Com cada dia, el despertador torna a sonar a les 7 del matí. El cafè ja no és suficient en aquests temps en què el «burnout» s’ha convertit en l’estat per defecte de la nostra existència, i l’art (un altre cop) es veu obligat a abordar una de les eternes disjuntives de la seva pròpia naturalesa: què fer per entrar en les ments saturades d’una societat que funciona amb el pilot automàtic activat? Bona pregunta. Potser el més intel·ligent i lògic sigui pensar que necessitem l’art més que mai, però crec que hem arribat a un punt en què estem massa cansats, fins i tot per reconèixer aquesta necessitat.

L’esgotament col·lectiu del qual parlo s’ha infiltrat gairebé sense que ens adonem a la nostra vida i, per descomptat, a la nostra experiència cultural cada vegada més mutilada i dèbil. Això no és només una qüestió d’esgotament físic; s’ha convertit en un estat mental que ha transformat totalment la nostra capacitat d’atenció, interès, percepció i anàlisi. El maleït scroll gairebé ens ha obligat a consumir contingut a batzegades, mentre que l’art requereix de nosaltres precisament el que més ens costa donar: temps, atenció i energia mental.

Aquesta fatiga crònica és un fenomen que no discrimina ningú. Una plaga que afecta tant creadors com espectadors, i que genera un cicle que es retroalimenta: d’una banda, artistes exhausts que lluiten per mantenir la profunditat crítica que acaba sent tant buscada com ignorada, mentre el públic, que està igualment esgotat, gairebé no té la capacitat de processar més enllà de la superfície. Les capes de significat es perden en una mena de núvol mental de soroll, del que difícilment recordem res i que s’evapora irremeiablement enmig de la vertiginosa velocitat de la vida moderna. Tot té la seva conseqüència, i això ha creat una nova forma de percepció més fragmentada, on l’art ha de competir amb un tsunami constant d’estímuls.

Aquest esgotament encara no ha acabat el procés de convertir-se en l’accelerador de la transformació artística, i encara que el que és contemporani estigui en constant mutació, veig que no aconsegueix connectar del tot, ni adaptar-se a una audiència que ja no té l’energia per desxifrar manifestos densos o contemplar amb paciència una instal·lació i que això els hi porti a altres reflexions… I en l’aspecte creatiu no parlo d’adaptació, ni de simplificació, sinó d’una «recalibració», per dir-ho d’alguna manera, de com s’ha de transmetre el missatge crític al públic, i a quin públic. No es tracta de cridar més fort que les notificacions, sinó de connectar amb una audiència esgotada de tant estímul. Per això penso que l’art necessita urgentment descobrir formes noves d’esmunyir-se pels buits d’aquesta atenció prostituïda, generant vivències que no ens exigeixin més, sinó que ens facin companyia, que en lloc de deixar-nos sense energia ens revitalitzin i ens aportin alguna cosa valuosa a través del que experimentem. Abans consumíem, ara utilitzem i llencem. Hem de reconèixer que hem construït una societat on el valor no resideix en la permanència sinó en la novetat.

Òbviament, l’art no pot escapar d’aquesta lògica implacable de l’obsolescència programada, aquell culte modern al que és descartable que ha permeat fins i tot els espais de creació més elevats; qui ho diria. Obres que es consumeixen com a contingut es digereixen superficialment i es llencen per donar pas al següent, perpetuant l’avorridíssim cicle de producció-consum-oblit que empobreix significativament la nostra relació amb tot el que és artístic. Realment no sé si la manca d’estímuls o la mateixa sobreestimulació ha erosionat el nostre sentit crític, però justament a l’era de la sobreestimulació, patim una inanició intel·lectual que ens deixa incapaços de discriminar, avaluar o qüestionar.

Acceptem tot directament amb una indiferència disfressada d’obertura mental. Critiquem moltes coses, però tanmateix, no qüestionem gaire, i tot s’acaba acceptant en un relativisme estètic que, lluny de ser alliberador, és el gran llast per al pensament crític. No em malinterpreteu o crucifiqueu, però admetem que les galeries són els còmplices silenciosos que mantenen tot aquest statu quo. És cert que tenen i haurien de tenir la potestat per dictaminar què està bé i què no, però després, a la pràctica, el seu afany per sobreviure en un mercat voraç ha fet que abaixin el llistó, que s’orientin cap a l’art ràpid, instagramejable, que generi likes més que reflexions. Així és com acaba per sacrificar-se la profunditat per la visibilitat momentània.

Potser la clau de totes aquestes qüestions no estigui en resistir ni lluitar contra l’esgotament, sinó en acceptar-lo com una part natural de la nostra experiència contemporània, conviure-hi i utilitzar-lo com a escletxa i punt de suport per buscar i explorar altres vies o formes d’expressió artística. No es tracta exactament de mantenir viu l’art en un món exhaust, crec que és millor redefinir en què consisteix ser crític quan el mateix acte de pensar detingudament s’ha convertit en un luxe a l’abast de ben pocs.

[Imatge destacada: Galeries d’art CDMX]