Takweer: L’arxiu com a creador de móns

El 2019, el dissenyador gràfic libanès amb seu a Londres Marwan Kaabour va llançar la pàgina d’Instagram Takweer, que ell descriu com una pàgina dedicada a “narratives queer en la història i la cultura àrabs”. L’arxiu amateur de vestigis històrics i curiositats culturals pop que deriven en lectures i interpretacions queer ha acumulat fins avui 25.100 seguidors. S’ha convertit en un espai estimat per als àrabs queer de tot l’Orient Mitjà i la seva diàspora per a que s’impliquin i comparteixin elements de la seva història i cultura que han avivat les seves sensibilitats queer o amb les que s’hagin pogut sentir identificats. D’aquesta manera podran allunyar-se col·lectivament de la creença, hegemònica tant a Occident com a l’Orient Mitjà, que al món àrab no hi ha, hi va haver ni hi haurà espai per res més que el que avui constitueix les normes de gènere i sexualitat normatives i naturals de la regió.

En narrar la gènesi del seu projecte, Kaabour ha explicat que el seu nom deriva de la sura 81 de l’Alcorà, Surat At-Takwir, que identifica els presagis que assenyalen la imminència del dia del judici. El terme takwir deriva de la paraula àrab qura, o esfera, que es tradueix com “la transformació en una esfera”, que Kaabour interpreta com “la creació d’un món” (Jahshan 2023). La paraula també s’assembla a l’anglès “queer”. Kaabour fa una fusió de l’anglès i l’àrab per crear la paraula composta Takweer, que tradueix com “fer queer” (Jahshan 2023).

M’interessa pensar amb aquesta idea de “fer” en lloc de demostrar; d’enfocar un projecte com Takweer com una manera de fer un món queer, en comptes d’intentar recuperar o autenticar la identitat queer enfront de la identitat aràbiga. El propòsit d’un projecte com Takweer no és situar la identitat queer dins del món àrab i definir una manera “autèntica” de ser àrab i queer, sinó de fer que el món àrab també sigui queer i desafiar la història occidental sobre l’origen de la identitat queer, perquè desestabilitzi la nostra comprensió de qui és i què és queer, i qui és i què és àrab. Què podria significar donar una ullada queer pel món àrab? Què podria significar aprendre la identitat queer com una manera de ser i convertir-se, com una orientació dins i cap al món, des de i a través de la identitat àrab en lloc de contra i sense ella?

Pel que fa als tipus de contingut que apareixen a Takweer, existeixen per servir tres arguments: que la identitat queer sempre ha existit en el món àrab; que el món àrab tenia una relació històricament ambivalent amb el gènere i la sexualitat no normatives, cosa deixava marge de maniobra quan es tractava d’expressió sexual i de gènere; i que la cultura àrab es caracteritza per una sensibilitat camp en conflicte amb la seva heteronormativitat professada. La pàgina va començar com un repositori de béns culturals que havien modelat la relació de Kaabour amb la identitat queer en intersecció amb l’àrab, cosa que el va obligar a començar un viatge d’exploració històrica amb l’objectiu d’una recerca d’avantpassats queer, començant pel coneixement històric popular al qual havia estat exposat en créixer al Líban, coneixement que es donava per descomptat, però que també estava marginat i no es qüestionava; i continuant amb la cerca de la implicació amb material acadèmic, impressions històriques i material fotogràfic. A mesura que la pàgina va anar guanyant seguidors, Kaabour es va deixar guiar en les seves cerques per la seva audiència.

Per posar un exemple, en una publicació a Instagram titulada “La fascinant vida del cantant folk transgènere iraquià”, Kaabour presenta Masoud El Amaratly, un cantant iraquià que ens explica que va saltar a la fama als anys vint i que era conegut per la seva distintiva veu i les cançons rurals folk que cantava. Com molts dels posts de Takweer, aquest també és breu. No obtenim una narració detallada sobre el viatge de gènere d’en El Amaratly i tampoc la comprensió de la seva identitat de gènere, ni què suposava el seu esdevenir o com es rebia. En canvi, sí que obtenim fragments recopilats de diverses fonts anònimes que ofereixen una ullada de l’existència d’un subjecte ‘trans’ que no només va existir a la regió, sinó que sembla haver prosperat en certa manera dins de l’escena musical regional. Aquestes narratives es presenten sovint sense molts comentaris, deixant que el públic tregui les seves pròpies conclusions, completi els buits especulativament i imagini com figures com El Amaratly es movien a través de l’espai i el temps.

Durant la nostra conversa, Kaabour reconeix que El Amaratly va ser rebut de manera aparentment ambivalent, la qual cosa permetia enfocaments contradictoris quant a la seva identitat de gènere. Sorgeix com un famós cantant folk el talent del qual va permetre potser tolerar o ignorar el seu gènere. Kaabour no presenta aquesta ambivalència al seu públic a la seva pàgina d’Instagram; més aviat, els presenta simplement amb el fet de l’existència d’El Amaratly, i de la seva recepció positiva com a cantant folk. Això és suficient en molts sentits, ja que l’existència d’un cantant folklòric regional de gènere variant popular a l’Orient Mitjà contemporani resultaria, per a molts, impossible d’imaginar. El Almaratly és un vestigi del passat que als àrabs queer se’ls diu que no pot existir en el present. És important destacar que això és un vestigi de la transgeneritat i la identitat queer de principis del segle XX, quan el sentiment i la lluita anticolonialistes van sorgir per tota la regió i van desestabilitzar la distinció entre el gènere precolonial i la no normativitat sexual, i l’argument que la trobada colonial va donar lloc a l’eliminació de modes alternatius d’encarnar i practicar la disconformitat sexual i de gènere.

El 1942, per exemple, la popular revista egípcia al-Ithnayn wa-l-Dunya va publicar un article titulat “Si jo tingués bigoti”, en el qual es preguntava a diverses actrius quin bigoti triarien per si mateixes si fossin homes. El 1944, la també popular revista setmanal Al-Musawar va presentar una sèrie de fotos d’actors i actrius egípcies que es transvestien i posaven junts. A Takweer apareixen imatges d’ambdues publicacions. De la sèrie d’Al-Musawar, Kaabour comparteix una foto del famós comediant egipci Ismail Yassin amb vestimenta de dona, al qui l’actriu i ballarina Gamalat Hassan, amb vestit i amb un barret fes, ajuda a baixar de l’autobús. Segons Kaabour, el títol de la sèrie original diu: “Amb una elegància sense igual, Ismail Yassin intenta baixar de l’autobús, mentre Gamalat Hassan, per por que ensopegui, se li avança i agafa la seva mà per a ajudar-lo”.

A les actrius amb bigoti, un comentarista respon: “Les dones àrabs van inventar els drag-kings.” A la foto de la sèrie d’Al-Musawar, un comentarista respon afirmant que el famós escriptor egipci Tawfiq al-Hakeem “era queer”. Kaabour em va dir que al-Hakeem havia publicat una carta en un número anterior d’Al-Musawar, demanant que els actors i actrius intercanviessin roba, i la revista va respondre organitzant la sèrie esmentada. Pel que fa al comentari sobre la sexualitat d’al-Hakeem, Kaabour va demanar més detalls al comentarista, qui va respondre que “en realitat no té proves”, però va explicar que, en la col·lecció publicada de les seves cartes personals, Zahrat Al Omer, els intercanvis entre ell i el seu millor amic Andre donen a entendre que “estava molt unit a Andre sentimentalment, d’una forma que semblava íntima i vulnerable”. La resposta de Kaabour va ser que, quan va llegir la proposta d’al-Hakeem per a canviar de gènere en la revista, “estava gairebé segur que aquestes paraules no sortirien mai de la boca d’un home no queer”. Aquestes publicacions en Takweer dibuixen una imatge del món àrab en el qual una pràctica com el transvestisme no sols es tolerava, sinó que es fomentava.

Aquests missatges i els sentiments que provoquen interrompen la teleologia de la identitat queer tal com s’entén convencionalment, i amb la noció de la seva estrangeritat al món àrab, d’aquí la declaració que les dones que apareixen a Al-Musawar van “inventar els drag-kings”. Els comentaris sobre al-Hakeem apunten a una reflexió especulativa sobre el possible paper que les persones queer han exercit en la formació del cànon de la cultura popular àrab; sobre les figures queer darrere de les escenes que introdueixen el joc de gènere en el corrent principal.

El material d’aquestes publicacions a Takweer insinua un interès àrab dominant en la fluïdesa de gènere i la llibertat sexual que desafia directament l’estricta concepció dels rols de gènere, les actuacions i les encarnacions amb les quals han crescut molts àrabs queer contemporanis. En el cas d’al-Hakeem, porten a especular sobre l’existència d’avantpassats queer capaços de prosperar, encara que fos en secret, en una època que, des de la perspectiva actual, es percep com més flexible i durant la qual fins i tot podrien haver intervingut en la cultura hegemònica, aprofitant les seves aparents curiositats per a llaurar-se un espai per a l’expressió queer just sota els nassos de l’heteronormativitat.

Kaabour diu que “si hi ha una cosa que es pot aprendre d’un projecte com Takweer, és que els àrabs queer sempre han existit: no importa el que pensin les autoritats àrabs, els mitjans de comunicació i les famílies que afirmen que la identitat queer és una “importació occidental”. Amb sort, recollir tantes històries àrabs queer de totes les dècades, pot ajudar a fer que la pàgina recordi a la gent un moment en què hi havia més acceptació per la diversitat” (Jahshan 2023). Kaabour convida la seva audiència a abordar el passat d’una manera que desperti un anhel d’allò familiar, però també desconegut, per allò que s’ha definit com a impossible, qüestionant què podria significar això per al present i el futur àrab queer d’aquelles persones a les quals se’ls ha dit que han d’acceptar una vida fragmentada o inadequada a casa, on la seva identitat és inacceptable i ha d’estar amagada o abandonada per complet, o una vida fraccionària a l’estranger, on el rebuig a la identitat àrab s’emmarca com la condició per a la seva integració en l’anomenada “seguretat queer” a Occident.