombraries és un laboratori de la Plastifera, les formes de vida potser també es pregunten, com va fer Arthur Clarke, per què aquest planeta es diu Terra quan és Oceà.

A l’Antrobscè els éssers humans som una força geofísica al costat dels desitjos corporatius que instrumentalitzen les nostres vides en benefici del capital. Un capital que des de fa més d’un segle és El Capital. La bèstia mitològica per excel·lència del nostre present. Ferotge, impune i omnipresent. Capaç de fer-nos creure que no hi ha una alternativa possible, ni tan sols en aquest reducte de llibertat que podria ser la imaginació. Tal és la seva força que ha donat nom al Capitalocè, un terme més controvertit i amb menys còmplices que el seu germà gran: l’Antropocè. El Capitalocè és d’herència marxista, un revenant de la Modernitat en un present que tendeix a creure que és possible enterrar el passat. L’encanteri del progrés segueix dominant les nostres vides i la nostra comprensió del món. Abans ens dirigia cap a una victòria sense adversari; ara ens dirigeix ​​al fracàs, al desastre total. L’enemic som nosaltres mateixos. Però la condecoració ens l’hem posat nosaltres. Som la gran força geològica del planeta.

Strata (2013)

La ciència-ficció, que tant hem lloat per a pensar el futur, ens ha proporcionat nombrosos Apocalipsi que segueixen col·locant l’Home -que no l’ésser humà- en el centre dels seus imaginaris suposadament alternatius. El relat no deixa de ser teleològic. I heteropatriarcal. Com en tot, hi ha necessàries excepcions. The Female Man, de Joanna Russ, no presenta la possibilitat imminent o latent d’un tràgic final per a la humanitat. Imagina l’inimaginable: elimina l’actor principal que domina l’equació món / futur i desintegra sense violència la simbiosi entre extractivisme i tecnologia. The Female Man esborra despreocupadament als homes del futur, intercanviant el desert post-apocalíptic per la calma d’un món científicament molt avançat en el qual les dones trien de manera voluntària construir una societat agrària durant segles. La utopia rural de Russ es torna real en l’actualitat mitjançant el desig i les recomanacions d’aquells que han entès que les ciutats no són el resultat natural de la Història -res ho és- sinó una elecció ideològica inconscient. Potser per pensar el futur ens cal més ficció-social i no tanta ciència-ficció. Potser, per a què aquest futur existeixi, ens cal començar a deixar de pensar que les solucions es troben en ell. O en nosaltres.

La major part de les històries de la ciència-ficció estan orientades a una mateixa fi: la fi de la Història. Un relat que és simplement un dels relats possibles. Un relat que és aliè a la vida (i la no-vida) de moltes altres entitats, però que ha acabat per apropiar-se’n, usurpan-los-hi el dret a una història pròpia que no comprometi la seva supervivència. Una no-història. La fi de la Història és una meta suposadament involuntària que també està arrelada en el relat teleològic que comparteixen Capitalocè i Antropocè. Un tema que ni tan sols és nou, que neix amb ella, i que només s’esgotarà quan aquest final realment passi. Amb l’Antropocè som més conscients dels efectes transformadors de l’activitat humana sobre el planeta que amb l’Holocè. Però és una categoria tan dramàtica com tots aquells finals del món que pronostica. Un terme ideològic que, a causa de la seva herència etimològica, ni tan sols ens inclou a totes. L’àntropos és parcial. És l’home universal, blanc i occidental. Aquell que ha inventat la locomotora de vapor o els explosius. El mateix que ha dissenyat la importància del carbó, del petroli o del liti dins de l’economia mundial. L’Antropocè és eurocèntric. En el seu repartiment històric de culpes acusa la Revolució Industrial, un esdeveniment realment petit que eclipsa la resta de relacions mundials que treballen en la transformació del planeta. L’Antropocè és arrogant i antropocèntric. Segueix posant l’ésser humà en el centre de forces d’una acció descentralitzada. L’Antropocè és una ficció, una mite-auto-poiesis. Com diu Haraway -a qui esmento ara però que està present en tot aquest text- “és difícil explicar una bona història amb un actor tan dolent. Els mals actors necessiten una història, però no tota la història.”

L’Antropocè és neoliberal. El seu aparell social és pesat i fatigosament burocràtic en la recerca d’unes solucions que només són vàlides si segueixen beneficiant al capital. Les energies renovables simplement renoven els continguts i estratègies del neoliberalisme. Intercanvien uns recursos i necessitats per uns altres dins del mateix paradigma de dominació de l’entorn. La burocràcia, inscrita en el codi genètic del neoliberalisme, és una cosa que Mark Fisher va saber dissociar del comunisme, tan digne com el primer de l’Extractivocè, la categoria amb menys èxit de tota aquesta elit onomàstica que intenta abastar interaccions que no podem contenir. L’Antropocè és classista. Com a terme, ha estat naturalitzat per la classe intel·lectual de les zones més riques i privilegiades de la societat occidental, sent poc útil per pensar altres societats i altres formes d’interacció i relació, humanes i no humanes. L’Antropocè és un estat d’excepció posthumà que apareix quan ja no és possible seguir vivint en la Història. L’Antropocè no ens serveix, tampoc el Capitalocè. El problema aquí no és la terminologia, sinó els efectes materials que produeixen i reprodueixen els discursos. I doncs?

Haraway obre la possibilitat de pensar des d’un relat inacabat en el qual allò subversiu deriva d’un posicionament més humil. El Chthulucè. Un relat en què som un element més dins d’un embull de relacions i entitats en contínua transformació. Tots som compost. Un relat en què les formes mitològiques són unes altres. Són terrenals. Perseu com a aliat de la Medusa. Medusa com a aliada de la humanitat. Atenea mai va ser òrfena. Gaia com un nom que conté molts altres noms. Deesses amb cossos mutants i dimensió sensorial. Cossos de cossos. Sistemes de sistemes. Eixams, corals, liquen. Lynn Margulis: el genoma com a registre de l’activitat dels organismes. L’homo que es transforma en humus. La terra com un sistema complex que s’adapta i que és capaç d’absorbir els cops per transformar-se en un espai viscós i no en un descampat àrid. Però fins i tot els deserts són plens de vida. Relacions de parentiu que no vénen determinades per la consanguinitat. Tentacular i no testicular. Una macro-micro-història de poliamor sense la toxicitat del romanticisme. Un temps transformatiu i no catastròfic. La interacció es converteix en intra-acció. El feminisme com a via per a un altre posicionament ètic que sí que ha sabut desvincular-se de l’antropocentrisme. Allò impersonal és polític. El Chthulucè com aquell món en què és tan important morir bé com viure bé. En present continu i no en futur.

(1) Donna Haraway