“Voldries fer el menys possible i acabes fent més del que voldries”. Una entrevista a Ignasi Aballí

Aballí és un corredor de fons. De tarannà discret, generós, dialogant i amb un sentit de l’humor gens obvi però ben present, des de fa dècades, desenvolupa un treball metòdic, sòlid i fidel a ell mateix. És una figura pont entre artistes, crítics, comissaris i galeristes de generacions ben diferents i per això mateix un element clau en l’ecosistema artístic espanyol. El seu treball dels darrers anys ha transitat per la pintura (o la seva impossibilitat), el text, la fotografia, la instal·lació, el cinema i el vídeo, entre d’altres i ha explorat temes tan rellevants com les convencions de l’art així com les relacions entre el seu valor cultural i l’econòmic.

Aquest mes dediquem A*DESK a explorar la noció de fracàs. M’agradaria que parlessis de la idea d’impossibilitat (de la pintura, de la classificació, de fer res nou…) que durant molt de temps ha estat el motor el teu treball.

Els conceptes d’error i correcció formarien part del meu vocabulari bàsic, com ho demostra el fet d’haver utilitzat un material com el corrector Tipp-Ex, o haver fet treballs a partir del contingut de la paperera, on suposadament havien anat a parar els errors i els fracassos. Des de fa temps, tinc la sensació que sempre hi ha una distància entre allò que volia fer i el que finalment he acabat fent. No sé si això es pot considerar un fracàs o si és un estímul que m’impulsa a seguir-ho provant.

I pel camí et trobes coses i materials que incorpores a la teva pràctica

El pot de Tipp-Ex era un objecte que tenia sobre la taula i vaig pensar que era molt semblant a un pot de pintura i, de fet, amb el seu pinzell podia també pintar. Però era important fer-ho sense oblidar que era un líquid que servia per corregir, condició que era fonamental incorporar a l’obra. Per això hi ha una sèrie de treballs que es titulen “Correcció” i “Gran error”. Aquest producte, com també altres que he utilitzat, et porta a reflexionar sobre el costat del treball vinculat a la seva pròpia condició material.

En alguna ocasió has escrit sobre els “artistes del NO”, a la manera del “preferiría no hacerlo” de Bartleby que remet a la impossibilitat de fer res nou, amb la idea que tot està fet i només és possible refer i recombinar. Com se situa llavors el paper de l’artista i el seu treball?

Aquí trobem una nova contradicció que algú va evidenciar en visitar l’exposició al Reina Sofía, que està plena de coses… És difícil resistir al dia a dia, als compromisos. Voldries fer el menys possible i acabes fent més del que voldries. El treball de l’artista el considero com una altra feina qualsevol. La diferència és que segurament aquest treball és menys estructurat. Tu decideixis com t’organitzes i probablement no trobaríem dos artistes que desenvolupin de la mateixa manera la seva pràctica. Però a partir d’aquí el veig com una feina més.

M’imagino que quan feies els llistats a partir de retalls de diaris devies establir unes rutines de treball

Aquestes rutines m’ajuden a establir certes metodologies que em permeten construir el dia a dia. Sovint quan arribava a casa i em preguntaven “què has fet avui?”, no trobava una resposta convincent, perquè molts dies no has produït res, i no saps ben bé que has fet a l’estudi. A la vegada crec que aquests espais de no fer res i de reflexió aparentment improductiva, són importants. Però imposar-te unes feines i un horari i saber que com a mínim retallaràs diaris et permet estar en contacte amb la feina i anar construint el teu propi discurs.

A part del teu treball artístic ets un agent clau en l’ecosistema artístic d’aquest país per la teva vinculació amb artistes de diferents generacions.

Valoro molt la relació amb tots els artistes, més grans que jo, de la meva generació o més joves. Però és cert que la tendència és a relacionar-me amb més joves, potser perquè durant molts anys he donat classes i he tingut facilitat per tenir vincles amb aquests artistes. Tinc molta curiositat per saber què fan, què pensen, com entenen la pràctica artística, quina música escolten, que llegeixen… El contacte amb ells, igual que podríem dir dels fills, ajuda a estar connectat amb una realitat molt més viva i actual.

L’exposició que ara presentes al Reina Sofia aplega els darrers 10 anys de trajectòria (amb algunes referències anteriors) i suposo que et permet fer un balanç

Es pot veure un grup de treballs que et permeten fer aquest balanç i sobretot t’ajuden a decidir com continuar. A l’exposició hi ha obres noves, que apunten no a llarg termini, sinó al futur immediat. Estic força content amb l’exposició perquè es mostra d’una manera bastant àmplia i representativa tots els tipus de treball, els temes que m’han interessat, les obsessions… però ara cal continuar. És un moment per pensar i per reflexionar. Però també hi ha un fet que m’agrada i és que ja tinc prevista la propera exposició, que serà a la Fundació Miró aquest estiu, i immediatament el cap s’ha de posar en marxa un altre cop.

Has passat temporades amb llistats, amb cels, amb caixes de colors… On ets ara mateix?

Les darreres obres que he fet i que es poden veure al Reina són, per un costat, un vídeo que és una reflexió sobre la història de l’art, fet a partir d’unes diapositives que em va regalar una professora que ja no les feia servir. Les vaig tenir durant un any i mig a les finestres i la llum les va anar esborrant i canviant el seu color. La idea és presentar una història de l’art que sigui al més errònia possible des del punt de vista historiogràfic, en el sentit que no hi ha ordre cronològic, les fotos es veuen malament, estan totes mal posades, la selecció m’ha vingut donada i no està feta a partir de cap criteri lògic… Es a dir, tota una sèrie de qüestions que intenten plantejar una altra mirada sobre el passat, sobre la història de l’art, però des d’aquest punt de vista de l’error i el fracàs.

I hi ha una altra obra, que és la més recent, que es diu “Vint paraules (tres vegades)”, que consisteix construir paraules a partir de tipografies d’impremta, de lletres de plom. Es repeteix una llista de vint paraules amb tres tipografies diferents. És una mena d’índex que situa els límits del meu treball, els temes o els conceptes bàsics. D’una banda, depenent de la tipografia, les paraules canvien i, de l’altra, es converteixen en un objecte tridimensional, escultòric, pesat i sòlid, per representar una cosa tan immaterial i abstracte com són les paraules. A la vegada, crec que també el plantejament de l’exposició és en si mateix una novetat.

Durant molt temps has treballat amb diaris, que era una manera d’estar en contacte amb una realitat, diguem-ne mediatitzada. Com és ara aquesta relació teva amb l’actualitat?

Fins ara ha estat un contacte a través dels diaris. A l’exposició he volgut mostrar no només tots els llistats, sinó totes les línies de treball que s’han derivat de l’ús d’aquest objecte. Ho he ensenyat a partir dels originals, de l’arxiu dels collages que he fet, que després s’amplien i acaben sent l’obra. També amb la idea de mostrar tot el que ha donat de si el projecte i plantejant-me si això s’acabava aquí, amb aquesta presentació, després de quinze anys d’haver començat. Una altra opció seria acabar-ho quan el diari deixés d’existir com a objecte. Però mentre ho pensava, estant ja a Madrid, em seguia comprant el diari i encara he retallat algunes coses. Per tant, crec que serà un procés que necessitarà un cert temps per anar-ho deixant. D’altra banda, el vincle amb la realitat està present també amb altres treballs que tenen a veure amb allò que és quotidià, amb gestos i situacions que et trobes en el dia a dia.

I l’humor? Juga un paper important en el teu treball?

Crec que alguns treballs plantegen situacions o aspectes de la quotidianitat que al final es poden llegir en clau d’humor, l’humor de l’absurd, o des de la ironia. Em sembla que això forma part del meu treball, potser no d’una forma explícita, com també la part política, però és un element més i una lectura possible.

Quina és la teva posició davant la situació crítica que viu la cultura en aquests moments, que és considerada cada cop més com quelcom no necessari i que o s’identifica amb la industria cultural o ho té difícil?

Ho veig complicat. La tendència és considerar la cultura com una branca més de la indústria de l’espectacle amb tot el que això comporta, havent de satisfer un públic, havent de complir amb xifres de visitants i vendes, quan resulta que el treball planteja just el contrari. Però això no vol dir que no s’hagi de fer, sinó que segurament costarà més donar-li sortida.

Estàs en contacte amb artistes més joves, pels quals de vegades fer una exposició institucional no és la meta, sinó que fan altres coses a diferents llocs…

Crec que estem en un moment interessant d’autogestió dels mateixos artistes, que plantegen alternatives al recorregut oficial. M’interessa l’actitud, com proposen la difusió i la relació amb les estructures de l’art. No sé si això és només conseqüència d’un moment de crisi, en què forçosament t’has de replantejar la relació amb les estructures establertes, o si es quelcom més profund. Segurament molts d’aquests artistes començaran a treballar amb galeries i exposaran en institucions i centres d’art, però està molt bé veure que aquesta no és l’única sortida. Aquests espais alternatius tenen molt sentit i sovint estan fent la millor programació. També em sembla molt positiu el fet que s’estigui plantejant una nova Associació d’Artistes, adaptada als nous temps i amb la voluntat de seguir millorant les condicions dels artistes a Catalunya.

Creus que aquestes estructures de l’art, les institucions, les galeries i les revistes són prou poroses, s’estan adaptant prou ràpidament al nou mapa de necessitats dels artistes i de la societat?

És possible que no, però crec que no totes han de reaccionar a la mateixa velocitat. Galeries, centres d’art i revistes han d’estar atents i seguir de prop una actualitat molt canviant i volàtil. Segurament, un museu no és necessari que tingui aquest vincle d’immediatesa. El seu paper és mirar les coses amb més perspectiva, per donar una visió més a llarg termini. També és important la feina del museu que revisa el passat per qüestionar la lectura del present i proposar temàtiques que puguin incidir en els problemes i debats que construeixen l’actualitat.