Un home empeny una col per la ciutat; tremola mentre roda pel carrer, el vianant avança amb una quietud deliberada. Des de la Xina fins a Portugal i Alemanya, aquest humil aliment per a la precarietat adopta moltes formes: des del suan cai fins al sauerkraut. Walking the Cabbage de Han Bing ha tingut moltes iteracions, i aquest passat divendres va marcar el seu debut a Berlín amb motiu de l’obertura de la 13a Biennal de Berlín: Passing the Fugitive On.

El gest impermanent i subversiu de passejar aquest aliment vital estableix el to d’aquesta edició, on el camuflatge (foxing) i la fugacitat ocupen el centre de l’escena. Ambdós conceptes es plantegen com a mitjà i mètode perquè “una obra d’art dicti les seves pròpies lleis, davant de la violència legal”. Expressions com aquestes —ja que tot gest artístic ho és— troben poc espai dins les institucions, però Passing the Fugitive On crea lloc i dóna alè a allò que queda més enllà del cub blanc.

Repartida entre el KW Institute for Contemporary Art, Sophiensæle, Hamburger Bahnhof, l’antic tribunal de Lehrter Straße i el programa Encounters, la biennal presenta el desgavell i la transgressió com a proves de resistència i supervivència, respostes davant la violència sistèmica. El foxing, com a pràctica de desaparició i evasió, es troba amb la fugitivitat, entesa com la negativa a acceptar límits i el compromís amb la fluïdesa. Junts, invoquen una reflexió sobre què significa l’autodeterminació quan l’opressió impregna la cultura i la societat.

Anna Scalfi Eghenter, Die Komödie! [The comedy!], 2025 – 0.14 Büro / Clearing House [0.14 Office / Clearing House], 2025, installation view, 13th Berlin Biennale, Former Courthouse Lehrter Straße, 2025. Courtesy Anna Scalfi Eghenter. Photo: Marvin Systermans

Aquesta tensió es fa evident a l’Antic Tribunal, on pamflets voladors de Karl Liebknecht cauen com rèpliques per l’espai, aterrant sobre braços, cames i rostres. Die Komödie! (2025) d’Anna Scalfi Eghenter ocupa les primeres sales del recinte, on un dia es va jutjar el mateix Liebknecht per traïció, per un pamflet del 1916 que clamava pel final del “crim atroç del genocidi”. Escamots de soldats de joguina condueixen el recorregut cap a un ambient de sala de guerra. Les parets, cobertes de mapes, revelen la trama del poder neoliberal global contemporani. Traçant una línia històrica de desafiament des de la caiguda de l’Imperi Alemany i la Lliga Espartaquista fins a les lluites actuals, la instal·lació repeteix la crida a la unió dels treballadors. A la sala final, la paraula “COMUNISTA” resplendeix en neó vermell, en majúscules, enfrontada cap a l’exterior, com a recordatori que la unitat és comunal.

Merle Kröger, Was fehlt – Eksik olan – What’s missing, 2025, installation view, 13th Berlin Biennale, Former Courthouse Lehrter Straße, 2025. Courtesy Merle Kröger. Photo: Raisa Galofre

Si Die Komödie! situa el tribunal com a escenari teatral simbòlic de la “legalitat” política com a representació, la instal·lació sonora de Merle Kröger n’exposa les conseqüències violentes. A Was fehlt – Eksik olan – What’s missing (2025), l’artista revisita el cas tràgic de Cemal Kemal Altun, un activista turc de 23 anys que es va suïcidar llançant-se per la finestra d’un tribunal, després de mesos de lluita contra una ordre d’extradició. Kröger reconstrueix el context mediàtic i polític del cas, centrant-se en l’escàndol al voltant de la periodista Navina Sundaram, qui va comunicar la notícia a la família d’Altun en directe. En traçar el vel de l’oblit que va cobrir el cas, es fa evident que els sistemes burocràtics no només regulen fronteres geogràfiques, sinó també somàtiques i existencials. Sense forçar una conclusió, Kröger, com també Scalfi Eghenter, exposa la brutalitat intrínseca de la burocràcia —“o el govern d’un intricat sistema d’oficines on cap home, ni un ni el millor, ni pocs ni molts, pot ser considerat responsable, i que podria anomenar-se amb propietat el govern de Ningú”. (Hannah Arendt, On Violence^[1]Arendt, Hannah. On Violence. A Harvest/HBJ Book ed., United States of America, Harcourt Brace Jovanovich, Publishers, p. 38.)

© Htein Lin, The Fly (Paris), 2008 (still). Video, color, sound, 15´02˝

Fugitivitat com a Transformació Somàtica i Encarnação

Mentre que a l’Antic Tribunal cada obra actua com a testimoni de l’arbitrarietat entre legalitat i il·legalitat, al KW, The Fly (Paris) (2008) de Htein Lin i Scorched Fly (2023) de Chaw Ei Thein escenifiquen la fugitivitat com un acte somàtic d’evasió. Els vídeos, col·locats en diàleg al llarg de l’exposició, es reflecteixen i conversen a través del temps i el context.

Lin va presentar The Fly per primera vegada davant presos polítics a Myanmar, mentre estava empresonat. El vídeo visceral mostra un cos atrapat, pertorbat per una sola mosca zumbant, que gradualment es fusiona en una sincronia coreografiada fins que Lin atrapa i consumeix l’insecte. Després de convulsionar, els moviments del pres es tornen erràtics i insectils. La fugitivitat emergeix com una transformació gutural —internalitzada i transcendent al context físic. La recreació d’Ei Thein el 2022, després de l’empresonament de Lin, funciona com a reflex i continuació: la persistència d’un acte col·lectiu de fugida, transmetent la condició fugitiva.

Anawana Haloba, Looking for Mukamusaba – An Experimental Opera, 2024/25, installation view, 13th Berlin Biennale, KW Institute for Contemporary Art, 2025. Courtesy Anawana Haloba, Sammlung / Collection Hartwig Art Foundation. Photo: Marvin Systermans

L’òpera ha estat durant molt de temps exemple sublim del Gesamtkunstwerk, la seva tradició embolcallada en opulència. Anawana Haloba reimagina aquest marc, creant una instal·lació operística que resisteix “qualsevol decisió a priori sobre què és una obra d’art, on ha de tenir lloc i sota quines condicions, recolzant-se en les seves opacitats, en la seva il·legibilitat, i prenent la nostra il·literacitat com a punt de partida” (Zasha Colah, Premises). La seva instal·lació sonora Looking for Mukamusaba: An experimental opera (2024/25) vibra en un diàleg musical:

Algú em sent?
Hi ha éssers allà fora?
Els meus pulmons fallen.
He de fer una promesa.
He de jurar
Em nego a néixer en aquest lloc
Em nego a renéixer en aquest lloc

Les veus emanen d’una sèrie d’escultures acústiques escampades per la sala, entrellaçant històries orals, cants de protesta i tradicions espirituals. Són conscients que potser no seran compreses, però es fan sentir igualment, rebutjant la llegibilitat a favor de la ressonància. Així, i en eco amb la negativa de la biennal a acceptar els marcs heretats de visibilitat i legalitat, s’utilitzen termes tan carregats com “minoria” i “indígena”. Les veus entrellaçades formen un monumental cor, afirmant que l’antagonisme també pot ser tonal, afectiu i dispers.

Passing the Fugitive On ofereix una ullada camuflada del que pot representar l’art quan entra en un diàleg vulnerable. Traça actes de resistència que pertorben els sistemes heretats, demostrant que l’art pot ser una forma indispensable d’expressió davant la violència sistèmica —a través de la metamorfosi, la comunió i la reescriptura del relat històric. Tot i així, l’ambiciosa envergadura de la biennal deixa veure una limitació ja massa coneguda en la programació cultural alemanya: algunes veus segueixen sense representació. I tanmateix, la col de Han Bing segueix rodant —tremolosa, però en moviment, amb serena determinació.

(Imatge de portada: Han Bing, Walking the Cabbage in Beijing, 2004. Cortesia Han Bing)