Transcomunicació Instrumental de Carlos Valverde. Més enllà de les paraules

Rebo l’e-mail de la inauguració de Transcomunicación instrumental, la proposta de Carlos Valverde per al cicle Pertorbacions, comissariat per Jordi Antas a La Capella de Sant Roc, Valls. Amb la pressa habitual, de vegades llegim les coses en diagonal. Mal fet, ja que aquí residien algunes claus del projecte: s’esmenta alguna cosa d’un mur, una porta, i una clau que cal sol·licitar per correu postal, la qual, tot sembla indicar, obrirà la porta. En els últims projectes de Valverde, la recerca d’un públic implicat de forma activa -més enllà de ser un mer observador d’objectes-, és un dels elements claus. Tot i això, vaig decidir no demanar la clau, ja que anava el dia de la inauguració, i volia veure què passava… si algú l’havia demanat o no, si s’obria o es tancava aquesta estranya porta. En efecte, aquí resideix ja un posicionament com a públic, i una expectativa creada, que enllaça amb un altre element essencial i molt vinculat amb aquesta participació activa del visitant: l’experiència com a moment únic, viu i irrepetible; certa enteniment performatiu de l’experiència estètica on els diferents elements implicats -peces, espai, arquitectura, audiència- generen noves agències entre ells que poden produir escenaris inesperats.

En arribar a La Capella, efectivament, un mur amb una petita porta aixecat a uns metres de l’entrada bloqueja el pas, i un misteriós fum s’estén per l’espai. El treball i la intervenció conscient sobre una arquitectura concreta és una altra de les constants de Valverde, que ho escomet des de la perspectiva d’un escultor. En travessar el mur, una vegada “apareguda” la clau, descobrim que un dispositiu col·locat a l’absis va escopint fum. A prop, una altra petita porta donava accés a una petita i estranya habitació, en la qual ens topem amb un vell monitor de televisió i una càmera de vídeo que apunta al primer, en una mena de circuit tancat que ofereix estranyes imatges.

D’aquí el terme transcomunicació instrumental, una pràctica que es desenvolupa des dels seixanta, que estableix un procés de comunicació -presumptament- amb l’origen en el més enllà, mitjançant dispositius electrònics. Uns exercicis visionaris que busquen generar teories científiques sobre un suposat “món subterrani”, enfrontant el coneixement racional i lògic amb un altre d’origen incert i imprecís”. Valverde ho porta al seu terreny per desplegar el seu treball i incorporar una capa més, que apunta a establir una comunicació que transcendeix el llenguatge i allò narratiu, i una relació amb la significació de la materialitat -o la immaterialitat-, i l’afectivitat dels objectes, els cossos, l’espai i l’intangible.

Més enllà de voler explicar-nos una història, Valverde proposa una experiència on allò viscut pren la posició central, apropant-se al pensament de Karen Barad, que proposa un canvi en el focus, passant del representacionalisme a la performativitat per abordar la materialització dels cossos -humans i no humans-, i les pràctiques materials-discursives; on espai, temps i matèria són re-configurats posant l’èmfasi en aquesta performativitat inherent al procés. Aquí, les diferents agències s’expandeixen, i el terme post-humà adquireix un recorregut que excedeix els límits del món físic, buscant un contacte amb altres dimensions.

A Arrebato, la pel·lícula d’Iván Zulueta de 1980, els personatges circumden cert misticisme de la imatge deidificada i el seu entramat representacional. Només a través de dos agents externs (la càmera i l’heroïna) són capaços d’arribar a la connexió mística. A La Capella de Sant Roc es despleguen també diversos dispositius que pretenen posar-nos en comunicació amb un cert misticisme tecno-representacional inherent a aquest espai concret, la seva arquitectura, la seva història i el seu entorn (físic o intangible). I com en tota comunicació (contingui o no llenguatge), hem d’estar disposats a conversar.