Una partida amistosa

Cercar l’eufòria és un sistema per intentar oblidar un context precari i fer un salt cap a algun lloc desconegut. Jugada a Tres Bandas és una estratègia per unir, per celebrar, per gaudir … oblidant que potser no hi ha molt ni a unir, ni celebrar o gaudir.

Hi ha esdeveniments que es repeteixen en el calendari donant la sensació que tot marxa, que la cultura i l’art es mouen, que estem tots junts -en una mateixa cosa-, en un gest, entre eufòric i desesperat, per fer veure que tot està bé. No obstant això, vivim en un món d’esdeveniments sense conseqüències, on les estratègies, quan n’hi ha, resulten res o poc efectives tot i la suma d’esforços.

A mitjans d´abril es va presentar la segona edició de Jugada a Tres Bandas, una proposta de la comissària Virginia Torrente: un recorregut per 16 galeries madrilenyes que van presentar les seves exposicions a un mateix temps, i que aquest any tenia a Portugal com a país convidat. Ja3b pretén omplir el “buit” expositiu entre ARCO i Photoespaña, en una ciutat, Madrid, que sempre ha sentit predilecció pels grans esdeveniments -mediàtics- , encara en crisi, donant la sensació que la resta del temps no passa res.

Però, és que potser no es fan exposicions la resta de l’any a les galeries? Exposicions n´hi han sempre, però potser aquí la novetat, que no ho és tant, és que les mostres han estat ideades per comissaris independents convidats per les galeries. No és estrany que els agents artístics busquin noves possibilitats i nous fronts, davant el suspens institucional en què estem immersos. Tampoc que les galeries espanyoles s’afanyin per trobar noves vies, lògic si tenim en compte l’escàs i poc rellevant paper que ocupen en el mercat internacional, per la qual cosa estrènyer relacions amb aquest país veí que sembla que ens mira, i al qual nosaltres no mirem mai, Portugal, sembla, en principi, una bona estratègia.

Les institucions mirant cap a les empreses, i les galeries atalaiant cap a fora a la recerca d’oxigen (o liquiditat) per reactivar el mercat i la producció artística pàtria? De totes maneres, és una bona i obligada oportunitat per pensar les relacions que s’estableixen en el circuit galerístic, el tipus de convocatòries que obren aquestes iniciatives, com es trien els itineraris i s’obren cap a la ciutat i quines són les estratègies que s’utilitzen perquè arribin a la ciutadania, així com estudiar les col·laboracions que sorgeixen i la continuïtat que tenen totes elles. L’objectiu ha de ser la creació de xarxes que vagin més enllà de l’acord econòmic i el simple intercanvi d’objectes i no el de marcar calendari, en una ciutat, en la qual per altra banda, no falten esdeveniments.

Les exposicions d’allò més variades, tot i que els formats, en general, convencionals. Ana Santos i Joâo Ferro Martins, portuguesos tots dos, a la proposta de la galeria The Goma, comissariada per José Castañal: dos artistes que reflexionen sobre el concepte de pintura a través d’objectes ja creats al donar-los un nou ús. “Narraçoes fragmentadas” és la mostra comissariada per Tania Pardo i Cristina Anglada a la galeria Liebre. Pintura, dibuix i collage de la mà de Jaume Abat, Marthino Costa, Santiago Lara i Luis Nobre, aquest últim un artista de 70 anys considerat emergent, el que posa de manifest que allò emergent no és una qüestió que afecti a l’artista i a la seva edat , sinó que té a veure amb una forma d’entendre l’art. En el cas de la galeria Elba Benítez el comissari és el portuguès, Ricardo Nicolau, subdirector del Museu Serralves, a Oporto. Aquí presenta l’exposició Prince, de l’artista lituà Gintaras Didziapetris, amb una reduïda selecció de peces, fotografies i un vídeo, d’un artista que agrada de l’ambigüitat i la càrrega poètica. Luján Marcos i Roberto Vidal com a comissaris en l’espai Mad is Mad, reflexionen sobre el dandisme actual, un concepte que es perfila avui entre la desgana i l’ambigüitat, lluny del refinat i atent dandi de Baudelaire. “Esperando a Houdini”, a la galeria Raquel Ponce, és una mostra fotogràfica de Noè Sendes i Miguel Ángel Tornero, dos artistes que utilitzen “la màgia” en els seus treballs i en les peces dels quals el llenguatge es converteix en una metàfora visual. Curiosament, aquesta és l’única exposició, comissariada per l’organitzadora, Virginia Torrente, en què no “s’ha colat” cap artista portuguès. “Una tirada de dados”, a Moriarty, de la mà de David Barro i María de Fátima Lambert, és l’aposta per l’execució d’un projecte radiofònic, que continuarà en el temps, entre Espanya i Portugal, juntament amb l’edició d’una revista col·lectiva “El Estado Mental Radio”.

Una de les novetats d’aquesta edició és que s’han unit dos espais independents, Felipa Manuela i noestudio. El primer, un antic domicili convertit en residència per a artistes, i el segon, una antiga piscifactoria gestionat pels artistes Miki Leal, Abraham Lacalle, Jaime de la Jara i Jacobo Castellano en el qual realitzen exposicions d’altres creadors. Dos espais, dos contextos diferents, que han nascut de forma independent com una necessitat del teixit artístic de la ciutat, i que malgrat la dificultat intrínseca dels formats, sembla que funcionen.

Exposicions com a formes de crear noves relacions i contactes, galeries que conviden a comissaris i comissaris que conviden a la vegada a artistes, una jugada, a tres bandes, en què el públic no especialitzat pinta més aviat poc. Ens dirigim potser cap a una dinàmica d’autogestió que busca la trobada de tots els agents artístics, un fem-ho nosaltres mateixos, per oferir una imatge d’unitat davant del possible comprador o visitant. El repte seria ara incloure a aquest públic perquè no tingui la sensació de quedar-se fora d’una partida entre amics.