Una possibilitat de fugida

Des del passat 24 de maig i fins el 29 de setembre podrà veure’s a Castelló l’exposició de l’EACC, Espai d’Art Contemporani de Castelló: Una possibilitat de fugida. Per assaltar l’Estudi de la Realitat i tornar a gravar l’univers. La mostra ens transporta a un món paral·lel, a l’altre costat, tal i com Lewis Carroll va escriure a ‘Alícia al país de les meravelles’. Podríem dir que el visitant es converteix en Alícia i el conill blanc en el factor de temporalitat i ficcionalitat present en tota l’exposició. Un factor que ens guia per aquesta “via de fugida” a l’altra realitat, passant de la figuració a l’abstracció i d’aquesta a la simulació i a la desaparició, per al final del viatge tornar a la nostra realitat actual sent conscients que hi ha altres móns i altres prismes des d’on mirar-la, per així re-pensar-la i transformar-la.

El títol de l’exposició és un clar homenatge a l’escriptor, artista i cineasta del segle XX William Burroughs. En la seva recerca de noves formes d’expressió artística, alguns mètodes que va introduir Burroughs són el cut-up, una tècnica literària aleatòria (com els collages narratius) en què un text és retallat a l’atzar en múltiples fragments i reordenat per crear un nou text sense perdre el sentit d’allò relatat. Una possibilitat de fugida pretén funcionar de la mateixa manera que la tècnica de Burroughs, però aplicada a altres camps diferents del de l’escriptura: pintura; instal·lació; vídeo o fotografia.

L’exposició ens rep amb l’experiència sensorial de la instal·lació ‘Dream Machine’, de l’artista britànic Cerith Wyn Evans. Aquestes màquines creen un estímul visual on les ones alteren l’activitat cerebral i la ment, incentivant així el somni. Amb això es pretén que, en creuar la cortina que ens oculta “l’altre” espai, ens submergim en un viatge en què l’inconscient, la ficció i la fantasia van de la mà, i que ens torni al punt de partida, a la realitat permanent a la qual tant es refereix Burroughs.

Entrem. I no tardem gaire en adonar-nos que hi ha elements que es repeteixen en tot el recorregut, com els calidoscopis de Luis Camnitzer, els autors retrats d’Esther Ferrer o els extractes de la biografia de William Burroughs.

Cada calidoscopi apunta a una peça, però quan es mira a través d’ell, la imatge es multiplica i fragmenta alhora que anul·la el significat de la mateixa, “assassinant” a la peça, d’aquí el títol de l’obra ‘Crim Perfecte’. Per la seva banda, ‘Autoretrat en el temps’, de la sèrie ‘El Llibre de les caps’ (1981-2004) d’Esther Ferrer, és tot un viatge circular que fragmenta la linealitat cronològica pròpia de l’obra original per la qual l’artista ens va mostrant el seu rostre en diferents etapes de la vida i recorre l’espai expositiu com fan els cut-up de W. Burroughs, la literatura del qual es desplega a les parets de l’EACC, trencant tota narrativitat lineal i desencadenant. Desplegament que s’escenifica de nou al cotxe desmembrat de Damián Ortega, ‘Fantasma/Ghost’.

Avancem i, de la ficció representada per allò fantasmagòric passem a la ficció polvoritzada de Julieta Aranda, una col·lecció de llibres de ciència ficció fets pols en el sentit més literal, ja que només en queda la pols. Aquí l’artista agafa la realitat, la llança a l’univers i la refà, com Burroughs agafa la literatura la llança i la re-escriu.

Davant els paisatges desolats de Paul Pfeiffer, en els que la presència de la figura humana queda esborrada; o les fotografies de Paul Graham, ‘American Nights’, cremades per la sobreexposició de llum, en les que tot rastre humà és pràcticament invisible, el visitant se sent desorientat en observar el somni americà encegat per la intensa llum.

Treballs com els de Nicolas Robbio amb la seva constel·lació geomètrica abstracta o Nicolas Paris i els seus poemes visuals desfragmentats, ens acosten al final del viatge. I a punt de tornar a la realitat, la nostra realitat actual, veiem una llum d’esperança, una possibilitat, la de ‘Lo possible’ de Dora García. Una instal·lació sonora en què l’artista proposa una llista de sons trobats a Internet, a través de la qual el públic té la possibilitat de crear i recrear una nova realitat a partir de la seva pròpia interpretació. I al costat de la instal·lació de Dora García, veiem el vídeo de Fernando Renes ‘Tot importa’, amb el lema -Tot importa, Tot canvia, Tot passa, Tot cansa-, una ironia de la pròpia vida.
Amb F.Renes arribem a l’altra banda de la cortina, amb una sorpresa, una obra de Cerith Wyn Evans que no havíem vist al principi del nostre viatge degut a la seva col·locació estratègica: VISIBLEINVISIBLE, en què el seu títol ho diu tot.
Aquest projecte, agudament comissariat per Agustín Pérez Rubio, està organitzat en col·laboració amb el MUSAC i la seva col·lecció permanent.