El nom secret de les coses. Quim Packard a Alaska

Un dia vaig tenir un somni, un somni-somni, d’aquells de quan estàs dormint, no dels somnis de quan estàs desperta. Vaig somiar que sortia de casa i després no podia tornar a trobar l’entrada. Donava tantes voltes que enfangant-me els peus lluny de la ciutat anava a parar a un prat i obria una porteta d’aquelles fetes de filferro per a que no s’escapin les bèsties. Al prat hi havia un cavall, o uns cavalls. M’havia perdut, però era meravellós. Devia ser poc després de que en Quim Packard m’expliqués que volia portar un cavall per a clausurar l’exposició Com perdre’s a Alaska a la Capella de Sant Roc de Valls, comissariada per en Jordi Antas. Jo havia anat a la inauguració, aleshores enlloc d’un cavall hi havia un drac. Segons em van dir, era un drac barbut australià. Tancat a la seva capsa de vidre, el drac es mirava els que ens apropàvem a observar-lo amb cara de deixeu-me en pau, a mi Alaska ni em va ni em ve, jo vinc d’Austràlia i a Alaska no hi aniria ni boig. Sóc el vostre objecte d’estudi, la vostra raresa el vostre Altre. No sabeu qui sóc, ni d’on vinc ni on vaig, però necessiteu posar-me dins una caixeta i pensar que em podeu posar el nom que vulgueu per fer-me partícip dels vostres problemes, gens transcendentals, sobre com organitzar el món. Alaska està molt lluny i hi fa molt de fred. Jo no sóc una obra d’art ni tan sols una cosa que puguis observar i classificar, els vostres museus són una mentida com una altra, i a sobre m’heu posat a l’altar. Així que des d’aquí proclamo que us esteu equivocant. Giorgio Agamben explica en un text titulat Màgia i Felicitat, que totes les coses tenen un ‘nom secret’ que nosaltres no sabem, perquè només tenim el nom que els li hem imposat. L’única manera de recuperar el nom màgic és la manera dels nens petits, posar noms inventats a les coses. Perquè, segons diu Agamben, el problema no és ignorar el nom màgic, sinó la impossibilitat de desprendre’s dels noms imposats. Tot i que tots els noms, abans de ser imposats són inventats, el que potser vol dir Agamben, és que la màgia és les coses que no sabem, com més noms inventem, més relacions màgiques generem, i que en definitiva la màgia és la felicitat, perquè la felicitat és quan no sabem que hi és. Per tancar l’exposició van portar-hi un cavall que tenia un nom, el Bolero, i un sobrenom, Pupis, perquè sempre es feia mals, però no vaig poder anar a veure’l. De totes maneres als cavalls hi estem més acostumats, els hem domesticat, no desprenen l’aura d’exotisme i estranyament que desprenen els dracs australians. No sé si el Bolero es voldria perdre a Alaska, segur que sí, voldria ser un cavall salvatge. Salvatge! Ser l’objecte de desig de tots els que volen tenir un cavall, de tots els que es volen perdre a Alaska i pensen que allà s’és més lliure. Per a tots els que es volen convertir en cavall a la propera reencarnació. Abans del Nirvana. Ser un cavall és quasi com assolir el Nirvana. Sobretot si és un cavall salvatge. A Alaska. L’Adrian Schindler va pujar a sobre el Bolero, i l’Eulàlia Rovira el guiava, segons m’han dit. La típica estàtua eqüestre. L’Adrian i l’Eulàlia havien fet la banda sonora, o l’audioguia, o una història sobre dos cavalls alemanys que acompanyava l’exposició i deien “Home i cavall resten a prop un de l’altre, no està clar qui guia a qui. Exerceixen una funció conjunta. Són igual d’importants, són inseparables, quin dels dos pot ser substituït?”. El cavall dóna poder a l’home, és a dir, es genera un intercanvi, la bèstia representa la força que té el genet, mentre el genet li dóna el poder de representar-la. L’horòscop xinès diu que cada bèstia de l’horòscop té uns poders a favor i uns en contra. El drac és poderós, molt poderós, té poders sobrenaturals, és màgic, però és un ésser imaginari, si no hi creus no existeix. És la seva naturalesa estar perdut en un imaginari fantasiós. El cavall és a la terra, treballant al costat dels homes i demostrant la seva força. És una força real. Això em fa pensar en un altre cavall, un cavall màgic, l’Artax, que va perdre l’esperança i es va enfonsar al pantà de la tristesa. Un cavall amb sentiments humans.

Una de les coses que hem fet en aquest intent d’endreçar el món animal, i vegetal i mineral, en definitiva, allò que des d’occident anomenem “món natural”, són els museus de Ciències Naturals. Heu estat mai al Museu de Ciències Naturals de París? Està ple d’esquelets. Això el museu antic, el nou Museu de Ciències Naturals està ple d’unes escultures fetes d’alguna cosa que sembla porexpan, que imiten animals salvatges. Reproduccions ideals, estanques i maquiavèl·liques. A l’exposició de la Capella de Sant Roc, com a únic dispositiu mediador, hi havia una taula, disseny d’Enzo Mari pensat per a que te’l puguis fer a casa tot sol. A sobre de la taula hi ha un gran bodegó. Llibres, pedres, pals, dibuixos, botes d’excursionista, trampes, àmbar de plàstic amb escarabats de plàstic atrapats, manuals d’autoconstrucció, petxines, plantes de veritat, pells de mentida, una closca de tortuga, fusta pintada que imita fusta, novel·les de viatges, un pòster de Jurassic Park, un brik de llet, pots de vidre amb coses a dins que no sé si són de veritat o d’imitació. Tots aquests objectes tenen un nom secret, i un nom imposat, una taxonomia, han estat classificats, museïtzats en un moment o altre de la seva existència. Posar nom a les coses és apropiar-se de les coses. Fer-les partícips del teu món, del teu museu mental. Alaska és el nom d’un lloc. És la construcció en l’imaginari col·lectiu del lloc no civilitzat, del lloc on perdre els noms imposats de les coses. Però el drac ja ens ha dit que no vol anar-hi, que anem tirant. Agamben diu que només hi ha una felicitat possible: creure en allò diví, però no aspirar a atansar-s’hi. Això em fa pensar, tal com insinua el drac, que si hi anéssim, Alaska perdria tot el seu encant imaginat. Pertorbacions és el títol del cicle en el que s’emmarca aquesta exposició. Jordi Antas proposa l’estat pertorbat com una possibilitat d’alliberació d’allò preestablert, de transformació, de canvis en les estructures compartides. Una possibilitat de nom màgic inventat, una possibilitat de fugir a Alaska.

Al cap d’uns dies del meu somni dels cavalls, un amic va penjar al facebook unes fotos d’un dia que devia haver anat d’excursió. Una de les fotos era la imatge que jo havia vist als meus somnis, uns cavalls en un prat.