The Family Fang i l’art total(itarista)

Gràcies a una breu ressenya de Martí Manen publicada en aquesta mateixa tribuna, em vaig animar a llegir “The Family Fang”, de Kevin Wilson, un llibre pertanyent al cada vegada més ric gènere de les novel·les dedicades a l’art, del que Iván de la Nuez ha donat bones mostres. L’obra narra amb eficàcia i sentit de l’humor les aventures de Caleb i Camille Fang, una parella de performers que adquireixen certa fama realitzant acciones en espais públics, la finalitat de la qual és alterar el curs normal de les coses. Els protagonistes de la novel·la són uns especialistes en crear situacions absurdes que provoquen incomoditat, sorprès i desconcert a la gent que, incidentalment, es veu involucrada en elles, sense ser ni tant sols conscients de participar en projectes “artístics”. En l’estela d’artistes com Valie Export i Peter Weibel, els Fang duen a terme accions tan estrambòtiques com ho són escenificar una declaració d’amor pública durant un vol en avió o organitzar la seva pròpia boda en repetides ocasions sense que els pastors que participaven en les successives cerimònies sabessin que la parella ja s’havia casat amb anterioritat.

Kevin Wilson es val dels Fang per oferir-nos una entretinguda paròdia dels creadors que, sobre tot a partir de la dècada dels 1970, s’han obstinat en dissoldre les barreres entre art i vida, mitjançant unes accions que tenen lloc en el món “real”. L’escriptor nord-americà ofereix un retrat dels artistes contemporanis que no és precisament benèvol: els protagonistes de la narració són uns personatges una mica patètics, que s’entretenen escenificant unes accions més aviat fútils i mancades de substància, la justificació teòrica de les quals és més aviat dubtosa. Els Fang són uns artistes de riure, i el seu art també ho és. No obstant, el que resulta més atractiu d’aquests creadors ficticis és que no són tant diferents de molts artistes reals, que tots coneixem. Caleb i Camille, protagonistes d’una ficció còmica, recorden tremendament a alguns personatges els noms dels quals ocupen nombroses pàgines de llibres i revistes d’art contemporani.

Amb tot, el tret més notable dels Fang és el seu ple convenciment de la superioritat de la creació artística respecte qualsevol altre àmbit de la vida. Guiats per la certesa de que l’art és el fi últim que ha de guiar la seva existència, deixen que les seves pretensions artístiques determinin les seves decisions i els seus actes. Ells atorguen a l’art una dimensió transcendent i el situen, per tant, més enllà de qualsevol consideració moral. Els Fang són capaços de fer qualsevol cosa en nom de la creació artística sense mostrar el menor remordiment per aquest motiu. Tant és així, que no tenen el menor escrúpol a l’hora d’utilitzar els seus fills menors d’edat com a part de les seves performances i són incapaços de comprendre que ells poden negar-se a participar en els seus projectes delirants.

En el fons, els Fang semblen una metàfora d’una manera d’entendre l’art que ha gaudit d’una gran influència des dels inicis de la modernitat. Es tracta d’una visió de la creació –que ja es detecta en el romanticisme i que ha arribat fins a nosaltres a través de les successives avantguardes- segons la qual l’art ocupa un lloc central com a motor de l’emancipació humana. Des d’aquesta perspectiva, la producció artística gaudeix d’un estatus especial que li permet justificar tots els seus excessos i arbitrarietats. En la mesura en que ocupa una posició de superioritat davant de qualsevol altre àmbit d ela vida, l’art no ha de rendir comptes davant de ningú, si no és davant de sí mateix.

Els Fang encarnen un tipus d’artista que, degut al seu (suposat) caràcter extra-ordinari, està alliberat de tota responsabilitat moral: pot actuar amb impunitat perquè en l’art hi troba la seva coartada i justificació. És un creador que se sent legitimat per a cometre qualsevol excés perquè ho fa en nom de la producció artística. Caleb i Camille Fang representen a aquest tipus d’artista que encara somia en estetitzar per complet la nostra realitat. És l’hereu tardà de les ambicions totalitzadores de moviments com el funcionalisme o De Stjl, que van aspirar a edificar un món dominat per l’estètica maquinal i la raó abstracta, o com el surrealisme, que va somniar en imposar un univers dominat pels deliris paranoics i les pulsions inconscients. Com molts exponents de les avantguardes històriques, l’artista que encarna els Fang posseeix una visió totalitarista de la tasca artística, perquè entén que aquesta pot determinar qualsevol aspecte de l’existència.

Caleb i Camille Fang representen un tipus de creador que és en sí anacrònic. La seva idea de l’art com a missió els situa en un temps que no és el nostre. Per això, el seu comportament ens sembla còmic i patètic. Ara bé, en la manera d’actuar dels Fang podem detectar nombrosos del tics dels que fan gala molts creadors actuals. I és que, després de tot, la novel·la de Kevin Wilson pot entendre’s com una burla a gran part de l’art contemporani, al que li costa entendre que la seva amoralitat i el seu maximalisme no són més que una proba de que ja pertany a un altre temps.