Targetes col·leccionables amb vides

No massa lluny del rebombori, hi ha una botiga al Lower East Side de Nova York que s’especialitza en targetes col·leccionables. Entrant-hi i furgant entre paquets brillants i encerats dels Gremlins, Power Rangers i els Chicago Bulls que encara estan acompanyats amb xiclets intactes de dècades enrere, hi ha una altra baralla apilada en una cantonada, que destaca de les altres que tenen un tó més alegre. Amb una portada blava i brillant que ressalta els increïbles dibuixos d’un avió de combat i un soldat armat i preparat, que devia haver tret el seu títol Coalition for Peace d’un cor porpra^[1]Purple Heart (Cor porpra) és una condecoració militar dels Estats Units que s’atorga als soldats que han estat ferits o assassinats en combat mentre servien a les Forces Armades..

Quan van començar a circular el 1999, aquestes targetes eren d’alguna manera els col·leccionables oficials de la Desert Storm que intentaven fer la primera guerra del Golf una cosa “vistosa”. Nens i adolescents de l’autoproclamada la més gran nació de la terra intercanviaven targetes exhibint el poder del Tomahawk obliterant edificis iraquians i kuwaitians, així com baralles senceres d’armes de foc, pistoles, tancs i vaixells de guerra. A part de les màquines de guerra, algunes de les cares de les targetes també van esdevenir col·leccionables.Alguns col·leccionistes amb sort podien trobar-se amb targetes d’un Sadam Hussein d’aparença malèvola, mentre que altres podien aconseguir el serè Commander in Chief, ni més ni menys que el mateix George H.W. Bush. Però eren les targetes de soldats determinats i vestits amb roba de camuflatge qui estaven preparats per l’acció i que eren l’espinada de l’operació sencera que va posar la llum sobre la interessant lingüística dels col·leccionables: en l’imaginari Americà, la guerra del Golf era encara recordada com la invasió més sensible i madura que havia succeït, en la memòria recent del país. El que no tenia precedents de l’assumpte eren les paraules de caràcter mèdic que els oficials del govern i els mitjans de comunicació han utilitzat per descriure’ls: atacs quirúrgics. Bombes de precisió acurades. Atacs aeris precisos i devastadors^[2]Aquests exemples han estat extrets de The Future of Air Power in the Aftermath of the Gulf War, 1992.. A diferència de les descurades guerres del passat, la guerra del Golf va prendre terminologies de cures per tal de dissimular les seves ferides infectades que van matar a milers i va traslladar-ne moltes més (scores vol dir 20). Per tal de reforçar el llenguatge de l’avantatge tecnològica, altres imatges de la guerra van ser distribuïdes. No des de la perspectiva humana d’un periodista de guerra que es troba al lloc del conflicte, sinó des d’una lent muntada sobre una bomba que és llançada des del cel. Descendint sobre les seves víctimes, la visió de la bomba intel·ligent va ser instal·lada en míssils per tal d’apuntar millor. O això és el que el comunicat oficial deia. En realitat, el general Norman Schwarzkopf qui va comandar la invasió, va congregar a la premsa per tal de mostrar les imatges recollides des d’aquests aparells. El general Charles Horner qui va assistir a la sessió informativa va admetre que la gent “gairebé podia marejar-se només veient les imatges^[3]Smart Bomb Vision por Roger Stahl © 2019 Rutgers University Press, New Brunswick.”.

AGM-65E Scene Magnification Maverick aquí muntat sobre un RNZAF A-4K Skyhawk © 1993 – 2010 Carlo Kopp; M645/1000S

Recordant les targetes col·leccionables de la Desert Storm les quals incloïen el General Schwarzkopf, es fa evident el fet que fer una guerra cinemàtica volia dir esterilitzar-la dels desmembraments i les cases destruïdes involucrades en la seva creació. Aquelles targetes eren un intent d’ofuscar la violència que amagava les seves conseqüències reals. Es va convertir en l’avís que va fer el filòsof Jean Baudrillard “la imatge consumeix l’esdeveniment, en el sentit que l’absorbeix i l’ofereix per la seva consumició”. Vincles amb la guerra com aquests han estat establerts com a camins peculiars per compensar el cost de la guerra a l’individu consumidor. Tot i presentar-se com a kitsch i idiotes, les targetes col·leccionables de la Coalition for Peace, la seva existència no és única. Targetes col·leccionables, figuretes d’acció, especials televisius i d’altre marxandatge patriòtic es converteixen en una elecció personal per entusiasmar-se a un mateix, moralitzar i donar suport econòmic a les forces armades tot basant-se en nocions bàsiques de nostàlgia i rareses col·leccionables. Ficcionant la realitat, el món dels jocs i la indústria de l’entreteniment, comercialitzen zones de guerra reals per tal d’entusiasmar els consumidors perquè donin suport a la guerra i la ludifiquin actes brutals. En lloc d’una ordre col·lectiva o governamental, el consumisme significa garantir la il·lusió d’un mateix en fer la meva part en el transcurs de la guerra.

Marcar tot allò que és espantós dels camps de batalla com si fos emocionant o esperançador sembla que posseeix a totes les cultures militaritzades. Els temps de guerra creen passatemps. En el moment que les tropes trepitgen amb els seus peus dins les fronteres de territoris estrangers, les indústries culturals no es diferencien de les seves contraparts bèl·liques. Els patriotes poden comptar amb la cultura popular per ser-hi i fomentar la noció que la participació bèl·lica és potser el camí més eficient per aconseguir creixement personal. Els patriotes podien disposar dels programes matinals per organitzar una llagrimosa reunió d’un pare uniformat amb el seu fill que es troba estacionat en una localització militar, i als programes de la telerealitat mostren comandants beats de guerra que fan la salutació militar, tot i no ser capaços de permetre’s un habitatge, ho van donar tot per la seva pàtria. Els patriotes també poden comptar amb classes mestres en línia ofertes per criminals de guerra i líders de comandos per recordar als espectadors que onegen banderes com construir llocs de treball “preparats per la batalla”— les habilitats suaus s’apliquen amb pistoles dures.

Les targetes col·leccionables no són l’única, cosa que s’intercanviava. Una dècada més tard, els Estats Units havia suportat atacs materials sobre territori nord-americà durant el 9/11. Però, tal com Retort Collective va suggerir, tals atacs van ser també assalts visuals i simbòlics a la imatge global de la dominància americana. Retort va argumentar que la guerra al terror i les seves invasions a l’Afganistan i Iraq van ser parcialment una persuasió genocida per a generar imatges espectaculars que sanessin aquella ferida.

El castic d’aquest tipus és també l’agent que emmarca la guerra continuada a l’Orient Mitjà i la carnisseria que Israel està infligint sobre la gent palestina. De manera semblant al 9/11, el 7 d’octubre potser és entès com una imatge-ferida semblant. Localment, centenars d’innocents van ser morts aquell dia. Però globalment, la imatge pública d’Israel com a un estat nació indestructible va ser esberlada. El dolor d’aquella ferida va ser utilitzada per tal de justificar el subseqüent genocidi Gazià. Però, a diferència dels conflictes armats del passat, les imatges actuals de la guerra no estan tan ben comissariades. Sense recursos per a produir representacions bèl·liques, la documentació real de la fossa comuna activa de Levant revela la seva veritable essència. Soldats israelians carreguen a xarxes socials les seves valentes actuacions en barris palestins destruïts i evacuats. Cantant cançons i explicant acudits; dormint en bressols abandonats; ballant en escoles destruïdes.

Un nen israelià portant una armilla militar tira una granada de mentida durant una exhibició d’armes tradicional per commemorar el 66è aniversari de la “independència” d’Israel a l’assentament de la ribera occidental a Efrat el 6 de maig del 2014. Gali Tibbongali/AFP

La força bruta esdevé un component fix per les expressions creatives i també com la majoria d’hàbits de consum: la cultura popular i el mercat en condicions militaritzades esdevenen inseparables de la guerra que recolza ambdues coses. Però en la proliferació del cos militar en cada ració d’una societat vol dir que sense guerra, grans trossos de la seva cultura deixarà d’existir. Agafem com a exemple com les bodes israelianes en bases militars. Com els parts succeeixen amb els pares vestits d’uniformes caquis emesos per l’estat. Com, en una repetició farsant de l’eco del General Schwarzkopf, els serveis nacionals de streaming emeten la seva pròpia visió de bomba intel·ligent en cases gazianes. Com a les classes, anuncis i espais públics a Tel-Aviv i Jerusalem són sufocats amb banderes blaves i blanques i mantres combatius desesperats. Perquè alguns se sentin més vius, altres necessiten morir. El que tot això significa en un nivell més psicològic és que els serveis armats dins d’una cultura militaritzada es converteix en un embut per tota l’experiència humana, emocions i expressions. Sent un soldat vol dir més que només participar en una picadora de carn burocràtica. Perquè la guerra es fa a si mateixa una part integral del sentit de fer, es dona forma a si mateixa per a ser un baròmetre moral. Però per a ser clars, la militarització no comporta un reclutament complet o un coneixement robust de com lluitar. Si aquest fos el cas, Suïssa seria amenaçadora. El que la militarització sí comporta és una sufocació de totes les altres emocions, hàbits socials i trets culturals, absorbint-los dins l’aparell armat mateix.

Anunci isrealià per una sala de parts. S’hi pot llegir: “Recipient per el premi d’excelència del president per l’any 2038”

Ja que l’exèrcit estableix uns paràmetres que determinen els valors interns i les morals socials en societats militaritzades, també envaeix les fantasies, ambicions i somnis de tota la gent que el recolza i així com els de les seves víctimes. Esdevenir part dels processos de presa de decisions, és un altre mètode dels campions de guerra per infiltrar-se en el raonament emocional. Desenvolupa habilitats i dona forma a les realitats. El temps mateix es mesura com a la duració del temps que s’estableix entre guerres. De la mateixa manera que els anys quaranta no eren diferents de la Segona Guerra Mundial per a la majoria dels Europeus i els seixanta eren una extensió del temps passat al Vietnam per als Americans. Però Israel, la major part del temps existeix dins de la matriu de la guerra perpètua. La guerra construeix un món intern robust i confiat a canvi de participar en la destrucció del món físic.

Les necessitats compulsives de protegir una nació estat en el sentit territorial, visual i lingüístic ha esdevingut més escandalós al llarg dels anys. Els opositors legítims de la massacre de nens són preguntats sovint si estan a favor de l’existència d’Israel. Però és important adonar-se que perversa és una pregunta com aquesta. Fins i tot segons les filosofies més conservadores, no són els individus els qui han d’assegurar l’existència dels estats; és el rol dels estats assegurar l’existència de la gent que viu en ells i no a costa d’aquells qui no hi viuen. El fet que a la gent se li demani que protegeixin les institucions, en lloc de viceversa, mostra com tals institucions són fràgils com un castell de naips. Humanitzar una nació portarà sempre a una alienació completa de les vides humanes.