THE UNDERCURRENTS 

                        (lectura murmurada)

Escoltar sota la superfície d’un penya-segat, i escoltar cap a l’interior de la pell implica practicar diferents formes d’atenció. Treballar amb les vibracions de l’energia que travessa el cos per experimentar com sintonitzar el pensament acústic amb allò que és a fora. Com connectar amb la vulnerabilitat material de l’oceà?, com parlar des dels afectes del coneixement biològic?, quina és l’escala de la respiració humana?

                        (respiració enèrgica)

El vast oceà Atlàntic es recull en un gibrell marítim de la costa nord d’Espanya, format per la col·lisió entre dues plaques tectòniques, i anomenat mar Cantàbric. Sobre el litoral càlcic d’Astúries, mirant en direcció contrària al mar, tinc una vista d’un tram de la Serra de Cuera. Penso en Astrida Neimanis escrivint sobre com els nostres cossos en realitat es van formar pel desig de les aigües que volien arribar a les muntanyes. Des d’aquest horitzó rocós m’arriben frases de grunyits al nivell del mar. En aquest lloc, la gola del mar es manifesta a través dels bufadors de Llanes.

El vent comença el seu diàleg amb la terra, de l’aigua
Dins de la gola calcària parlen els ancestres
                                                           És l’oceà
                                                           La seva boca és el cant de totes les boques, de l’espuma
Les veus respiratòries del mar convoquen a tots els éssers vius en la seva ressonància

La roca calcària es dissol en contacte amb l’aigua de la pluja que penetra per petites fractures fins al nivell del mar. L’acció erosiva de l’onatge,  animat per les galernes, engrandeixen les cavitats fins a arribar a formar coves en comunicació amb la fractura vertical. Les onades fan que l’aire i l’aigua que s’acumula en la cova es comprimeixi i surti a gran pressió per l’exterior. Així els bufadors són respiradors de mar, “bramadorius”. La força motriu del diafragma oceànic fa retrunyir la laringe dins del pit.

                        (sssssshhhhhhhhh fff fff fff fff fff sssssshhhhhhhh fff fff fff fff fff)

El romanç oceànic es produeix quan els llavis dels respiradors
s’apropen l’un a l’altre rebent l’afluència de l’oxigen dels cianobacteris
Amb cada inhalació ens allunyem de les ribes

La fluïdesa de la respiració oceànica ens connecta amb la seva vida i la dels seus habitants. Si poguéssim anar més enllà dels constrenyiments de la nostra visió, veuríem fitoplàncton, diminuts organismes que reciclen el CO₂ en oxigen, entrellaçant el nostre alè amb el seu. Una connexió significativa amb els nostres avantpassats i el nostre jo aquàtic. Pensar en l’escala de la respiració és pensar en el vincle entre el nostre ser individual i el planeta col·lectiu. Entre l’espai interior i exterior. Els cianobacteris alliberen el que necessitem per viure, prenent la nostra toxicitat. La toxicitat marina conté també el rastre de les relacions d’opressió amb altres cossos humans, l’oceà és un mar de memòria, una substància que reté una disparitat de temporalitats. La toxicitat marina també reté els àtoms d’aquelles persones que han mort a l’aigua. Aquí, en aquest horitzó penya-segat de boca mullada penso en les paraules de Adrienne Maree Brown quan invita a reflexionar sobre la respiració com una ofrena cap a la possibilitat que, en lloc de continuar la trajectòria de l’esclavitud, l’empresonament i la dominació, practiquem una altra forma de respirar.

                        (sssssshhhhhhhhh fff fff fff fff fff sssssshhhhhhhh fff fff fff fff fff)

La veu de l’oceà s’entrellaça a la gola
sortida d’humitat
gola cavitat carnosa sumptuositat
Immersa al llenguatge sense necessitat de posseir-lo
O sense ser posseït per ell
L’oceà parla
                                                           Mira les cicatrius
                                                           Les meves ferides
                                                           En aquestes roques
                                                           Continuo morint
                                                           Sent la meva boca com carn relliscosa
                                                           Respirant sense fi en aquest assentiment

Per despertar el cos acústic cal respirar amb la gola per a més tard treballar en l’emissió del so. Com emetre so amb la veu, com sintonitzar el cos amb el mar. Fer de les dues, una, fer de l’intern com de l’extern, i de l’extern com l’intern i el superior com l’inferior, i l’humà com el no humà.

Empeny la mandíbula cap a sota perquè quedi un espai poc comú entre les dents. Amb la boca tancada, infla el baix ventre. Fica una mà a sobre per augmentar la sensació. Inspira i expira pel nas mitjançant un ritme tranquil. Desplaça l’aire lentament cap a la part posterior de la boca, explorant les seves cavitats. La laringe es transforma en una mànega, l’aire viatja com a través d’una gruta, des de l’abdomen. La densitat de la respiració se sent, un moviment continu, ingràvid, que no pesa.

                        (suau intern shishishishishishishi)

Els respiraders parlen
                                                           Parlem com respirem
                                                           És l’oceà
                                                           Vibrant, cíclic
Les respiracions passen d’un cos a l’altre
És entre-cossos
Boques que saliven cap endins
Oh roques
És aquest amor embolicat el problema que promets?
Aquest mar més muntanyós
i agitat amb el seu fem de naufragis
Bellesa d’onades o
Refugi de dol tentacular?

                        (murmuri oceànic)

La respiració gutural es fa so. Tot el cos és roca a través de la qual passa l’aire. Al cap d’una estona d’habitar la respiració oceànica, un lleu ronc comença a ressonar dins la tràquea, la inspiració succeeix com un lament. La forma es fa ferida marina, la paraula un so respirador. El cos acústic emergeix, on la respiració no és simplement la manifestació d’una força vital sinó una dimensió radicalment diferent de la cognició oceànica. Inquietud al mar, inquietud a la veu.

Aquest text ha estat influenciat per conversacions amb Snejanka Mihaylova sobre el pensament acústic com a pràctica transcendental, i les lesctures de “In the Wake” de Christina Sharpe, “Bodies of Water” de Astrida Neimanis i “Undrowned” de Alexis Pauline Gumbs.

(Imatge de portada: Bufones de Arenillas a Llanes (Asturias). Cortesia Cristina Ramos González).