“Volia treure aquestes obres del placard”, va anunciar Roberto Jacoby en la visita de premsa a Traidores los días que huyeron, una antologia alternativa del seu treball des de finals dels anys 1950 fins al present comissariada per Santiago Villanueva i Fernando Farina per al Museu d’Art Contemporani de Rosario. El placard fa referència literal a un moble de la casa de Jacoby on dormia en caixes gairebé tot el material que ara es presenta: dibuixos, esbossos, escrits teclejats a màquina d’escriure, poemes i fotografies, preses amb una espècie de càmera de butxaca en algun moment de la dècada de 1980, des de l’escenari on oficiava davant del públic la llegendària agrupació Virus de la qual Jacoby va ser lletrista, propulsor i quintacolumnista.

La mostra planteja un Jacoby d’un món paral·lel: no el que va protagonitzar la desmaterialització de l’art, en el breu arc que va del manifest Un arte de los medios de comunicación de 1966 a Tucumán Arde! dos anys després, sinó un Jacoby d’arxiu, de placard, que passa d’una etapa primerenca i tapada com a artista figuratiu i abstracte a un gran cicle d’activitats i projectes, sense gairebé superposar-se amb la germana major d’aquesta antologia, El deseo nace del derrumbe, l’exhibició que anteriorment havia comissariat Ana Longoni al Reina Sofia. En alguns dels seus moments, aquesta mostra de 2018 és una actualització d’aquella: així és que poden veure’s alguns treballs recents, com la sèrie Fotos 2016: un conjunt de retrats en blanc i negre en els quals el rostre de Jacoby assumeix diferents ganyotes, de la tristesa a la consternació i de la depressió a la ràbia. Les fotos prefiguren un comentari d’actualitat: és fàcil sospitar, en veure tantes cares estranyes, les reaccions facials d’un lector de diaris immers en l’anàlisi de la política i l’economia argentines, tan trivials com catastròfiques.

Traidores los días… presenta allò que el mateix Jacoby va anomenar les “cares-B” de la seva producció i allò que els curadors es refereixen als textos de sala com l’“obra de temps lliure” que mai havia estat mostrada abans. Però Jacoby és el mateix artista que va afirmar que “en l’art cal fer coses necessàries” en una entrevista recent amb Francisco Garamona i, més en general, el mateix artista pioner del concepte d’art com a producció social, coartífice al costat de Raúl Escari i Eduardo Costa, en el seu manifest de 1966, d’un programa que pocs anys més tard la crítica institucional de l’Atlàntic Nord va convertir en la seva premissa bàsica: que no hi ha tal cosa com una idea de l’art pur, desfet de les seves pròpies relacions socials. Si l’art deriva de la realitat social del seu propi aparell d’accés, quin lloc hi ha per a aquesta “obra de temps lliure”? És estrany, per a un intel·lectual marxista com Jacoby, acabar en una idea diumengera de l’art. Però per sort no és així.

La resposta a l’endevinalla la donen les fotografies del públic d’un recital del grup Virus. La sala, titulada “Jacoby musical” (que es completa amb dos discos, produïts per Nacho Marciano), més que a la música està consagrada a la idea de l’art com a contacte actiu. Les fotos del públic de Virus retraten una faceta de l’escena cultural jove que es movia amb passes de gegant a mitjans de la dècada de 1980, després de la recuperació de la democràcia. Aquestes fotos, registres completament aliens a l’aparell institucional de l’art, també són postals de la idea programàtica de l’art com a producció i escuma del fluid social en els seus aspectes eufòrics, insurgents, plaents i juvenils: funcionen com el revers del trist 2016 monocromàtic dels autoretrats, també indissociables de la realitat política.

Encara que el seu títol recordi el motiu literari de la vida breu, Traidores los días…té més tints de velocitat que de nostàlgia, més d’inventiva instantània sobre la matèria social que recuperació d’arxius personals. L’artista plural, o multifacètic com solen anomenar-lo, dona un nucli a la tribu en la seva pròpia dispersió, híbrid d’intel·lectual, cantautor i pallasso.