The future of reading is not reading

Fa unes quantes setmanes vaig poder llegir al Twitter una frase que em va semblar intrigant. “The future of reading is not reading”, deia el tuït. Sóc una persona a la que li agrada llegir; a més, ja fa anys que visc de fer artefactes per a que la gent llegeixi. Per tant, no puc treure’m aquesta frase del cap des de que la vaig veure a la pantalla del meu mòbil. Com és possible que el futur de la lectura no sigui la lectura?

Podem aventurar diferents hipòtesis.

Si assumim una postura tecno-centrista, podem considerar que el predomini de la imatge a la nostra cultura provocarà que la paraula escrita quedi desplaçada com a font de preservació i transmissió de coneixement. La popularitat dels medis audiovisuals i de comunicació, junt amb l’aparició d’eines digitals que permetin produir i distribuir fotos, vídeos i animacions a baix cost, està provocant que tendim a aproximar-nos a la realitat a través de productes multimèdia. I, d’acord amb aquesta hipòtesi, aquesta tendència s’accentuarà en el futur. En temps futurs, aprendrem, ens informarem i ens divertirem mitjançant suports audiovisuals, de manera que la lectura es convertirà en una activitat anacrònica i residual. Des d’aquesta perspectiva, la televisió, els videoclips d’Internet i els videojocs mataran els llibres, les revistes i la premsa escrita.

Existeix una variant d’aquesta hipòtesi. És la que afirma que la lectura acabarà diluïda en processos de recepció del coneixement més complexos. És un fet que les xarxes digitals de comunicació estan modificant d’una manera profunda la manera com accedim a la paraula escrita. Gràcies als ordinadors i als dispositius mòbils, la paraula escrita acostuma a aparèixer com un ingredient més d’un conjunt d’elements diversos. Quan accedim als entorns digitals, sovint trobem que els textos són els components d’una xarxa de relacions que inclouen també imatges, sons, mapes i híper-vincles a d’altres recursos. D’aquesta manera, la lectura reconcentrada, basada generalment, en recorreguts lineals, i que era pròpia de l’era del paper, està cedint el seu lloc a d’altres formes de recepció, probablement menys atentes, en les que el text escrit roman en constant interacció amb altres recursos comunicatius. Si assumim aquesta postura, podem suposar que la paraula tendirà a aparèixer cada vegada menys com un element independents per a convertir-se en un component més de collages –o millor dit, mashups- complexos. Això provocarà que, a la llarga, la lectura, almenys tal i com l’entenem ara, tendeixi a desaparèixer.

També podem adoptar una postura neoludita i sostenir que la fi de la lectura està associada a la fi del llibre imprès. Segons aquesta manera de pensar, el retrocés de l’activitat lectora serà una conseqüència de l’economia de l’abundància pròpia de les xarxes digitals. A l’època dels suports impresos –caracteritzada per l’escassetat-, era fàcil que els lectors fixessin la seva atenció en els textos rellevants. Editar resultava car i dificultós, de manera que, per norma general, només la gent que tenia autoritat en alguna matèria tenia el privilegi de veure els seus textos publicats. Això, que podria semblar un inconvenient per a molts, va representar per al neoludita una garantia de preservació de la cultura escrita. L’escassetat del llibre imprès permetia que el lector pogués orientar-se dins d’un univers raonablement abastable. En canvi, ara, tenim al nostre abast una quantitat aclaparadora de textos escrits. Podem emmagatzemar milers d’assajos i novel·les en el nostre e-reader, de la mateixa manera que, navegant per Internet, podem llegir abundants escrits sobre qualsevol cosa que se’ns pugui ocórrer. Són nombrosos els neoludites que afirmen que aquesta aclaparadora abundància de textos ens impedeix concentrar-nos en una veritable lectura. Per a ells, aquest excés d’informació –que, sovint ens impedeix discernir entre allò bo i allò dolent- provoca que ens passegem d’un text a l’altre sense aprofundir veritablement en cap. Segons aquest punt de vista, l’excés de material escrit provocarà el declivi de la lectura, en convertir-la en un acte superficial.

Aquesta hipòtesi, també té una variant i és la que sosté que la fi de la lectura serà una conseqüència de la democratització de l’edició. Com tots sabem, la irrupció d’internet ha fet possible que qualsevol persona connectada a un terminal informàtic sigui capaç de publicar escrits potencialment accessibles a milions de persones. Les xarxes de comunicació han fet de tot individu un possible escriptor (i un possible editor). I, efectivament, la nostra època s’ha caracteritzat per l’explosió de l’expressió escrita. La multitud utilitza blogs, xarxes socials, sistemes de missatgeria i fòrums per publicar i difondre una infinitat de textos. Si assumim una actitud elitista, com ho fan personatges tant diferents com Jaron Lanier o Zygmunt Bauman, podem considerar que tal explosió de textos té un efecte empobridor sobre la nostra cultura. Certament, les xarxes digitals estan inundades d’escrits mal redactats, que s’expressen de forma maldestra, que tracten, sovint, sobre temes absurds o insubstancials. El predomini d’aquest tipus de continguts, entenen els detractors de la cultura de la xarxa, ha de ser necessàriament perjudicial per als lectors. Al cap i a la fi, quin sentit tindrà llegir si tots els textos a la nostra disposició seran banals i estaran pobrament escrits? Seguint aquesta lògica, el fi de la lectura serà conseqüència de la trivialitat de l’escriptura a Internet.

Aquestes són només quatre hipòtesis que intenten explicar el sentit de la frase “The future of resading is not reading”. Tot i així, podríem plantejar-nos les coses d’una manera ben diferent, i preguntar-nos si n o és possible que, en realitat, la frase que ha inspirat aquest article estigui equivocada.

Què passaria si, en realitat, el futur de la lectura fos la lectura? En tot cas, intentaré respondre a aquesta pregunta en un futur post.