Una peça d’Alex Reynolds per a un espectador únic

La creació de situacions fílmiques per a contextos reals comporta que la pràctica de la performance activi pors atàviques, pregunti sobre el nostre context i ens deixi, com a usuaris, davant d’un mar de dubtes sobre la comunicació, la veritat, la narració o la nostra fragilitat. Frederic Montornés participa a “Te oímos beber” i explica, en primera persona, les seves reaccions.

Un dia vaig rebre un email amb informació sobre una exposició. El missatge deia el següent: “una peça d’Alex Reynolds per a un únic espectador”. Més que una exposició, havia de tractar-se d’una acció, una performance. He de que confessar que la idea de participar en alguna cosa que només es feia per a un únic espectador, em va captivar immediatament. Vaig pensar que quan un va a veure una exposició sempre es veu obligat a compartir-la amb altres persones. Algunes vegades amb coneguts, altres no. Participar en alguna cosa on res d’això succeís i que, a més, no podria comentar amb ningú, em va intrigar des del principi.


Sense esperar ni un sol dia –la possibilitat de quedar-me fora va fer que anés ràpid- em vaig apuntar com a candidat seguint les instruccions que se’m donaven. I un cop fet, només calia esperar.

Sabia que l’artífex d’aquesta obra produïda per Barcelona Producció 2011 –és a dir, La Capella-, era Alex Reynolds, una artista de la qual feia poc havia pogut experimentar una altra de les seves propostes. Es tractava d’una obra que, concebuda per a dues persones i a la manera d’una àudio-guia, aconseguia que al final del recorregut per l’espai d’exposició, ambdues persones es trobessin en un mateix punt després d’haver viscut experiències molt diferents. Però això era una altra cosa. Ni el títol de la proposta, un críptic “Te oímos beber”, em permetia endevinar què s’amagava darrere d’aquesta proposta.


Em vaig oblidar del tema fins que al cap d’un mes vaig rebre un mail comunicant-me que m’havien seleccionat. També em preguntaven quin dels dos dies que proposaven m’anava millor així, així com quina franja horària. Aquest missatge el signava un tal Juan. Ni rastre ja de l’Alex.

A la possibilitat d’acudir a un acte que només es fes per a un únic espectador, vaig començar a notar que se li anava sumant alguna cosa que, com el temps, de vegades és molt difícil descriure. Vaig començar a prendre consciència que encara que la peça hagués estat prevista per a finals de maig o principis de juny, en realitat havia començat el dia en què vaig respondre el primer mail. Cada vegada que pensava en això m’envaïa una estranya sensació. Com si juguessin amb mi, com si els hagués donat la clau per tal que fessin amb mi el que volguessin. I ja no només l’Alex. També aquest Juan al que encara no li poso cara. De manera que eren dos o més els que estaven a l’altre costat movent els fils d’alguna cosa que desconeixia i que em concernia directament.


Un mes després vaig rebre un altre mail demanant-me que confirmés dia i hora. Vaig respondre i després de cinc dies em van escriure de nou informant-me sobre on havia d’anar. També el que havia de fer: seguir a la Carmen en tot moment, durant aproximadament una hora, el temps previst de durada de la peça. Em vaig oblidar de la Carmen. Un detall que, pel que vaig saber després, era tan clar i precís com a imprescindible per l’esdevenir de la peça. Però no vaig lamentar la meva malaptesa. És més, la vaig introduir en la història fins al punt de permetre l’entrada al personatge que es comunicaria amb mi. Via sms i, com no, anomenat Juan.


Vaig arribar al lloc previst amb quinze minuts d’antelació. I això va ser el que va succeir: a través d’un sms en Juan em diu que torni una mica més tard ja que fer-ho en aquell moment podria ser perillós. Vaig pensar: Sembla que no era poca la intriga i me n’administren una altra dosi!. On m’havia ficat?, què (m’) anava a succeir? Només sabia que ja era tard per tirar-me enrere. Havia de seguir fins al final. Passés el que passés. I una altra cosa: vaig intuir que, a partir d’aquell moment, seria observat. Veurien el que estava fent sense que jo pogués veure’ls. De manera que, alhora que m’havien convidat a participar en alguna cosa que es feia només per a mi, jo els convertia en els espectadors de l’obra que l’Alex Reynolds (també) havia concebut per a un únic actor.

A l’hora acordada, m’apropo al portal seguint instruccions i truco al pis que se’m diu. S’obre la porta, pujo amb ascensor i en arribar al pis veig que la porta està oberta. Entro, saludo, ningú respon i em dirigeixo cap al final del pis mirant-ho tot com si es tractés d’una exposició. Buscava alguna cosa que no anava a trobar. Tot era normal, molt normal. Excepte una cosa: el cable del telèfon que hi havia damunt de la taula sortia d’una porta tancada i barrada…

Sense res a fer, vaig seure al sofà a l’espera que alguna cosa succeís. Vaig engegar el tocadiscs per escoltar el vinil que estava posat: crec que la banda sonora de Citizen Kane. No vaig trigar a treure’l. I vaig provar l’altre dels dos discos que hi havia: música de jazz. Encara que sabia que no ho aconseguiria, necessitava sentir-me com a casa o almenys, en un lloc conegut. Per això em vaig apropiar d’aquell lloc fent l’única cosa que podia fer: decidint la música que volia escoltar.


A l’adonar-me de que m’havia deixat la porta oberta, em vaig aixecar per tancar-la. I al cap de poca estona, vaig sentir que la porta s’obria i que algú entrava. El primer que vaig veure va ser un impressionant gos negre seguit d’una persona que, jutjant per la corretja, vaig sospitar que era cega. Una vegada dins del pis –el seu pis- es va comportar com si en el seu interior no hi hagués ningú. Com si jo fos invisible… De res va servir que la saludés. Després de deixar el que portava i dirigir-se al bany, l’única cosa que jo podia notar era la mirada del gos assegut als meus peus. Estant ella encara al bany, va sonar el telèfon. Va sortir del bany per respondre. Una mica alterada per l’estranya conversa que va iniciar sobre un tal Juan, la cega va canviar la música seguint les instruccions que li donaven –no hi havia dubte: m’estaven observant-, es va fer amb un plànol que va trobar en un dels calaixos de la cuina i després de canviar-se va sortir de l’apartament a la recerca de no se sap què. Abans de sortir, la Carmen es va assegurar d’haver agafat un revòlver… I va abandonar el pis deixant-me dins i sense saber que fer.

En Juan em va haver de recordar via sms que havia de seguir a la Carmen en tot moment. Vaig baixar al carrer amb la finalitat d’unir-me a ella i al seu gos. Creuem junts un parell de carrers quan, de sobte ,un taxi es para i la Carmen hi puja. Al cap d’una estona –i, una vegada més, l’assistència via sms d´en Juan recordant-me el que havia de fer- pujo al mateix taxi. Sense amb prou feines adonar-me del que passa, abandonem un barri que, malgrat no resultar-me massa familiar, deixa de ser l’escenari en el qual fins llavors tot transcorria. Ara l’escenari s’ampliava a la ciutat; també les possibilitats del que pogués succeir… Vaig sentir que perdia el control d’una situació que mai havia controlat. Vaig recordar que era el subjecte d’una acció “feta només per a mi”. També d’una acció representada per mi.

Sense previ avís, el taxi es va aturar en una cantonada. Per la porta en la qual jo estava assegut va entrar una invident, amiga de la Carmen, amb qui va iniciar una conversa que va assolir tints de melodrama a l’esmentar el nom d’un personatge que, sense amb prou feines haver vist, ja començava a conèixer: en Juan. La conversa va acabar quan la Carmen va instigar a l’altra cega a baixar del taxi per seguir amb un propòsit que jo desconeixia del tot. L’escenari va canviar de nou i va ampliar el seu espai més enllà dels límits de la ciutat.

Sortim de Barcelona per la Ronda Litoral direcció cap a un lloc en el qual mai no havia estat. Solament el record del què havia estat aquest lloc, va fer que em preguntés de nou què estava jo fent allà. En un dels llocs més inhòspits de la ciutat, prop del moll de càrrega del port i sense cap ésser humà a la vista, el taxi es va aturar indicant-li a la Carmen que havia arribat al lloc. Ella va baixar i jo després d’ella. I com dos estaquirots ens vam quedar la Carmen i jo, un al costat de l’altre, esperant que algú o alguna cosa ens indiqués què havíem de fer. Esperàvem instruccions. Com qui apareix del no-res, es va apropar a nosaltres un personatge del que, abans de parlar, ja vaig començar a dubtar si era un actor o efectivament un habitant de la zona. Sense esperar cap paraula per part nostra va començar una mena de monòleg al voltant dels seus dots de psicomorfòleg, o sigui, la ciència –va dir- que estudia la psique a partir de la fisonomia. Per a aquesta mena de dissertació a la qual jo –confesso- li prestava poca atenció per temor al fet que la Carmen m’abandonés allà mateix, va fer servir fotografies de periòdics i una capacitat oratòria que ja voldrien tenir més d’un comissari d’exposicions. Absort entre aquella llauna, l’escenari en el qual em trobava sota del pont de la Ronda del Litoral i la imatge de la Carmen i el seu gos esperant no-se-sap-què, va sonar el telèfon de la Carmen. A l’acabar la conversa, vaig veure que es precitava cap a la via del tren amb la finalitat de creuar-la. Va ser llavors quan vaig percebre que, a l’altre costat de la via, l’esperaven tres personatges: un dins d’un cotxe i dos fora. Vaig abandonar el psicomorfòleg per adherir-me a la Carmen com una paparra. Ja no podia oblidar que havia de seguir-la en tot moment.

En reunir-se amb el grup vaig saber que un d’ells (invident també) era en Juan i que entre els dos havia existit alguna cosa que, si s’ha de jutjar pel to de les seves veus, no vaig creure que pogués acabar bé. I així va ser. Després d’un moment de retrobament romàntic tenyit de telenovel·la, la cosa es va encendre i abans que el segon invident s’unís a la parella, es van sentir uns trets que van acabar amb la vida de tots. No donava crèdit al que acabava de presenciar. Una matança de joguina en un lloc inhòspit. I sense poder-ho explicar a ningú!. I més sol que la una… fins que, com qui no vol la cosa, es van aixecar del terra, van comentar la jugada, van pujar al cotxe i, després de prohibir-me entrar-hi, van marxar muntanya amunt deixant-me sol sota aquell pont i sense saber com tornar.

Vaig fer el que qualsevol hagués fet: desfer els meus passos. A meitat del recorregut, un cotxe frena al costat del meu genoll i el seu conductor, summament alterat, m’insta a pujar. En menys del temps que trigo a reaccionar, no aconsegueixo endevinar la velocitat a la que anem. Només sé que si fins a aquell moment podia haver deixat allò en qualsevol fase del projecte, ara ni tan sols podia baixar del cotxe. Tret que volgués morir. A la mateixa velocitat que anava el cotxe, parlava el seu conductor: el psicomorfòleg una altra vegada. Que va seguir i va seguir amb la seva llauna fins a arribar a la part posterior de les Drassanes i, tallant de sobte el seu discurs, em diu que baixi. No em puc negar. De manera que li faig cas, baixo del cotxe i veig que se’n va.

I allà em vaig quedar jo fins que al cap d’una mitja hora i sense que res passés, ni ningú em digués res o en Juan m’enviés un sms, vaig pensar que potser havia arribat el moment d’abandonar aquell lloc. Per molt que em sentís observat, allò ja no era el mateix. Ni el mateix teatre, ni el mateix cinema. Era el transcurs normal de la vida. I els seus personatges, persones que passaven pel meu costat i que potser no entenien perquè els mirava d’una manera especial. O què feia jo recolzat en el tronc d’un arbre tan anònim i perdut com aquell en el qual em van deixar.