Em poso la xaqueta de cuir, es pantalons estrets, les botes negres i el barret. Amb aquest look all black em dirigeixo “al funeral de Bergman”. Allà, no només em reuniré amb la Júlia, una amiga que he acollit a casa meva durant aquesta setmana de setembre; sinó també amb la responsable que sigui aquí: Angélica Liddell. Un retrobament amb dues catalanes a Madrid, a la Sala Roja dels Teatres del Canal, on observaré des de primera fila les dues figures actuant a l’escenari. Per afegir-hi dramatisme, aquest dijous 19 de setembre en què escric això cau una tempesta a Madrid com feia temps que no queia. Aquesta es fon amb un sol que lluita per treure el cap, dibuixant un arc de Sant Martí al cel i precedint la foscor de la nit, horari ideal per al desenvolupament de l’obra de Liddell.

L’escriptora, dramaturga, actriu i performer Angélica Liddell (Figueres, 1966) construeix en aquesta peça la seva versió del “funeral de Bergman”. Després d’una vida com a director que li va valer tots els honors del món cinematogràfic, el prolífic cineasta suec va guionitzar el seu propi funeral dut a terme després de morir el 30 de juliol de 2007 a la regió de Farö, el seu refugi des de feia ja diversos anys. Després d’aquest funeral més privat, se’n va fer un de públic en què el poble suec va poder retre homenatge a la seva llegenda, igual que dos anys abans es fes amb el Papa Joan Pau II. Aquest nexe entre tots dos funerals serà una de les picades d’ullet que observarem en la representació, ja que Déu, o la seva absència, així com el seu màxim representant a la terra, estaran molt presents durant l’acció. La invocació que fa Liddell del cineasta és molt més clara en aquesta ocasió. Tot i així, les referències a aquest ja apareixen a l’anterior obra de l’artista, “Vudú”, que marca l’inici d’aquesta relació hauntològica entre Bergman i Liddell, culminant en aquesta segona part amb el funeral d’aquest.

Després d’una introducció espectacular plena de música a nivell altíssim, un vermell potent que inunda l’escenari i l’aparició d’alguns dels actors habituals a l’elenc de Liddell, se’ns presenta la seva figura. Agafa una pileta, es neteja la zona genital, ens ruixa amb aquest líquid com si es tractés d’aigua beneïda i inicia el monòleg. Comença per enunciar totes aquelles crítiques per part de la premsa francesa dedicades a la seva obra amb un clar to irònic i burlesc. Amb la premsa espanyola, en canvi, ni s’atura, titllant-la d’insignificant. Com si fos un concert de punk, a continuació Liddell s’encara amb un públic entregat. Aquest públic que ha pagat l’entrada ara rep l’odi intern de Liddell directament, escopit amb una intensitat i velocitat aclaparadora, amb un fàstic menyspreable. A aquesta bateria de retrets segueix un interrogatori: amb preguntes acusatòries. Al meu cap encara ressona la pregunta: “Heu sentit alguna cosa?” És aquí on l’espectador pateix aquesta catarsi reflexiva, se sent culpable a la vegada que coincideix amb l’argument exposat per Liddell. Li envaeix la culpa, la pena, el riure i el lament en un monòleg on Liddell s’exposa completament i ho dona tot. En aquest, les referències a un Déu que no escolta, la manca de fe nihilista davant d’una humanitat que li fa fàstic i aquest retratisme pur de la immoralitat humana reflectit en la crítica són qüestions que connecten directament amb les temàtiques principals del cinema i la vida de Bergman, una cosa que serà una constant al llarg de tota l’obra.

Representació de “Dämon. El funeral de Bergman” al Festival d’Aviñó. Crèdits: Luca del Pía.

Després del parlament, s’inicia una gran coreografia en què la reflexió principal se centra en el pas del temps. És així com unes figures ancianes coreografien amb altres de joves. Les immoralitats sexuals acompanyen la cruesa del pas del temps —de nou, referències al cinema de Bergman—, una desromantització total de la vellesa que segurament ja forma part de les preocupacions principals de l’artista, i que es contraposa a la mirada normalment entranyable cap a la gent gran. I és que aquest és un dels temes que es reflecteix més: la preocupació pel seu llegat, que s’expressa amb aquest cert victimisme cap a les crítiques; la pèrdua de la joventut i el pas del temps carnal, que es dibuixa a través de la coreografia; i la por no només a la mort, sinó a aquest estadi previ en què la vellesa es projecta com una situació de vulnerabilitat total. Tots ells funcionen com a torrents que fan girar en cercles una Liddell que, després de patir molt, surt de la sala en una llitera d’ambulància.

Encara que veiem aquestes referències constants al cineasta Bergman, és sobretot a l’última part quan la trobada hauntològica es fa més evident. En un primer moment, Liddell porta a escena alguns dels parlaments que formen part de la producció de Bergman, interpretats en suec per dos joves actors. Aquesta acció serveix de precedent a la recreació del funeral produït a Farö. És aquí quan l’espectacle baixa el ritme considerablement, deixant que l’espectador aclaparat per tota l’acció anterior pugui descansar per un temps que, tot sigui dit, es fa massa llarg. Segurament aquesta gran presència escènica de Liddell a la primera part de l’espectacle opaqui la seva absència a l’inici de la segona, cosa que marca una certa pèrdua de ritme dins l’obra que no s’acaba de recuperar. Tot i així, després de la celebració del funeral de Bergman, la conversa final que manté la mateixa Liddell amb el humil taüt de fusta és d’una emoció inqüestionable, una declaració hauntològica d’amor que intenta traspassar unes fronteres entre la vida i la mort que es presenten com un castell massa alt per abordar.

Representació de “Dämon. El funeral de Bergman” al Festival d’Aviñó. Crèdits: Luca del Pía.

Amb els seus alts i baixos, Liddell aconsegueix encarnar l’esperit de Bergman i aconsegueix brindar-li un gran homenatge. El pas del temps, el nihilisme desesperançador i la manca de fe en la humanitat, claus en les temàtiques del cineasta, es converteixen en els eixos vertebradors de l’obra, fins i tot sense perdre aquesta urpa, cruesa, explicitud i surrealisme característic de Liddell. En definitiva, un èxit més que s’uneix a un historial recent que comença a valorar i reconèixer el gran treball de l’artista a la terra d’origen.

[Imatge destacada: Foto de difusió de “Dämon. El funeral de Bergman”, proporcionada per Los Teatros del Canal, Madrid].