Últimes puntades. Louise Bourgeois a La Casa Encendida

Lousie Bourgeois va morir amb 98 anys. No va morir amb un “esperit jove”, sinó com el que era: una anciana que havia traspassat tot un segle sense deixar que aquest segle la traspassés a ella. Davant la fragilitat del cos humà i de la vida, que Bourgeois va plasmar una i altra vegada a la seva obra, l’aconseguir arribar a vell és en realitat una circumstància quasi heroica, com va arribar Gilles Deleuze al final de la seva vida, abans de llançar-se al buit des de la finestra del seu apartament a l’Avenue Niel. Però el més sorprenent de Bourgeois no va ser la seva longevitat sinó el fet de que en cap moment deixés de produir, de cosir i donar puntades a la seva obra-vida-pensament, tres conceptes que en ella resulten del tot inseparables, sense deixar en cap moment de ser actual.

HONNI soit QUI mal y pense (MAL tingui QUI mal pensa) és l’exposició, comissariada per Danielle Tilkin, amb la que La Casa Encendida celebra el seu desè aniversari –un bon motiu de celebració si no es veiés enterbolit pel fet que el futur de la institució és incert després del daltabaix de Bankia-, una mostra que presenta una selecció de les obres produïdes per Louise de Bourgeois en els últims deu anys de la seva vida. Si el Museu Reina Sofia li va dedicar una retrospectiva l’any 1999, comissariada també per Tilkin, i quan dirigia el museu José Guirao, quedaven pendents per reunir i exposar a Espanya aquests últims anys. Uns últims anys que potser no desprendran allò més vital de Bourgeois, però sí que resulten rellevants per a conèixer la prolífica obra d’una artista que es va negar amb rotunditat a deslligar per complert la seva obra de la seva pròpia vida, MAL tingui QUI mal pensi.

El seu desig latent de renovar-se a través de la recerca de noves i múltiples tècniques i materials, i la seva determinació de no ser encotillada en cap dels moviments artístics que va veure sorgir i amb els que va conviure al llarg del segle XX, van fer que Bourgeois desenvolupés un estil original lliure d’etiquetes. I això, tot i l’intent dels historiadors de l’art d’interpretar la seva obra des de l’estètica feminista, quan no psicoanalítica, i analitzar la seva obra des del trauma infantil. De l’etiqueta feminista Bourgeois sempre se’n va voler desprendre, recorrent a les paraules de Simone de Beauvoir de que “una dona no neix, es fa”. En quant al psicoanàlisi, Bourgeois sempre es va mostrar reticent a una disciplina que considerava que no havia fet res de bo per a les dones.

En recórrer l’exposició preval una idea amb la que sempre s’ha qualificat a aquesta artista, i és el fet de la seva impossible classificació. Les obres exposades pertanyen als últims deu anys de la seva existència, però a ulls d’un espectador no expert en la seva obra podrien pertànyer a qualsevol altre període de la seva vida. Nines de drap, o fragments d’aquests col·locats en vitrines, com La dona ganivet (2002), les cells o cèl·lules escultures, draps cosits o dibuixos erotitzats, són els temes que es repeteixen. Tan sols podem percebre que l’artista es troba en la darrera fase de la seva existència en llegir alguns dels títols d’alguns dels seus treballs que al·ludeixen al pas del temps; al buit i a la por, al deteriorament del cos i a l’espera, potser, de la seva mort: House of the day (Les hores del dia, 2009); À l’infini (fins a l’infinit, 2008-2009); Eternity (Eternitat, 2009). Les hores del dia són una sèrie de panells de draps amb tinta impresa, amb un rellotge que marca les hores del dia i on l’artista escriu les sentències, en anglès i francès, que ens parlen tant de coses quotidianes realitzades durant el dia per una dona, com d’advertències o adverbis que ens parlen del pas del temps. Obsessió per la vida, al fi i al cap. D’aquí també la fixació per representar el tema de l’embaràs i la lactància, una forma d’agafar-se a la vida i a la transcendència d’un mateix, amb els guaixos envermellits en sang The Family (2007) o en la seva sèrie dels lactants. Un tema recurrent a la seva obra, fins a tal punt que s’ha convertit en un emblema de sí mateixa i que torna de forma obsessiva al final de la seva vida, és la de l’agulla, l’aranya o el fet de teixir i desteixir.

Sovint s’ha interpretat l’aràcnid bourgeosià com una metàfora de la seva mare, teixidora de tapissos; això no obstant, en les seves darreres obres sembla ser la pròpia Louise Bourgeois –com a la obra Lady in Waiting (Dama a l’espera, 2003)- l’aranya que cus i fila una i altra vegada els retalls de la seva vida. Uns retalls que aspiren a un pensament universal que transcendeix l’experiència personal, d’aquí l’interès i l’emoció que desperta la seva obra.