Viva Arte Viva, o la tornada a la fascinació banal d’allò humà

VIVA ARTE VIVA. No eren poques les veus que entonaven -en aquests passejos dels Giardini a l’Arsenale o fent alguna cua davant d’algun pavelló- l’eloqüent títol de la 57 Biennal de Venècia curada per Christine Macel, conservadora en cap del Pompidou de París, durant els dies d’inauguració. Gairebé totes – sobretot les castellanoparlants – ho feien amb un to més aviat jocós, i és que el títol se les porta. Més enllà del comentari generalitzat, la intenció de la curadora francesa amb la biennal -i el seu esbombat títol- ha estat tornar a col·locar l’artista en el centre de tot procés creatiu, i gairebé propiciar una mena de celebració d’allò artístic en la vida. Segons les seves pròpies paraules, “Viva Art Viva és una exclamació, un apassionat clam per l’art i l’estat de l’artista. Viva Art Viva és una biennal dissenyada amb artistes, d’artistes i per a artistes”.

Encara deixant fora de joc a gran part del públic amb aquesta afirmació, Macel apunta a una commemoració del fet artístic posant l’accent en la seva naturalesa humana, entenent l’art com a “testimoni de la part més preciosa del que ens fa humans” i posicionant a aquest com última solució a tots els mals que ens afligeixen en els nostres dies. Semblants asseveracions confirmen que aquesta biennal, malgrat alguns dels temes que toca, torna a situar l’humà al centre de tot, i a l’ART (així, amb majúscules) com a salvació, allunyant-se de qualsevol posició transdisciplinar o qualsevol intent de superar l’antropocentrisme regnant. I per descomptat, marcant una gran distància amb les edicions anteriors, que col·locaven les complexitats del fet artístic o les dificultats sociopolítiques contemporànies al centre de la qüestió, i amb la Documenta 14, amb la qual coincideix aquests dies.

Amb aquesta idea com a eix central, l’exposició es divideix en nou capítols o trans-pavellons, com els anomena la curadora: divisions temàtiques massa genèriques i estanques que organitzen un recorregut totalment antagònic a les dues seus. Al pavelló central dels Giardini, que acull el Pavelló dels artistes i els llibres i el Pavelló de les alegries i les penes, el discórrer és caòtic i fragmentat, insistint en les presentacions individuals en una arquitectura molt més propícia per a un altre tipus de narració que facilités diàlegs creuats. S’aborden aquí qüestions relatives a la figura de l’artista, a la seva posició i el seu lloc de creació, posant l’èmfasi en l’estudi o l’espai de treball i la seva relació amb el coneixement.

Es donen fracassos estrepitosos, com el projecte d’Olafur Eliasson que, a manera de recepció, emplaça al centre de l’exposició un espai de taller en on es convida, des d’una posició de superioritat massa naïf, a refugiats i altres col·lectius a construir artefactes; bons desembarcaments, com el treball de la canadenca Hajra Waheed i les seves delicades pintures, collages i fotografies de petit format; o treballs seminals desplegats en un lloc en què no se’ls veu còmodes, com la mítica Artist at work (1977), que reflecteix a Mladen Stilinović descansant al seu taller i que, tot i voler marcar el pols de gran part de la mostra, queda descol·locat.

A l’Arsenale, en canvi, el recorregut és totalment direccional, amb divisions massa marcades entre els capítols que escometen temes amplis, elementals i gastats que poc aporten, sobretot per com estan tractats. El Comú, La Terra, les Tradicions, els xamans o els Colors són alguns d’ells, que simplement s’il·lustren amb un seguit d’obres d’artistes de diferents generacions i geografies millor o pitjor instal·lades. El recorregut arrenca amb El círculo de fuego (1979), l’excel·lent obra de Juan Downey conformada per diversos monitors en cercle. Podria haver estat una bona arrencada, sobri contundent, marcant el ritme i els plantejaments de l’exposició, però s’acompanya d’una instal·lació de Rasheed Araeen que no li fa cap favor. L’exposició és amable i fàcil de visitar, amb moments més alts, com el pas del Comú a la Terra i a les Tradicions, amb formidables obres com la instal·lació del turc Yorgos Sapountzis; el vídeo Atrato (2014) del colombià Marcos Avila Forero; el desplegament de Franz Erhard Walther (premi Lleó d’Or d’aquest any al millor artista); les sabatilles convertides en receptacles on creixen vegetacions de Michel Blazy; o les obres del japonès Shimabuku, que incideixen amb humor en la relació entre humanitat, naturalesa i tecnologia.

Avançant cap a les tradicions destaquen les escultures de la mexicana Cynthia Gutierrez que, barrejant bases de columnes clàssiques fetes amb pedra mexicana amb teixits tradicionals, qüestionen memòria i identitat; o les reflexions sobre el folklore musical d’Anri Sala. Però a partir d’aquí, el ritme decau en entrar al capítol xamànic, que arrenca amb la problemàtica instal·lació d’Ernesto Neto que genera un espai de celebració de rituals, activat per un grup d’indígenes brasilers en diferents moments, que peca d’una excessiva exotització i acaba convertint-se en un chill-out per a visitants exhausts. La manera de mostrar les obres, excessivament museogràfica, contrasta amb la naturalesa d’aquestes, originant – una vegada més, i ja són massa – aquesta visió fascinada de l’home blanc davant l’alteritat.

En general, per moments s’estableixen relacions òbvies i directes que no deixen pràcticament espai a la imaginació, i al fet que es vagin teixint en el recorregut diàlegs entre els treballs. Tot està lligat i ben lligat, i l’espectador només ha de passejar tranquil·lament passant d’un gran tema a un altre fins arribar a l’últim d’ells: els colors. En sortir, una sensació de déjà-vu. Tot i la presència d’alguns molt bons treballs, l’experiència resulta ineficaç, tant en el que se’ns vol explicar com en la forma de fer-ho.

L’exposició es completa amb algunes intervencions al Giardino delle Vergini que bé mereixen el passeig. En una petita torre medieval podem veure la mítica caiguda de l’arbre de Bas Jan Ader, i al final del recorregut, en un delicat jardí, una sèrie de subtils i singulars escultures d’Erika Verzutti.

Però ja se sap, no tot és la mostra central a Venècia. Paradoxalment, en un temps en què la idea d’estat-nació ha de ser superada i desbordada amb urgència, els pavellons nacionals segueixen sent essencials, i les comparacions – i competicions – entre ells continuen a l’ordre del dia. Molt s’ha parlat ja del pavelló alemany d’Anne Imhof i la seva intensa coreografia. Tot i la polèmica, bé mereix una visita, millor si tenim la sort de coincidir amb la performance. Tampoc em perdria a Cevdet Erek a Turquia; la subtil exposició de Polys Peslikas amb alguns convidats al pavelló de Xipre; l’extraordinari treball de Francis Alys a l’Iraq; i, per fi, un digne pavelló italià, que curat per Cecilia Alemagni s’acosta al llegat de l’antropòleg Ernesto de Martino indagant en allò màgic i irracional, amb el pertorbador treball d’Andreotta Caló, la genial videoinstal·lació d’Adelita Husni-Bey i l’espectacular i subtil instal·lació de Roberto Cuoghi.

I aquí estava també, al·ludint a la naturalesa de l’estat, Uneix-te – Join Us de Jordi Colomer, la proposta del pavelló espanyol que aquest any ha curat el director del CA2M, Manuel Segade. Precisament el projecte realitzat en els últims cinc mesos – una altra comparació possible és el temps que té cada país per produir el seu pavelló… – fa apologia del nomadisme com a acció col·lectiva, desplegant una quantitat ingent de vídeos muntats sobre unes grades-escultures que un observa assegut des de l’oposada. El títol ens convida a unir-nos a la idea de moviment com a forma de pensar l’imaginari social, i encara que la complicada arquitectura no juga a favor de format vídeo, la solució funciona a nivell espacial i convida a recórrer i aturar-se en diferents fragments. Es nota l’experiència de tots dos, artista i comissari.

La inquietant proposta de Cinthia Marcelle al pavelló brasiler enfoca la qüestió nacional des d’un altre lloc. El sòl es compon d’una estructura metàl·lica i enreixada a la qual s’han encaixat pedres blanques de diferents mides – les mateixes que s’acumulen fora a l’entrada – que aporten un element orgànic que contrasta amb l’arquitectura geomètrica moderna. A l’interior, una pantalla recolzada contra la paret mostra una intrigant imatge d’homes acampats en una teulada, una situació en tensió a mig camí entre un naufragi i una rebel·lió. La instal·lació funciona, l’experiència és enterbolidora, i Marcelle dibuixa magistralment un retrat contundent i subtil del caos dominant a Brasil, evocant l’atmosfera d’una nació fracassada.

I continuant amb la complexitat de la qüestió nacional, sens dubte una de les propostes més destacables d’aquesta biennal és La vida en los pliegues, un projecte que Carlos Amorales realitza per al pavelló Mexicà, curat per Pablo León de la Barra. Amorales crea un món complex a partir de formes abstractes, formes que són l’origen dels diferents elements del projecte: una sèrie de textos i poemes encriptats escrits in situ, una partitura els sons de la qual s’interpretaran per un acoblament d’ocarines, i la pel·lícula La aldea maldita. El mateix artista afirma que la pel·lícula “parla d’un Estat que no és fort, que s’està dissolent, d’un Estat que no hi és, que no imparteix justícia per a tots. I em semblava important centrar aquesta metàfora al Pavelló Nacional. Dir ‘sí som un país, però el nostre Estat on és?”. Un alfabet encriptat que genera un llenguatge formal però indesxifrable creat a partir de les formes abstractes és la matèria base del projecte. El pavelló té cura de cada detall, des de les delicades taules on es recolzen les ocarines fins a la senzillesa dels dibuixos-partitures disposats a les parets. En entrar s’intueix el so d’una llengua incomprensible, i quan entren en acció els performers que agafen les diferents ocarines i les toquen en llegir les partitures, es fa impossible deixar d’escoltar-les, de deixar-te portar per aquest so incomprensible i pertorbador, per aquesta bellesa ingovernable que no acabes d’entendre. No vaig poder evitar tornar diverses vegades a escoltar aquesta llengua inventada. Potser d’això es tracta al capdavall: d’una vegada per sempre donar-nos l’oportunitat de no comprendre, d’acceptar que no podem saber-ho tot. Assumir la necessitat d’inventar noves formes que superin la nació fracassada, l’estat absent, la frontera hermètica. Per descomptat, confiar de nou en la capacitat de l’ésser humà com a geni creador no sembla el camí més adequat. Per què no desdibuixar les línies, d’una vegada per totes. Imaginar noves maneres de vida col·lectives, on la humanitat és només un fragment més d’un tot infinit i inabastable per transformar aquest absurd present.