Temps instituït, temps instituent

En els darrers anys, per ser aquesta una de les línies principals del centre d’arts Santa Mònica, he tingut l’oportunitat de treballar amb molts col·lectius artístics, alguns ja existents i altres creats per l’acció institucional. I amb alguns he pogut conversar sobre un símptoma cada vegada més evident i, al meu entendre, preocupant: la tensió creixent entre el temps institucional —o els seus ritmes, si preferiu— i el dels col·lectius que hi treballen.

Si em preocupa aquest tema, ara des del Santa Mònica i abans des de La Escocesa, és potser perquè els meus set anys de treball dedicat exclusivament a aquests llocs no han esborrat la profunda empremta que em va deixar més d’una dècada com a treballador “cultural” —entrecometes perquè, tot i viure de qualsevol altra feina, m’entestava a pensar-me així— autònom i precari. Precari per una col·lecció de treballs dispars i sense continuïtat, mal pagats o sense pagar, sustentats per l’entusiasme, la retòrica del sacrifici i la necessitat curricular, amb constants baixes i altes a hisenda i, per no tenir suport i una família acomodada, mesos sense poder llogar una habitació per voler seguir treballant en allò que calia. I precari també per una absència de xarxa per continus dubtes sobre qui era jo i per què feia el que feia.

Aquests anys van estar marcats per la crisi econòmica del 2008 i la sensació generalitzada que poder trampejar, viure, prendre una cervesa amb els diners d’una feina desitjada i amb què poder expressar-se era un rar privilegi. Però les òbvies dificultats econòmiques velaven un altre profund malestar: la tensió entre el temps aparentment objectiu de la institució i el visceralment subjectiu que cada persona porta amb si mateixa, amb el qual hem d’arreglar-nos-les. Ho deixàvem tot de banda quan la institució trucava proposant una única i inajornable reunió. Els temps i els desitjos propis s’aplacaven cada vegada que un centre d’art feia un gest de reconeixement dient-nos “m’agrades”. La possibilitat de treballar passava per sobre de tota la resta, fins i tot d’una cosa tan íntima com el nostre ritme intern.

Avui això continua passant, i més a altres llocs. Una acceleració desbordant doblega cada minut a cada ciutat els ritmes de les persones amb feines més inestables. Repartidores a Glovo, conductores a Cabify, netejadores a MyPoppins ho deixen literalment tot de banda cada vegada que els vibra el mòbil, pel risc de la penalització algorítmica i l’aterridor fantasma de la desocupació. I no estaran avui totes les persones autònomes sotmetent els seus ritmes a les capritxoses exigències del capital, en forma de milers de notificacions que cal atendre a l’instant i deixar-ho tot en suspens?

Però en el sector cultural anomenat institucional, en un context diferent del 2008, sembla que hi ha més consciència més gran sobre el que abans estava tan velat. Avui la gent comença a parar més atenció i cura al seu temps, reivindica els seus ritmes. I això provoca que la tensió amb els temps institucionals estigui manifestant-se per fi com a símptoma.

Què ha canviat des del 2008? La meva impressió és que avui la institució pot tenir més en compte la conciliació familiar, la multiocupació i les disponibilitats personals. Fins i tot algunes d’elles —ni de bon tros totes— intenten negociar amb diversitats diagnosticades, certificades i, per tant, amb temps alternatius de producció. Però la institució continua sent aliena al reconeixement de les subjectivitats i al gran ventall de temporalitats no dictaminables que comporten. I és aquí, precisament, on cal caminar.

Perquè la institució té la responsabilitat de reconèixer i assimilar que no pot equiparar els ritmes als de qualsevol individu amb qui treballi. Quan els posa al mateix nivell, està fent un violent exercici de poder.

Una institució no només està formada per diverses persones que poden reaccionar a les crisis, sinó que compta a més amb mecanismes que les poden apuntalar. Però ningú no té, a nivell individual, aquests avantatges. La persona està sola. Ha d’emmotllar a les normes externes la seva subjectivitat, les vulnerabilitats que apareixen mica en mica, de les quals pot no ser conscient però que són capaces de deixar-la en una situació de gran fragilitat. Aquesta és la desigualtat radical que ha d’assumir la institució quan realitza la complexa operació de fer negociar els seus temps amb els aliens.

Però això no invalida una altra qüestió important: la institució també està formada per persones. I aquestes, malgrat estar recolzades i protegides —només en certs casos— pels mecanismes institucionals, també estan travessades per vulnerabilitats subjectives que poden comprometre profundament els temps de la institució.

Fins aquí m’he referit a la relació que s’estableix entre els ritmes institucionals i els de les persones que hi treballen. Però què passa en la relació de la institució amb els temps d’un col·lectiu, que era la meva pregunta inicial? Per entrar-hi, començaré compartint el meu punt de vista —influenciat per les anàlisis del filòsof grec Cornelius Castoriadis i la psicoteràpia institucional— sobre què és una institució.

*

A la barra d’un bar, tres persones discuteixen acaloradament sobre l’article publicat la setmana anterior a A*DESK. Les seves opinions enfrontades els subjecten a la conversa fins a l’hora de tancament. Quan surten, coincideixen en el caràcter anormal de l’escena. “No és habitual”, diuen. “Hauríem de repetir-ho dijous que ve”.

Les setmanes i les trobades se succeeixen, i un dia decideixen fixar dues normes senzilles: la cita serà periòdica, en un horari convingut, i implicarà el compromís d’haver llegit l’últim article publicat en aquesta revista. Per fixar la regularitat, demanen al gerent del bar que els reservi setmanalment una taula apartada.

El grup ha realitzat una acció instituent:  ha reconegut els seus integrants, ha definit les relacions que es donen entre ells i ha fixat un marc normatiu que respon i protegeix aquestes persones i relacions. A partir de llavors, si una quarta persona se’ls volgués afegir, ho faria en un grup instituït, en una institució. I potser ja no podria modificar ni el requisit de les reunions —perquè els articles d’A*DESK són l’objecte d’aquesta institució— ni l’hora de trobada —perquè ara depèn d’una altra institució, el bar.

Això és una institució: les persones que reconeix, les relacions que aquestes estableixen i el conjunt de regles que se’n desprenen. Però qualsevol institució és interdependent, i per això les normes impliquen un diàleg amb altres institucions. Quan consensuï l’hora de trobada setmanal, el grup no només haurà de contrastar la disponibilitat dels seus membres, sinó també supeditar-se a allò que una altra institució ha marcat com a norma pròpia, l’horari de tancament del bar.

Si hi estem d’acord, haurem de reconèixer que no hi ha distinció essencial entre institució i col·lectiu. Al contrari que en la relació entre institució i individus, entre els quals sí que hi ha una separació radical, la diferència entre institució i col·lectius és més aviat de grau: consisteix en quines persones, quines relacions, quins marcs normatius estan en joc en cada cas, i també en les institucions amb què cadascú haurà de negociar.

D’això se’n desprèn que els temps institucionals i els col·lectius tampoc no siguin radicalment diferents. La institució pot tenir els seus ritmes com el col·lectiu pot tenir els seus. Assumir això, que no hi ha diferència radical entre el temps institucional i el de qualsevol altra col·lectivitat, pot ajudar a comprendre d’on parteix la creixent tensió entre tots dos i, com a colofó, esbrinar què és el que està alimentant un fals binarisme entre el que anomenem “una institució” i el que anomenem “un col·lectiu”.

*

Retrocedim. Què passa si aquest grup, ara de quatre persones, incapaces de coincidir en un altre moment, proposa al gerent del bar reservar el seu local a les dotze de la nit, fora de l’horari habitual? El més probable és que, per no entrar en detalls, el gerent es refereixi a l’hora de tancar com quelcom inalterable, és a dir, instituïda. Deixaria anar unes paraules com: “és una norma que jo també he d’acatar”.

Aquest és precisament l’exercici d’opacitat, l’exercici de poder que qualsevol forma instituïda té la potestat de fer —i que això al que comunament anomenem “les institucions” han fet des de les seves albors amb impunitat. Fer-ho, referir-se a la pròpia institució com una col·lectivitat exclusivament instituïda, inalterable, regida per un marc normatiu davant del qual no es pot fer res, és sempre una simplificació tendenciosa.

El gerent està donant per fet que el seu horari d’obertura es recolza en regles d’altres institucions de què depèn: l’Estat, els sindicats, el municipi amb les normatives horàries o la família que marca els temps de treball i lleure. I és cert que això regeix el seu horari. Però justament, en l’acció d’opacar tota aquesta xarxa institucional, en presentar el bar com un marc instituït, tancat, en amagar la complexa trama de persones, relacions, lleis i institucions que hi ha darrere d’una senzilla norma com l’horari del seu local, tanca la porta a una evidència: que en cap institució no està esgotat el seu impuls instituent.

És important i urgent que des de les institucions culturals comencem –les persones– a fer un exercici radical de transparència sobre els seus ritmes. Hem de poder mostrar d’on procedeixen els marcs normatius que definiran els temps de treball de les persones i col·lectius amb qui es relacionarà. Començar a mapejar-los o diagramar-los pot ser una forma excel·lent de mostrar quins temps estan instituïts i quins són instituents, i això pot obrir la porta a una negociació veritable entre les diferents estructures que s’hauran d’implicar en la difícil negociació entre ritmes interns.

Els temps d’”una institució” i les de “un col·lectiu”, doncs, no són essencialment diferents. La seva diferència més gran rau en com aquests temps són utilitzats —o no ho són— per ocultar les lleis, relacions i subjectes que jeuen sota la pell. Abandonar aquest ús tendenciós i, al contrari, compartir el sentit del temps propi, la seva genealogia, les lleis en què se subjecta, els consensos sobre els quals s’ha format, és l’exercici necessari perquè els col·lectius espremin la seva força institucional i les institucions gaudeixin de la seva condició col·lectiva. Per que el temps no ens enfronti, cal començar a parlar-ne.

[Imatge destacada: György Ligeti. Poème Symphonique für 100 Metronome. (Imatge de la representació al Sceanet Rued Langgaard Festival 2016)]