Voceiar aigua

Aigua de l’aixeta. Un got d’aigua. Aigua a la dutxa, a la banyera, baixant pel desguàs. A la tetera, a la cafetera. Atuells d’aigua. Filtrada, tèrbola, destil·lada, de deu. Aigua congelada. Gel, gel que es fon, el cruixir del gel. La mar—el seu gust salat, mai igual: les mars gregues de la Mediterrània, els fiords noruecs. Rius, petits i grans—a Grècia, Àustria, Alemanya, Itàlia. Cascades, fonts, rierols, llacs i estanys. Núvols, pluja—plovisqueig, xàfec, inundació. Baixants que es vessen des dels teulats. Aigua en totes les seves formes, sons, ritmes. El diàleg continu que mantinc amb ella. Un diàleg dut durant anys, des del 2016— o potser des de sempre.

Parlar, cantar sense llenguatge—es pot encara arribar als altres? Pot la intenció modelar el context? Pot el so per si sol obrir espai al pensament, al sentiment? Pot tocar l’inconscient? Comunicació a través de la vibració, a través dels sentits. El cos ressonant. Escoltar com tocar: el so troba el timpà abans que la ment interpreti el significat. Em concentro en l’escolta profunda.

Notícies plenes de veus infinites—fets, contra-fets, teories, conspiracions. Respostes de governs arreu del món, fets científics acceptats o negats pel nostre món. Res té sentit. És Dada—per què no desfer-ho encara més?

Composant partitures per a l’aigua—les seves formes, els seus viatges. Fent servir definicions de diccionari i textos científics, freno i reorganitzo paraules en murmuris, fragments que insinuen nous significats. Les escric amb aquarel·les sobre paper transparent en totes direccions, creant un univers 3D en un espai 2D. Mirant i flotant en un mar de fragments—fets, idees, records, discussions. Nadant entre lletres com si em submergís profundament sota l’aigua. Canto flotant del significat que se’n va cap a un altre.

Els submergeixo en rierols, estanys, mars. M’hi submergeixo amb ells. Canto amb aigua a la boca—quantitats diferents remodelant la meva veu. Paraules dissolent-se, despullades de significat. Visió borrosa en la immersió: què veig, què percebo? Sediment de memòria que s’alça com un so.

Què escolto? Vibracions transportades per l’aigua. El temps s’estira. Pauses que s’aprofundixen. Escolto. Escolto i responc, amb pell, amb ossos, amb pulmons. Què escolta l’aigua? Què diu l’aigua? Què estic expressant? Quina és la nostra cançó?

Al riu Neda, la partitura flota al corrent. Què veig? Com llegeixo a través del fluir de l’aigua? El riu i els seus voltants són la meva orquestra. Canto, recito, improviso amb la natura. Libèl·lules voletegen, una nena observa. Es diu River. Li lliuro la meva partitura.

A la Mar Egea els colors canvien. M’hi submergeixo amb una funda impermeable per al meu telèfon—art povera. Què veu l’aigua? Com sona la meva veu dins d’ella?

Als fiords noruecs, estiu. M’hi submergeixo amb una partitura de dos metres de paper japonès fet a mà. Tretze graus. Vuit-cents metres de fondària sota meu. Mai vaig sentir tanta força, tanta llum, plata tremolant, sal i corrents. Actuo durant dies, quaranta minuts cada cop, amb una càmera subaquàtica. La partitura tova, delicada, marcada per cada immersió. Després de cada busseig la reparo, continuo escrivint, torno a la mar. Sons de vaixells a sobre, kayaks, rialles. Una foca m’observa. No sento fred. La connexió és més forta.

Plou als fiords. Una partitura de pluja. Deixo el paper fora, escolto les gotes com una orquestra. Canto al seu costat. Cada gota deixa la seva memòria. El paper s’asseca, espero de nou. La pluja arriba, canto una altra vegada. I una altra.

Observo la mar, els seus corrents infinits canviants. Ondulacions, els seus ritmes. Ones que es trenquen a la riba. Recullo algues, escrivint amb elles els meus pensaments no escoltats, cantant mentre ho faig. Una partitura executada una sola vegada, existint amb la mar noruega, la meva veu silenciosa absorbida, esvaint-se dins d’ella.

Al Pavelló de Grècia de la Biennal d’Arquitectura de Venècia, dins de la instal·lació “Bodies of Water”, inundem un espai dins d’un altre, evoquen recentes inundacions a la Mediterrània, convidem als visitants a recollir aigua, a escoltar-ne el so. Submergeixo el cap, mirant enfora des de dins.

Al Museu Arqueològic de Tessalònica, parlo amb atuells antics que un cop van contenir aigua. Els toco, escolto les seves històries. Plou durant la performance. Obro la meva boca al cel, deixant que la pluja sacie la meva set d’enteniment.

La meva veu és aigua i l’aigua mai s’atura.

D’una, estirar-se té sentit. És Dada—per què no sentir fred? Res fa sentit, els meus pensaments no escoltats, cantar, tornar a Grècia, Àustria, Alemanya, Itàlia. Cascades durant el diàleg continu dut per l’aigua, per escoltar-ne el so sol aturat, font de sentit. És flux? El riu, la banyera, baixant pel desguàs. La pluja arriba, canto a l’aigua. Gel, ressonant en una mar. Sons de fondària sota meu. Toco: so.

Notícies plenes, font com a so. M’hi submergeixo per escoltar-ne el so. Canto, torno al diàleg continu que mantinc amb els meus pulmons. L’aigua veu, què veig? Amb qui parlo? Cada gota deixa memòria sobre el paper estès. Pauses que s’aprofundixen. Mai vaig deixar d’escoltar històries, discussions. Nadant entre lletres com si em submergís profundament. Canto de nou.

A la riba. Recullo aigua en un espai 2D dins de mi.

A la Biennal d’Arquitectura, l’Egeu, els colors canviant. Submergit “profundament sota l’aigua”, inundem un espai, arriba la pluja que ressona, sóc jo qui dóna la veu? Què és l’aigua, li lliuro el meu no escoltat, mentre em submergeixo profundament. Corrents, estanys. Convido visitants a sentir fred. La tetera, la cafetera. Pauses que s’aprofundixen. Baixants vessant-se, plovent a través de la cambra d’aigua amb colors canviants. Un diàleg dut per l’aigua, escoltant com tocar: so.

Què fa l’aigua? Corrents, llacs i estanys. Núvols, pluja—plovisqueig, inundant un espai per al món, la ciència modelant contextos, jo cantant com tocar l’inconscient? Comunicació a través de lletres com si l’aigua puntués suaument, delicada, marcada per cada immersió. Després de cada busseig a dins.

A la Biennal d’Arquitectura, ¿dins d’ella?

Jo aigua. Aigua congelada, submergida, escoltant i reorganitzant paraules en murmuris, fragments insinuant pensaments no escoltats, submergint-me profundament. M’hi submergeixo amb els meus pulmons. Aigua a la meva orquestra. Cantant com si em submergís profundament, veus? Com veu l’aigua? Com ho fa la meva veu? Paraules dissolent-se, despullades de significat a la riba. Recullo algues, què veig? Què veig? Què faig amb la impermeabilitat dels teulats? Colors canviants d’aquarel·la. Escoltar com pensar, plata sentint tanta força, tanta força, tanta força, tanta llum, quaranta minuts cada gota deixant memòria en el paper estès. Em concentro en una càmera subaquàtica profunda amb ossos, aigua amb natura. Flotant amb la natura. Libèl·lules, governs responent, amb mi. Mai històries, destil·lades, brollen enfora significat en immersió. Després de cada immersió, el recondueixo, contra-fets, contra-fets, sóc jo una veu? Què és el món, aigua de font? Filtrada, tèrbola, destil·lada, brolla dels teulats. L’aigua recull algues, escriu la ment científica en gots d’aigua en totes direccions, i arriba als altres? Pot la intenció modelar el context? Pot tocar la banyera, baixar pel desguàs? M’hi submergeixo amb ells en totes direccions, canto de nou.

A l’Egeu, la tetera, els seus ritmes. Ones que es trenquen i els seus voltants, escoltant i responent profundament. Em concentro en l’escolta profunda i reordeno paraules en murmuris — són la meva partitura, que flota sobre una comprensió profunda.

Notícies plenes amb la tetera, la mar noruega, la meva veu silenciosa. Paraules dissolent-se, despullades, només una vegada portades per l’aigua. M’hi submergeixo amb aigua—la seva sal i corrents. Jo, performance. Recullo algues, escriptura i corrents—fets, teories i discussions. Nedo la performance durant dies, quaranta minuts cada vegada, els colors subaquàtics en les profunditats marines. Gel, gel que es fon, ressonant en un espai interior.

A la immersió, la meva oïda en un mar de fragments que insinuen un univers 3D fet de memòries, discussió: Què veig? Com escolto? Vibració “, cossos que refan els meus pensaments no sentits, cantant un univers 3D a tot arreu. Què veig? Què llegeixo a través de…?

(Imatge de portada: Anna Pangalou, Voicing water #2, 2020, fotograma).