You should be listening

Hi va haver un temps en què el so es presentava (o millor dit, el presentaven alguns, uns quants, potser bastants, almenys els suficients com per crear un corrent) com a rèplica i esperó contra una cultura, pràctiques artístiques incloses, dominada per l’hegemonia de la visió. No per casualitat la vista segueix sent el sentit privilegiat de la major part de l’experiència (estètica) humana. I la visibilitat, entre màxima i exigència, s’ha convertit en una mena de despotisme lustrat.

Eren temps aquells, allà a finals dels anys 90 i principis del segle XXI, per diversos i pertinents rescats conceptuals d’un passat legitimador que atorgués un sentit reflexiu a tota una onada de pràctiques artístiques que feien del so la seva principal matèria prima. Es parlava (més aviat es rellegia) de Luigi Russolo i el seu “Manifesto dei rumori”; se citava (més aviat es recuperava) l’una vegada heterodox moviment Fluxus; se celebrava (més aviat es ponderava) la cultura dj com un nou mirall en el qual mirar-se esperant albirar, amb les vista però també amb l’oïda, un nou relat en el qual identificar-se. Eren temps d’exaltació d’allò vell reconvertit en nou. I del present transfigurat en un futur que mai va succeir com es pensava en pretèrit.

Han passat diversos anys i, tot i que l’art sonor sembla una categoria rància, vinguda a menys -pensant sobretot en exposicions com Lost in Sound al CGAC o Procés Sònic al MACBA i al Centre George Pompidou, recordant amb certa enyorança festivals com Zèppelin al CCCB, invocant la rebel·lia perduda del techno i altres gèneres de música electrònica en uns textos que ja no commouen un lector atent les orelles -l’experiència i l’experimentació sonores són alguna quelcom en el que, des de l’art -més des de la música-, es continua treballant. Però lluny queden l’elogi i les ovacions de fa més d’una dècada, almenys les del context general de l’art contemporani.

Serveixi com a exemple de la seva presència actual ‘11 Canciones para Anita’, la presentació de projectes finals dels alumnes del Màster en Art Sonor de la Universitat de Barcelona. Repartits per diversos espais d’Hangar durant un dia, a manera de concert disseminat i per fraccions, 11 Canciones para Anita per a alguns -els espectadors de l’altre costat del mirall, els de les qüestionablement anomenades arts visuals- funciona com una incursió en un territori, sinó desconegut, un tant ignorat des d’unes corrents de pensament entorn a l’experiència artística que prioritzen l’enteniment per sobre de la visió i les seves possibles desviacions cap al fast d’allò espectacular.

Succeeix amb l’art sonor, quan no s’és especialista en música o certes qüestions tècniques i tecnològiques, que un se sent en un present continu. Que, com a espectadors intermitents practicant la tan sol·licitada ingerència, es pressent una certa reiteració en les ¿formes? sonores i la seva experiència -unida al ressò manierista dels començaments- en diferents projectes i diferents artistes en diferents llocs i moments. Succeeix també que és difícil, sinó impossible, fins i tot tancant literalment els ulls, escapar a l’autocràcia de la vista o de l’enteniment, i un acaba seduït per treballs com ‘You should be dancing‘ de Felipe Vaz, una performance centrada en la distorsió per alentiment d’un hit cinematogràfic (la coreografia de John Travolta acompanyada per la música de Bee Gees). O per projectes que indueixen a una alteritat animal, com ‘A vuelo de pájaro‘ de Mauricio Iregui, on es construeix la possible percepció sonora d’un au sobrevolant la Rambla de Barcelona. Però succeeix a més que, sigui on sigui, en matèria d’art, sempre emergeix allò vacil·lant de la terminologia i l’operativitat de l’etiquetatge estètic, doncs què distingeix una performance sonora d’un concert de música -discutiblement anomenada- experimental? Problemàtiques contextuals i altres dilemes intel·lectuals a part, això que anomenem art sonor és capaç de generar estimulació acústica i certa clausura l’intel·lecte ocular. Encara que, tal com anem a veure concerts, anem a veure art sonor.