Cromos col·leccionables amb vides

Al Lower East Side de Nova York, no gaire lluny del trànsit i l’enrenou, hi ha una botiga especialitzada en cromos antics. En entrar i furgar entre sobres encerats i metal·litzats dels Gremlins, Power Rangers i els Chicago Bulls —tots acompanyats encara pels seus intactes xiclets de fa dècades—, trobem una altra col·lecció apilada en una cantonada, que destaca de les altres que tenen un tó més alegre. Amb una brillant coberta blava destaquen unes sinistres il·lustracions d’un soldat armat fins a les dents i un avió de combat, el nom Coalition for Peace sembla tret de Purple Heart (Cor Porpra)^[1]Purple Heart (Cor porpra) és una condecoració militar dels Estats Units que s’atorga als soldats que han estat ferits o assassinats en combat mentre servien a les Forces Armades..

Quan van començar a circular el 1999, aquests cromos eren els col·leccionables semioficials de la Desert Storm (l’operació Tempesta del Desert) que intentaven fer que la primera guerra del Golf semblés “guai”. Nens i adolescents de l’autoproclamat millor país del món intercanviaven cromos que mostraven el poder del míssil Tomahawk obliterant edificis iraquians i kuwaitians. A més, hi havia una baralla complets d’armes, pistoles, tancs i vaixells de guerra. Deixant de banda les màquines de guerra, algunes de les cares dels cromos es van convertir també en objectes de col·lecció. Alguns afortunats van trobar cartes de Saddam Hussein amb mirada entremaliada, mentre que altres es van fer amb les del comandant en cap, ni més ni menys que el mateix George H. W. Bush. Però van ser els cromos de soldats camuflats i decidits, preparats per a l’acció i anomenats “la columna vertebral de tota l’operació”, els que van llançar una clau lingüística interessant sobre aquests col·leccionables: en la imaginació nord-americana, la Guerra del Golf continua considerant-se com la invasió més madura i assenyada de la història recent del país. Allò inèdit va ser l’ús de terminologia mèdica per part del govern i els mitjans per descriure-la: “atacs quirúrgics”, “bombes de precisió”, “atacs aeris precisos i devastadors^[2]Aquests exemples han estat extrets de The Future of Air Power in the Aftermath of the Gulf War, 1992.. A diferència dels errors de guerres anteriors, aquesta guerra va adoptar un llenguatge de sanació per ocultar les ferides infligides, que en van matar milers i en van desplaçar molts més. Per tal de reforçar la narrativa de la superioritat tecnològica, es van distribuir altres imatges de la guerra. Aquesta vegada no eren des de la perspectiva humana d’un fotògraf de guerra sobre el terreny, sinó imatges captades des del cel mitjançant una càmera muntada sobre una bomba. Descendint sobre les seves víctimes, la Smart Bomb Vision (visió de bomba intel·ligent) es va instal·lar als míssils per millorar la seva punteria. O almenys això deia la versió oficial. En realitat, el general Norman Schwarzkopf, que va comandar la invasió, va reunir la premsa per mostrar-los els enregistraments d’aquests dispositius. El general Charles Horner, present a la presentació, va admetre que la gent “gairebé es marejava en veure-les^[3]Smart Bomb Vision por Roger Stahl © 2019 Rutgers University Press, New Brunswick.”.

AGM-65E Scene Magnification Maverick aquí muntat sobre un RNZAF A-4K Skyhawk © 1993 – 2010 Carlo Kopp; M645/1000S

Tornant als cromos de Tempesta del Desert —que per cert incloïen el general Schwarzkopf—, queda clar que fer que una guerra sembli cinematogràfica significava esterilitzar-la de membres esquinçats i llars destruïdes. Aquests cromos eren una ofuscació de la violència que n’ocultava les conseqüències reals. Es va convertir en l’avís que va fer el filòsof Jean Baudrillard “la imatge consumeix la realitat, en el sentit que l’absorbeix i la transforma, oferint-la al consum com un producte més”. Bons de guerra d’aquesta mena s’han establert com una estranya via per compensar el cost de la guerra sobre el consumidor individual. Encara que semblin kitsch i estúpids, els cromos de Coalition for Peace no van ser els únics. Cromos, ninots d’acció, especials televisius i altres mercaderies patriòtiques van convertir el suport econòmic i emocional a les forces armades en una elecció personal basada en la nostàlgia i la raresa. Ficcionant la realitat, les indústries de l’entreteniment i els videojocs que comercialitzen zones de guerra reals exciten els consumidors a recolzar i gamificar actes brutals. A diferència d’una imposició col·lectiva o governamental, consumir significa concedir-se a un mateix la il·lusió de participar en el transcurs de la guerra.

Totes les cultures militaritzades solen qualificar d’emocionant o edificant tot allò horripilant que succeeix als camps de batalla. El temps de guerra es converteix en passatemps. Sempre que les tropes trepitgen territoris estrangers, les indústries culturals són indistingibles de les contraparts bèl·liques. Els patriotes poden comptar amb la cultura popular per fomentar la idea que participar a la guerra és potser el camí més eficaç cap al creixement personal. Poden comptar amb programes matinals que organitzen emotius retrobaments de pares uniformats amb els seus fills destinats a la guerra; amb reality shows televisius que rendeixen homenatge a comandants de guerra piadosos que, malgrat no poder permetre’s una casa, ho van donar tot per la seva pàtria. Els patriotes també poden comptar amb cursos en línia oferts per criminals de guerra i líders de comandos per recordar als espectadors que onegen la bandera americana com construir entorns de treball «llestos per a la batalla»: les soft skills s’apliquen amb armes dures.

Però els cromos no va ser l’única cosa que es va intercanviar. Més d’una dècada després, Estats Units va patir atacs materials al seu propi territori durant 11-S . Però, com va suggerir Retort Collective, aquests atacs també eren agressions simbòliques i visuals a la imatge de domini global nord-americà. Retort va argumentar que la Guerra contra el Terror i les seves invasions de l’Afganistan i l’Iraq van ser, en part, una persecució genocida per generar imatges espectaculars que poguessin guarir aquesta ferida.

Aquest tipus de venjança emmarca també el dispositiu de l’actual guerra regional a l’Orient Mitjà i la matança que Israel duu a terme sobre el poble palestí. Com l’11-S, el 7 d’octubre es podria entendre com una ferida d’imatge similar. A nivell local, centenars d’innocents van morir aquell dia. Però a nivell global, es va perforar la imatge d’Israel com un estat nació indestructible. El dolor d’aquesta ferida es va utilitzar per justificar el genocidi posterior a Gaza. Tot i això, a diferència de conflictes armats del passat, les imatges actuals de la guerra no estan tan ben comissariades. Sense mitjans per produir representacions cinematogràfiques de la guerra, la documentació real de la fossa comuna activa més gran d’Orient Mitjà revela la seva veritable essència. Els soldats israelians pugen a xarxes socials les seves actuacions de monòlegs des de barris palestins arrasats i evacuats. Canten, expliquen acudits, dormen en bressols abandonats i ballen en escoles destruïdes.

Un nen israelià portant una armilla militar tira una granada de mentida durant una exhibició d’armes tradicional per commemorar el 66è aniversari de la “independència” d’Israel a l’assentament de la ribera occidental a Efrat el 6 de maig del 2014. Gali Tibbongali/AFP

La força bruta esdevé un component fix de l’expressió creativa, així com de la majoria dels hàbits de consum: la cultura popular i el mercat en condicions militaritzades són inseparables de la guerra que els sosté. Però la proliferació de l’aparell militar a tots els racons d’una societat determinada implica que, sense guerra, gran part de la cultura deixarien d’existir. Prenguem com a exemple les noces israelianes que se celebren en bases militars. O els bateigs on els pares porten uniformes de color caqui de l’Estat. Com, en una farsa repetició històrica que es fa ressò del General Schwarzkopf, els serveis nacionals de streaming israelians emeten la seva pròpia visió de les bombes intel·ligents en cases gazianes. Com aules, anuncis i espais públics a Tel Aviv i Jerusalem es veuen saturats amb banderes blaves i blanques i amb mantres combatius. Perquè alguns se sentin més vius, altres han de morir. A nivell psicològic, el servei armat dins una cultura militaritzada es converteix en un embut per a totes les experiències, emocions i expressions humanes. Ser soldat vol dir molt més que formar part d’una trituradora de carn burocràtica. Com que la guerra és part integrant de la creació de sentit, es converteix també en un baròmetre moral. Però, perquè quedi clar, la militarització no implica un reclutament complet ni uns coneixements sòlids de combat. Si fos així, Suïssa seria amenaça temible. El que sí que implica la militarització és l’asfíxia de totes les altres emocions, hàbits socials i referències culturals, que són absorbides per l’aparell militar.

Anunci isrealià per una sala de parts. S’hi pot llegir: “Recipient per el premi d’excelència del president per l’any 2038”

Com que l’exèrcit estableix els paràmetres que defineixen els valors interns i la moral social en societats militaritzades, també envaeix les fantasies, aspiracions i somnis tant dels seus seguidors com de les víctimes. Penetrant els nostres processos de presa de decisions, els campions de guerra s’infiltren també al raonament emocional. Desenvolupen habilitats i modelen realitats. El temps mateix es mesura com el lapse entre guerres. Per exemple, per a molts europeus els anys 1940 no existeixen fora de la Segona Guerra Mundial, o per als nord-americans els 1960 són un tram de temps lligat al Vietnam. Israel, però, existeix majoritàriament dins de la matriu de la guerra perpètua. La guerra construeix un món interior robust i segur a canvi de participar a la destrucció del món físic.

La necessitat compulsiva de protegir l’estat nació en termes territorials, visuals i lingüístics ha esdevingut més atroç amb el pas del temps. Als qui s’oposen amb raó a la massacre de nens se’ls pregunta si donen suport al dret d’Israel a existir. No obstant això, convé recordar com és de perversa aquesta pregunta. Fins i tot d’acord amb les filosofies més conservadores, els individus no han de garantir l’existència dels Estats; és funció dels Estats garantir l’existència de les persones que hi viuen i no a costa de les que no ho fan. El fet que ara s’exigeixi a la gent que protegeixin institucions, i no a la inversa, demostra que aquestes institucions són tan fràgils com els castells de cartes. Humanitzar una nació conduirà per sempre a una completa alienació de les vides humanes.