Un temple en vida

Ahora voy a brillar es el títol de la mostra que comissarien Paola Vega i Cristina Schiavi en els espais expositius de la Colección Fortabat i que, per primer cop, presenta el conjunt de la producció d’Omar Schiliro (1962-1994), un artista –una mica eclipsat- d’aquells que van prendre part en l’escena del Centro Cultural Rojas als anys 90 a Buenos Aires. La retrospectiva és merescuda: Schiliro va treballar com artista només tres anys, entre 1991 i 1994, però en aquest lapse va dur a terme l’equivalent a una carrera sencera. Més de trenta escultures, fetes a partir d’importacions barates com palanganes i maceters als quals adosava elements trobats com caniques de vidre, mostacilles i parts d’aranyes de llum mostren les seves preocupacions rutinàries. Són obres repetitives en el bon sentit: parlen d’una acció monocord, pacient i carinyosa, quelcom molt semblant a un matrimoni feliç.

Sin título, 1993. Elements de plàstic, ferro, llum i vidre ensamblats. 66 cm x 43.5 cm Ø. Col·lecció particular

Schiliro va ser un artista d’un esplendor arrebatat, breu però obcecat. Sense estudis previs en matèria artística, aquest jove nascut als suburbis de Buenos Aires, fill de mare soltera, va començar de cop a prendre part molt activa d’una escena que es comgregava al voltant del Rojas, quan el curador Jorge Gumier Maier va donar llum a una generació d’artistes molt estranys que fins llavors feien circular la seva producció en espais poc normalitzats i gens professionals: els circuits de la nit i la festa, la gràfica underground i la militància gay que van tenyir amb una mica d’alegria la dècada de 1980, la convulsionada època de la posdictadura a l’Argentina. Abans, de més jove, Schiliro havia estat un artesà d’aquells que venen la seva producció en fires i parcs els dies de sol. Un cop se li va diagnosticar el VIH, l’any 1991, i fins a la seva prematura mort, va produir una obra molt compacta, centrada en l’escultura amb material trobat, principalment plàstic i vidre.

Molt s’ha dit, en relació a l’escena del Centro Cultural Rojas, sobre el camp  i la defensa d’una imatge maldestra i pobre de l’artista com a no professional. Cítrics com Pierre Restany i Jorge López Anaya diversament van qualificar la producció del Rojas com  “arte guarango” o “art light”. Els artistes del Rojas, no obstant això, reunien un candor únic, una fidelitat cap a les seves pròpies condicions de producció precàries i una originalitat formal extrema que va resultar il·legible, en el seu moment, per a les institucions locals. Aquéstes han buscat, des del camí del mil·leni, rellançar els vasos comunicants entre l’art contemporani argentí i l’escena regional, però amb l’accent posat en la tradició del neoconceptualisme polític i els seus temes pretesament “seriosos”.

Al Rojas, en canvi, valoràven més un cripticisme pansexualitzat, morbós i alegre. Quelcom vist com massa local i intraduïble. Els objectes de Schiliro són xifres per a la sensibilitat, com quelcom d’element cerimonial i quelcom d’objecte extraterretre de funció desconeguda. Sorprén que la seva producció tan breu i intensa, a la vegada estigui enfocada en tan pocs elements i en un repertori consistent de sol·lucions: la majoria de les peces semblen variacions d’una única idea invisible que es manté intacta al llarg del recorregut, dipositada en la ment del espectador com una contrasenya.

El seu mecanisme principal és l’encast entre els cairels de vidre, que funcionen com a tentacles, i les bases de pàlstic, que proveeixen a acada peça d’una secció circular. Els objectes tenen els colors apastelats de les peces de plàstic que els integren, i als quals va afegir llums i, en alguns casos, peces mòbils que subratllen un element lúdic, òptic i cinètic. La llum de les obres i el seu patró formal, tan escurridís, que les f asemblants a làmpades màgiques la funció de les quals fos vetllar per l’alegria. La reiteració, a Schiliro, te un vis terapèutic, no en el sentit d’assolir un paliatiu sinó més aviat en el de buscar un camí d’autoconeixement. Aquesta reiteració, present en els processos de Schiliro i no només en els seus resultats, atorga a les peces d’un inquiet sentit reconfortant, semblant al de les accions repetides d’un rite.

Sin título, 1993. Elements de plàstic, vidre i llum ensamblats. 78 x 60 cm Ø. Col·lecció Eduardo F. Costantini

Però prendre’s l’art com a religió (“resacralitzar l’art”, segons el lema de Marcelo Pombo, un altre dels artistes destacats del Rojas) va de la mà de no entendre-ho del tot com un quefer professional, normalitzat, inmediatment comprenssible. El trànsit vital de Schiliro, signat per la malaltia i la proximitat de la mort, el va permetre fer alguna cosa que un artista imbuit de dilemes més terrenals no podria assolir tan fàcilment: desprendre’s dels condicionaments que l’envoltaven i insistir en el pols de la seva pròpia màquina interior. Potser no buscava una salvacio, sinó concretar el desig de construir un temple en vida, o almenys, adornar-lo.

Francisco Lemus, un dels pocs investigadors que van dedicar temps a l’obra de Schiliro quan aquésta no rebia pràcticament cap atenció crítica, recupera algunes de les anècdotes al catàleg de la mostra. Entre elles, el contacte de Schiliro amb l’escena artística local, que va ser condició del seu propi devenir artista. Aquest contacte va ser amor a primera vista i va ocórrer a la redacció de la revista Diferentes, una publicació de l’underground gay de Buenos Aires, l’any 1985. “Aquesta revista” diu Lemus, “contenia una secció d’anuncis de cites. Un dia Schiliro va anar a deixar un avís i qui el va atendre a la porta va ser Gumier Maier, que treballava allà com a periodista.” Van quedar en tornar a trobar-se i al cap de poques setmanes van començar a sortir. Amb el temps, Schiliro es va instal·lar a la casa de Gumier Maier, on va desenvolupar tota la seva obra. “En la inmediatesa de la mort va generar per ell mateix un espai autònom, gairebé sagrat”, segons Lemus. I aquest espai, l’espai físic d’una casa, el temps que transcorre amb els amics, el nuvi i tota la seva gent estimada, van ser els que van permetre la seva acció artística reiterativa, veloç i plena d’amor.

Ahora voy a brillar, a més, és la tercera retrospectiva que la Colección Fortabat consagra a estudiar millor i posar a disposició del públic les vides i les obres dels artistes del Rojas, després de les que van dedicar a Marcelo Pombo, l’any 2015, i Benito Laren, l’any passat. No és contradictori, però sí meritori, dedicar un esforç institucional a aquests artistes secrets del cànon, molt locals i divertits, que es prenien l’art seriosament com a rite, en no prendre-se’l seriosament com a feina.

En una entrevista publicada a la revista La Maga en 1993, Schiliro diu:

“Yo hacía bijouterie y pensaba en la plástica, pero nunca me había lanzado. Pasó el tiempo, me enfermé de SIDA y estaba muy deprimido y Gumier me invitó a participar en la muestra Bienvenida primavera, para la que hice una obra que veo como una expresión de angustias, depresiones que se tornaron primaverales. Esto lo relaciono con síntomas míos, llagas, manchas en la piel; todo se transformó en eso. Mi intención era manifestar un estado de hiperalegría. La intención general es transmitir lo mejor.”

*Imatge de portada: Omar Schiliro, Sin título, 1992 (Objecto. Elements de plàstico i vidre ensamblats. 107 cm x 65 cm Ø. Col·lecció particular)