Hi ha llocs on l’art no s’exhibeix, sinó que gairebé s’invoca. Enfilat al cim d’un turó de Coïmbra, el Monestir de Santa Clara-a-Nova roman. La seva arquitectura barroca, amb voltes altes i corredors de pedra, conté segles d’història femenina, espiritualitat i clausura. En aquest espai carregat de memòria, Janet Cardiff i George Bures Miller han presentat fa pocs dies A Fábrica das Sombras, una exposició monogràfica promoguda per Anozero Coimbra en els anys entre biennals.

El monestir és un d’aquells espais on el temps sembla suspendre’s i on la veu de les pedres pot, literalment, sentir-se. Janet Cardiff i George Bures Miller no només ocupen l’edifici històric: el reactiven. El fan parlar, respirar, tremolar. A través d’una dotzena d’instal·lacions multimèdia immersives que combinen veu, música, objectes i arquitectura, els artistes activen una sensibilitat acústica que converteix l’edifici en una sèrie de superfícies d’escolta, en una cambra sonora, en un cos vibrant…

The Instrument of Troubled Dreams, 2018

Escultura sonora

Per a Cardiff i Bures Miller, el so no és només un mitjà, sinó una matèria que esculpeix l’espai. La seva pràctica configura allò que s’anomena escultura sonora: una forma de compondre amb l’arquitectura i a través d’ella. A À l’écoute^[1]Jean-Luc Nancy, À l’écoute, Paris: Galilée, 2002. Traduït a l’anglès com Listening, trad. Charlotte Mandell, New York: Fordham University Press, 2007., Jean-Luc Nancy afirma que “escoltar és estar al món”, no com a subjecte dominant, sinó com a cos travessat per la ressonància.

La peça The Forty Part Motet (2001) transforma la sala en cos coral: els quaranta altaveus que reescriuen la composició renaixentista Spem in Alium del britànic Thomas Tallis generen una arquitectura polifònica que ressona amb qui escolta. A les escultures cinètiques Imbalance (1994–1998), aquesta espacialitat es torna inestable, com si el so desbordés les seves coordenades, fent balancejar la pantalla. Les voltes del monestir amplifiquen aquesta experiència: l’eco no és un residu, sinó una presència invisible que habita. Escoltar aquí és també una forma d’obertura al que va ser, al que encara vibra, i al que està per arribar.

Imbalance.6 (Jump), 1998, George Bures Miller

A Fábrica das Sombras: temps espectral i hauntologia

En moltes de les seves obres, Cardiff i Bures Miller treballen amb tecnologies obsoletes, veus sense cos i màquines anacròniques: restes del passat que persisteixen, com espectres. Mark Fisher va anomenar aquesta sensació hauntologia^[2]Mark Fisher, Ghosts of My Life: Writings on Depression, Hauntology and Lost Futures, Zero Books, 2014. Disponible online aquí., referint-se a aquest present ple d’espectres: un passat que es nega a dissipar-se i un futur que sembla eternament ajornat.

A The Infinity Machine (2015), les reverberacions còsmiques de gravacions de la NASA giren en un remolí de miralls antics suspesos, oscil·lant com un pèndol entre el còsmic i el residual. Entre Houston i el claustre, com si el temps es plegués sobre si mateix. To Touch (1993) és una obra sonora tàctil on, en tocar una taula antiga, s’activen sons i veus que creen una experiència íntima i fantasmal. Per la seva banda, la instal·lació interactiva Instrument of Troubled Dreams (2018) converteix un vell sintetitzador mecànic Mellotron en un artefacte sensorial que desplega capes superposades de sons —d’aigua, sirenes, armes, música i veus—, permetent als participants crear narratives en evolució.

The Instrument of Troubled Dreams, 2018

Arquitectura emocional

L’escultura sonora, tal com el duet canadenc la desenvolupa, no és un objecte; és un esdeveniment acústic que transforma l’espai arquitectònic en un espai viu. I és que, des de fa dècades, la manera d’habitar l’espai de les seves obres es basa sens dubte en allò sensorial, emocional, però també en allò estructural, interpel·lant les maneres en què una instal·lació artística pot, en ocupar un espai, reviure’l i alhora “tenir-ne cura”.

Tanmateix, aquest acte de reanimar l’arquitectura topa amb una amenaça imminent: la transformació del monestir en un hotel de luxe. Què passa quan el patrimoni esdevé producte? Quan l’aura del lloc es converteix en màrqueting experiencial? És a partir d’aquesta tensió, entre ocupació i cura, entre ressonància i gentrificació, entre preservació i mercat, entre memòria i capital, que irromp Anozero’25 Coimbra. I com imaginar formes de permanència que no passin per la rendibilitat immediata? Per a A Fábrica das Sombras, Cardiff i Bures Miller, juntament amb els directors: l’arquitecte Carlos Antunes i Désirée Pedro, han seleccionat peces que apel·len a la memòria i a l’escolta, que ofereixen una altra temporalitat: una en què el valor no és immediat, no és transaccional, sinó relacional.

To Touch, 1993. Cortesía de les artistas

El monestir com a possibilitat

Sara Ahmed^[3]Sara Ahmed, The Cultural Politics of Emotion, Edinburgh University Press, 2004. Disponible online aquí. diu que els espais no són neutres: ens afecten, ens orienten. L’art de Cardiff i Bures Miller entra en aquesta dimensió d’espai afectiu. Les seves instal·lacions alentegen el ritme, exigeixen cos present i escolta prolongada. No poden ser consumides ràpidament. En això rau la seva resistència. Tanmateix, els fantasmes de futurs cancel·lats persegueixen el monestir. Continuarà aquest espai ressonant amb art o emmudirà sota el pes del confort de cinc estrelles? No sé si l’art pot salvar edificis, però pot recordar-nos per a què servien, o quines vides els van habitar. I potser, d’aquesta manera, proposar altres formes de conservació: no com a congelació, sinó com a transformació afectiva, comunitària i situada.

Exterior del Monasterio de Santa Clara-a-Nova en Coimbra

The Infinity Machine, 2015

[Imatge de portada: The Forty Part Motet, 2001, Janet Cardiff]

Totas les imatges: A Fábrica das Sombras, Janet Cardiff & George Bures Miller. Monestir de Santa Clara-a-Nova, Coimbra (Portugal), 2025. Cortesia de Anozero – Bienal de Coimbra, 2025 © Jorge das Neves

A Fabrica das Sombras: Janet Cardiff & George Bures Miller al Monestir de Santa Clara-a-Nova de Coimbra, Portugal, fins al 5 de juliol
Comisariada pel Círculo de Artes Plásticas de Coimbra.