El greenwashing, l’ús de búnquers i edificis del que es denomina arqueologia industrial, o l’enfoc “glocal” són part dels paràmetres formals, estètics i funcionals dels centres d’art deslocalitzats o situats a les perifèries. No és que Madrid i Barcelona siguin Nova York, Londres o fins i tot Berlín, però sí que són les urbs de la península i acaparen des de finals del segle XIX l’atenció del món de l’art, que ha estat des de llavors eminentment urbà.

Però d’un temps ençà —deixant de banda enrere el món anglosaxó, encapçalat per Hauser & Wirth amb les seves descentralitzacions al camp anglès i l’illa de Menorca, i que poc tenen a veure amb el cas espanyol— un seguit de centres s’estableixen no només a la perifèria, sinó a la perifèria de la perifèria, buscant connexions més o menys afortunades amb el rural. En qualsevol cas, aplaudim l’intent de descentralitzar, d’explorar nous paradigmes de sostenibilitat, de desaccelerar, de re-ruralitzar, reforçat a més per la present crisi global: tant sanitària com ecològica. Per això, la setmana passada vam assistir a la inauguració de la nova mostra de la Fundació Cerezales Antonino i Cinia (FCAYC) que porta per títol A punto de ser nada i que estarà en pantalla fins al 21 de novembre, ja ben entrada la tardor.

El cas de Cerezales del Comtat no és recent, la fundació FCAYC es va instal·lar a l’any 2009 a les escoles d’aquest poble situat a 30 quilòmetres de León. Va ser gràcies a la generositat d’un oriünd, Antonino Fernández, empresari que va fer fortuna a Mèxic amb la cervesa Coronita, i que amb el seu projecte va aconseguir frenar la fugida dels escassos 20 habitants d’aquesta àrea castigada per la despoblació.

El 2017 es va inaugurar l’ampliació de les instal·lacions. Dissenyat per l’estudi AZPML, es tracta d’un edifici múltiple d’escala discreta que evoca la idea de la cabana elemental. Aquesta construcció no només harmonitza amb el paisatge, sinó que és 100% sostenible econòmicament i energèticament. A estratègies passives de reducció i balanç del consum energètic com jugar amb l’orientació, s’uneixen estratègies actives i la utilització de tres fons d’energia renovable: geotèrmia, biomassa i materials de canvi de fase.

Vista posterior de l’ampliació de FCAYC per estudi AZPML. Foto María Muñoz

L’equip interespècie de la fundació està compost per amables humans —lluny de l’esnobisme de les capitals— que coordinen i gestionen el centre cultural; bous; vedelles i el preciós burret Quintín, que són els encarregats —literalment— de donar la benvinguda als visitants.

Pel que fa a l’activitat de centre, els seus eixos temàtics són tres: etnoeducació, música i art contemporani. Com a centre de recerca, producció i difusió impulsa projectes amb incidència en el territori, per això implica diversos agents locals i regionals. I és sobre aquests eixos que s’articula A punto de ser nada. La mostra compta amb els artistes Irene Grau, Joan López i Jorge Yeregui. Ella i ells, a través del seu diferent background, pràctiques i estratègies d’aproximar-se al context, han realitzat un intens i extens treball de camp durant els tres últims anys: Valporquero, els Pics d’Europa, la mina a cel obert «Nova Julia» a Carrasconte , la Gran Curta de Fabero o la Casa de Fum de Lois formen part d’aquestes derives. Tot això i el comissariat entusiasta i conscient d’Alfredo Puente, aconsegueixen posar en relació mines abandonades, paisatges estèrils, grutes fosques i muntanyes, amb documentals, col·leccions de fòssils, vegetació i minerals vernacles.

A punto de ser nada. Ecología crítica

Si segons apunta el pensador marxista Marshall Berman en un dels textos que encapçala la guia de la mostra: «ser modern implica alegria, creixement, transformació de nosaltres mateixos i del món, però també l’amenaça de destruir tot el que tenim, coneixem, o som »; A punto de ser nada conserva paisatges a la vora de la desaparició provocada per aquesta modernitat. A través d’un tall multidireccional i multitemporal al més pur estil dels esquemes geològics, l’exposició presenta restes de matèria, substàncies, energia i formes que els artistes han aconseguit acumular durant les seves investigacions.

Composta per tres sales, a la planta baixa l’exhibició discorre entre karst, mines, muntanyes, grans infraestructures i imatges agràries que amplien els nostres imaginaris i ens doten de narratives que ressonen en una altra freqüència sobre el terreny erm del seu passat miner. El film de Nikolaus Geyrhalter, una instal·lació de fragments de voladures amb registres fòssils de Dicksonia, falgueres i troncs dialoguen amb la instal·lació de 14 pintures monocromes d’Irene Grau. Plenairista conceptual, com ella s’autodefineix, en aquest treball posa de manifest els efectes de l’extractivisme, la manca de llum, la foscor i el negre geològic, mitjançant un exhaustiu procés pictòric a estrats que té com a resultat llenços atzabeja muntats en bastidors de pi, també tenyits de negre.

En primera línea: fragments de voladures amb registre fòssil procedents de la mina Nueva Julia a Carrasconte. Darrera: Irene Grau, “Sobre A punto de ser nada”, instal·lació

Las Montañas Perfectas de Jorge Yeregui tenen davant unes taules que contenen el Tresor de el Dofí i mostres de minerals i fòssils de la Col·lecció de la Reial Acadèmia d’Artilleria de Segòvia. A més comparteixen paret amb un vídeo publicitari de hydroseeding. En general, el treball de Yeregui recull la relació entre arquitectura, medi ambient i els efectes de la transformació del territori per mega infraestructures. Segons assegura durant la presentació, la visió poètica de «buidar la muntanya, ficar la mà i treure trossos d’ella», com és el cas de la muntanya buidada de Valporquero, inspira en gran mesura les seves Montañas Perfectas I, II i III.

Fons: Jorge Yeregui, “Montañas perfectas II y III”, 2021. Front: taula amb selecció de 28 mostres minerals i fòssils, facsímil i mapa

Jorge Yeregui, “Montañas perfectas III”, 2021 i Dicksonias antarcticas

La instal·lació amb Dicksonias antarcticas que ocupa gran part de la sala té molt a veure amb Juan López. Les Dicksonias antàrtiques són l’únic baula viu proper als fòssils de la zona, a més es troben a peu de les calderes de les mines parades. Què passa quan tota l’activitat s’interromp i el futur es cancel·la deixant profundes cicatrius a les ànimes de les persones i del paisatge? A Devolver su ruido, amb una placa de pissarra, un robot amb una agulla i altaveus, López torna —com el nom de la peça indica— el soroll a les pedreres de pissarra, o la Gran Corta de Fabero, una de les mines de carbó a cel obert més grans d’Europa. I amb el soroll, la nostàlgia d’una economia de l’abundància. En el camí des del nord per l’A6 cap Cerezales, la visió d’una tanca publicitària amb una gran màquina de munyir, li fa reflexionar sobre la capa tecnològica que impregna el món rural i refereix en els seus collages, no només a l’extractivisme no només relatiu als recursos naturals, sinó també a éssers vius no humans.

Juan López, “Devolver su ruido”, 2021, detall

Juan López, “No hay tal desastre”, 2021

A la mezzaninne es troba la biblioteca de la fundació. S’hi desplega una col·lecció de títols bibliogràfics, oberts en pàgines clau, per explicar el pas del segle XX a nous imaginaris. A mig camí entre ecologia i catàstrofe, s’han seleccionat volums dedicats a agricultura, ètica animal, sostenibilitat, energia o biocombustibles que comparteixen espai amb novel·les distòpiques sobre terraformació o colonització d’altres llocs. A la paret una altra de les Montañas perfectas de Jorge Yeregui. El recorregut de la sala finalitza amb un vídeo promocional sobre els avenços de la mineria d’asteroide.

Complint amb el tercer eix temàtic de la fundació dedicat a la música i el so, A punto de ser nada finalitza amb una sala d’escolta contigua a la biblioteca que permet obrir la mostra a diversos paisatges sonors. Perquè escoltar forma part d’observar. A través de 44 treballs discogràfics de tot el món, agrupats en quatre llistes de reproducció: Antroposfera, Litosfera, Biosfera i Troposfera es pot sentir el que sona sobre i sota terra; les reverberacions de les valls, muntanyes i rius; enregistraments de camp; cançons de treball; música tradicional, o propostes contemporànies que miren a paisatges en contínua transformació.

Aquesta exposició sobre la terra estableix un diàleg sincer entre els treballs exposats i l’entorn, creant connexions sensibles i poètiques a partir d’un estret diàleg amb el paisatge i les seves constants transformacions, tant naturals com artificials.

Instal·lació a la mezzanine. Llibres i Jorge Yeregui, “Montañas perfectas I”, 2021

Esquerra: Juan López, “La \\|| (x)|o”, 2021. Dreta: Nikolaus Geyrhalter, “Earth”, documental, 2019

Esquerra: Chema Sarmiento, “Los Montes”, documental, 1981. Dreta: Conjunt de Dicksonia antarctica i Cyathea, procedent dels vivers de CIUDEN.

Treballs de camp. Gran Corta de Fabero

Treballs de camp. Nueva Julia en Carrasconte

Treballs de camp. Esquerra: Fòssil Dicksonia voladura. Dreta: Gran Corta de Fabero

Vista frontal de l’ampliació de FCAYC per estudi AZPML. Foto María Muñoz

Quintin (esquerra) i vaca al prat de la FCAYC. Foto María Muñoz

Fotos cortesía de FCAYC

A punto de ser nada

Exposició fins el 21 del novembre i programa de mediació del maig a juny

Fundación Cerezales Antonino y Cinia
c/ Antonino Fernández, 76
24150 – Cerezales del Condado, León