Tornar al moment previ. Sobre gestos a Atenes i Documenta 14

Atenes. El moment just abans del moment previ. documenta14. El que ha precedit aquest moment té moltíssim interès. Un gest -un gest pot ser buit, no ho oblidem- que ha comportat obrir Documenta primer a Atenes i més tard a Kassel. Alemanya i Grècia, dues Europes, dos passats, dues situacions polítiques, una crispació general. I un seguit de preguntes que sobrevolaran tot l’esdeveniment: Què pot o ha de fer l’art? És necessària una il·lustració? Per a qui la il·lustració? Quina capacitat d’acció real hi ha des dels grans esdeveniments de l’art?

I un procés basat en un pensament discursiu i mitjançant el debat, una concatenació de continguts que pressuposen una continuació. Paul Preciado en acció i un desmuntar-ho tot a partir d’elements paral·lels, alteració de l’ordre i sortir d’allò que preestablert. O potser és la fe i el desig que sigui així, que després arribarà la caiguda. I el “després” apareix amb el moment d’exposició, amb l’obertura de documenta14 a Atenes. I aquí es desmunta tot però no per bé. Puc parlar de fracàs i no en positiu. Després de cinc anys la improvisació: Documenta s’obrirà més tard del previst ja que tot va a última hora. En el suposato moment d’obrir portes a Odeion -un dels espais expositius destacats- hi ha bàsicament caos. I a Documenta li demanes molt més que a qualsevol altra exposició. Són cinc anys, no ho oblidem. És una cosa que ha de marcar l’esdevenir d’almenys cinc més. És una cosa que ha de canviar la manera com comprenem l’art. I sí, no és fàcil.

I no hi ha canvi, no hi ha reformulació sinó que es vesteix el descuit amb una capa cool de suposada nova educació i de suposada nova política. Però encara pitjor que la decepció és trobar-se amb alguna cosa que fa olor d’exercici acadèmic clàssic i bàsic: tens un resultat ja trobat a priori (en aquest cas el resultat és “ei, el món està fatal fatal”) i muntes una suposada investigació amb diverses línies per arribar-hi. Com més línies millor, com més pàgines millor, com més cites millor, com més avorriment millor, com més distància millor. I ho emplenes amb imatges que il·lustrin el resultat però que no siguin prou fortes com per desmuntar el discurs (aquest “ei, el món està fatal fatal” és el discurs i el resultat al mateix temps). Una cosa tancada per endavant, el que implica que aquí no passa res ja que tot està decidit. L’exposició està morta. Has decidit matar l’exposició perquè no t’esquitxi. I, a més, resulta que no és una exposició gran sinó una sèrie d’exposicions petites que segurament ja has vist abans. I l’ombra que tot és un preàmbul per Kassel.

Les parts. A Odeion. El conservatori d’Atenes, una exposició correcta a partir d’una construcció clàssica de so i pràctiques sonores que porten a la performativitat. Aquí no hi ha disputa de gènere que valgui ni inestabilitat. Encara que sempre hi ha obres a destacar com els treballs de Pauline Oliveros (en mode “recuperació històrica”), el de Theo Eshetu amb un film en el qual diferents tipologies estètiques documentals i narratives per a la identitat es posen en dubte, o un vídeo de Ben Russell de 2007 amb aquesta barreja de ràbia, ball i suor combinada amb perill. A l’Escola de Belles Arts una exposició correcta que podria signar qualsevol fira d’art de bon ordre: estic dins i penso que seria el mateix estar a Frieze, que no importa estar en aquest lloc (amb els seus estudiants de belles arts cabrejats però silenciats) i que l’estètica de l’exposició és simplement el mateix de sempre; és norma. Evidentment hi ha també bones obres –per descomptat- com la pel·lícula de Rosalind Nashashibi acostant-se a una figura d’artista “externa”, la brutalitat històrica en present d’Artur Zmijewski amb els nous camps de concentració i pobresa, o l’estetització de la política i la migració de Bouchra Khalili. Dos espais, el primer amb una exposició que seria correcta per a qualsevol centre d’art de mida i interès mitjà i el segon com aquest límit entre una estètica firal de qualitat i un posicionament de desig polític en un context -fora de l’exposició- degradat. Però, una altra vegada, a Documenta li demanes més i aquí no hi ha aquest plus conceptual, aquest gir, aquest replantejament absolut. Per molts bocins d’art sami que hi posis.

A l’EMST, el nou museu nacional d’art contemporani d’Atenes, es configura el desastre. El que suposadament és una cosa així com la base històrica del discurs no és més que una negació de possibilitats mitjançant l’encotillament. Les obres són clarament il·lustració i no se’ls deixa que siguin acció real i en present. Però el discurs no és més que aquest resultat bàsic, de manera que la proposta expositiva elimina tota possibilitat d’acció a l’art. I és clàssic, i és històric, i el llenguatge expositiu és normatiu -extremadament normatiu-, i és conservador amb totes les forces. No entenc què ha passat entre aquests moments previs de desestabilització i aquest exercici acadèmic de baix perfil. Baix perfil també en l’opció arxiu, que les coses es poden fer bé i no és el cas. I el desig en les persones que visiten l’exposició segueix i Daniel García Andújar es menja Instagram ja que la seva obra té més colors i el personal es descobreix necessitat d’empatia. A Annie Sprinkle i Beth Stephens les fiquen sota una escala mecànica, de manera que qualsevol opció sensual i real en el seu llit es converteix en una impossibilitat. Els pocs elements que podrien ser interessants passen desapercebuts i el que es vol destacar és -una altra vegada- un perfum pretesament descolonial très bien però que no afecti gaire. Impol·lut. Innecessari també.

Després vénen tots aquests llocs a la ciutat en què no tindràs el pes de l’exposició i el seu llenguatge (com si no ho haguessis pogut evitar en els primers, és clar). I no va. Per començar un problema de categoritzacions: posar al mateix sac performances de durada curta i coses que no ho són. Bé, sembla que has treballat molt si tens un mapa amb més de quaranta ubicacions externes en marxa. Potser no és tant si bona part d’elles són un programa de performance apanyadet. Destacar un pis amb una bogeria instalativa d’Andreas Angelidakis que bé funcionaria a la biennal de Berlin d’DIS i una ubicació com Polytecnion, un lloc tan increïblement carregat de significat i potència que les obres que Documenta presenta aquí desapareixen completament.

En un taxi buscant unes ovelles tintades amb indi -que no trobem, com tampoc trobaré res de Roger Bernat encara que ho hagi intentat molt i preguntant hagi afrontat el desconeixement absolut per part del personal- rebem la informació d’un atemptat terrorista al mig d’Estocolm en aquest mateix moment. Dins del taxi som quatre persones que vivim a Estocolm. Silenci sepulcral i pluja d’sms. I després pensar sobre el significat polític d’aquesta Documenta i sobre el poc que afecta a nivell personal, el poc canvi que implica en el funcionament artístic i la manca d’emoció que hi ha. Que és el mínim que demanes. Preguntar-se també com saltar d’una cosa que podia ser un replantejament de veritat a una gestualitat grandiloqüent i propagandística. I sí, no és fàcil. Pensar en els gestos i en que això de desubicar en llocs ja estava a la Documenta de Okwui Enwezor, que la incorporació d’altres camps ja era a la de Catherine David i que fins i tot això de marcar mapes amb altres ubicacions també pot ser un gest igual de buit políticament com el que una taula en un restaurant de la Costa Brava fos part física de Documenta 12. Com Atenes.