Una experiència a l’estil ‘Lost in translation’

Recordo que quan vaig veure la pel·lícula de Sofia Coppola me’n vaig anar a dormir amb una mena d’ansietat difusa. No podia no identificar-me amb aquesta sensació de desconcert, i fins i tot avorriment dels personatges davant el que esdevenia en aquella ciutat aliena. Va ser amb aquesta mateixa sensació que vaig tornar de Frieze NY. No a causa de la molta o poca qualitat de les obres. Vaig tornar inquieta causa de la desmesura del que s’oferia. Es tractava d’un programa que empenyia a la disbauxa, ja no només per consumir sinó pel que jo anomenaria una nova forma de satisfacció: jo hi vaig ser, jo ho vaig veure –vaig escoltar-ho; vaig sentir-ho; vaig menjar-ho; vaig tocar-ho, hi vaig interactuar-. I és que en la competència per ser “La Fira”, sembla ser que oferir de tot per a tots els sentits, i cada vegada més, és la línia a seguir. Sense aturar-se a pensar en que aquesta tendència a l’excés roba el delit, i lluny de saciar al públic, el fa més insatisfet.

Per il·lustrar-ho una mica: Hi havien 180 galeries; més de 1.000 artistes de 32 països i obres en tots els suports, incloent-hi performance. Frieze Projects; Frieze Talks; Frieze Sound; un tribut a FOOD (el restaurant obert el 1971 a Soho per Gordon Matta-Clark i Carol Goodden), i el Parc d’Escultures-en què estava l’immens globus vermell amb forma de gos de Paul McCarthy, fent ombra a diversos dels treballs comissionats per Frieze Projects -i que per cert, va ser venut per 900.000 US$, … làtex i aire calent-. Per si aquest llistat no fos suficient; quedaven les innombrables exposicions a les galeries de Chelsea i totes les obres col·locades al Highline.

Queda clar per què l’aclaparament. Després el desconcert. La gent estava més pendent dels seus iPhones, iPads i els vestits amb què desfilaven els assistents que de les peces i els projectes. Les obres més populars semblaven ser aquelles que tenien miralls i/o superfícies reflectants -que no eren poques-. En un primer moment vaig pensar en l’eficàcia en aquelles obres perquè semblava que confrontaven l’espectador amb temes com la ficció de la imatge o l’abisme que sempre hi ha entre el que es veu i el que és. Ingènua jo. Després vaig descobrir que era per evitar les llargues cues del bany i retocar-se sense esperes per si aconseguien la foto que els donaria els cinc minuts de fama en un bloc sobre moda.

Encara hi ha més. Falta esmentar el meravellats que quedaven amb obres els colors dels quals anaven amb la tendència de la temporada (el neó i l’ètnic van ser els guanyadors), i les que “homenatjaven” a Duchamp -sí, hi havia una versió 2013 de ‘La Font’ i una altra de l’’Eriçó’, en diferents galeries i de diferents artistes-. L’altre artista “influent” va ser Gustav Courbet amb ‘L’origen del món’, tot i que les múltiples versions presentades finalment desvetllaven la identitat de la musa.

A Frieze NY calia anar-hi amb determinació perquè el panorama fos un altre. Dues performances, una mostra a Chelsea i tres converses del programa Frieze Talks em van bastar per quedar satisfeta. Aquest itinerari incloïa Suzanne Lacy, Joan Jones i Douglas Crimp, la performance de Tino Seghal “Ann Lee” (2011) a la galeria Marian Goodman; treballs de Richard Serra dels anys 1966-1971 a la galeria David Zwirner -entre els quals hi havia cinc extraordinaris curtmetratges: ‘Hand Catching Lead’ (1968); ‘Hands scraping’ (1968); ‘Hands Tied’ (1969); ‘Frame’ (1969) i ‘Color Aid’ (1979-1971)-, i la performance ‘Heave and Shudder’ d’Audrey Chen (cello/veu) i Nate Wooley (trompeta) a l’Anton Kern Gallery.

Aquesta va ser la mesura justa per a mi. Em va deixar estar amb cada projecte el temps suficient per adonar-me que cada un d’aquests artistes, encara que molt diferents en més d’un pla, va resultar que tenien alguna cosa en comú. En la seva obra no hi havia un desig de fama, ni la prepotència de presumir sobre l’acumulació de coneixement en la seva llarga o curta formació. Sorgien d’un desig genuí de transmissió del que significa tenir, com a punt de partida per crear, l’esforç i el qüestionament del que és propi.

De nou, i amb tot, aquestes propostes no van ser “crowd pleasers”. Cosa que posa sobre la taula el tema d’un fenomen que jo anomeno l’efecte ‘Alka-Seltzer’ – l’efervescència de públic en certs espais, que per la seva quantitat i “qualitat”, neutralitzen els efectes de l’art, en comparació amb aquelles propostes que mostren un art més crític i el públic és més escàs. Però donar-li corda a per què va passar això amb produccions d’artistes com els esmentats, em robaria el plaer hedonista, a l’estil Michel Onfray, que sento cada vegada que recordo cadascuna d’aquestes experiències. Així que fins aquí arribo i tanco amb un refrany dedicat als galeristes, organitzadors i curadors de fires: No hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure